Campins modernitza l’Església
Les ganes de canviar la situació decadent a la qual havia abocat la dinàmica política pactada entre els dos grans partits i el rei arribà fins a la passió de l’intel·lectual més rellevant d’aquella època
palmaA principi del segle XX, l’Església de Mallorca estava molt arrelada a la vida quotidiana, religiosa i política del poble. Aliada tàcitament amb el maurisme, participava de les tensions socials associades al caciquisme. Tot i així, no vivia al marge de les necessitats de modernització industrial i social de l’època en la qual li havia tocat viure. Per fer aquesta adaptació entrà en escena el 1898 el bisbe Pere J. Campins, en un moment en el qual el debat entre integristes i conciliadors era ben present.
Durant tot el seu bisbat, que tingué una durada de 17 anys, ja que va morir el 1915 amb només 56 anys, el bisbe Campins va fer una gran labor en tot allò que afectava la projecció social de l’Església, però també en la modernització dels edificis eclesiàstics i en la creació d’infraestructures culturals. La més impactant d’aquestes intervencions arquitectòniques fou la de la Seu de Mallorca.
El 1903 comença la col·laboració de Gaudí a la Seu, amb una extraordinària i polèmica intervenció, que durarà poc més d’una dècada. Vist amb els ulls d’ara, el resultat final afegeix a la Seu un aire contemporani que, juntament amb la recent intervenció de Miquel Barceló, es tradueix, entre altres coses, en la manifestació d’un esperit religiós que no vol donar l’esquena a la modernitat.
Les ganes de canviar la situació decadent a la qual havia abocat la dinàmica política pactada entre els dos grans partits i el rei arribà fins a la passió de l’intel·lectual més rellevant d’aquella època, Ortega y Gasset, que passà a l’acció fundant una entitat política, la Liga de Educación Política Española. En una famosa conferència que va fer a Madrid el maig de 1914, titulada (veuran els lectors com l’història de vegades es repeteix) Vieja y nueva política, a la qual, amb motiu de presentar la seva associació política, va dir sobre Maura:
“El señor Maura (y dejemos las páginas oscuras de 1909) es el que ha afirmado siempre que España es una cuestión de orden público, que el gran problema de España es el Ministerio de la Gobernación, precisamente en lo que tiene de Ministerio de represión. Además, el señor Maura, cuando el señor Cambó en las Cortes últimas pedía que se rompiera para siempre el turno de los partidos, fue el defensor del turno de los partidos, síntoma típico de la Restauración”.
La dimissió de Maura provocà el principi d’una ruptura en el si de la vella classe política, tant en l’àmbit de l’estat espanyol com a Mallorca. La figura de Maura va tenir en Miquel dels Sants Oliver un gran defensor. Així veia Oliver l’esbroncada nacional contra Maura el 20 de juny de 1913: “Contra Maura, no: contra la Monarquía: dígase de una vez, claramente y sin eufemismos (…) el veto no es contra Maura y los conservadores, sino contra la Monarquía”.
La Setmana Tràgica suposarà un abans i un després de la posició de l’Església respecte dels canvis socials i econòmics que la podien associar a la modernització. La desconfiança va créixer i les posicions integristes es feren més fortes. Per altra banda, la crisi dels conservadors, a causa de la dimissió de Maura per les pressions internes i internacionals, abocà a una crisi profunda del període de la Restauració i de la monarquia.
Pel que fa a l’Església de Mallorca, els fets de la Setmana Tràgica afectaren molt el grup que liderava el bisbe Campins, especialment Costa i Llobera, que a partir d’aquell moment es va dedicar a temes d’interès més personals i deixà de participar en moltes activitats públiques.
Com ens expliquen Pere Gabriel i Antoni Marimon, l’octubre del 1909, per protestar en contra dels fets i contra Maura, es va celebrar un míting a l’antiga plaça de bous, protagonitzat per republicans i socialistes, al qual assistiren unes 6.000 persones. Però quan semblava que el maurisme estava ferit de mort, les eleccions del mes de desembre del 1909 varen tornar a donar una victòria als mauristes. La campanya contra Maura va motivar la participació de les forces conservadores que varen aconseguir guanyar a Ciutat, encara que per no molts vots: deu regidors mauristes per vuit de les esquerres. En canvi, a la Part Forana el maurisme va arrasar.
