ATALAIANT DES DE L’ESPAI

Els camins de l’aigua

Detalls d’una conca de drenatge, indiscutible gestora de la pluja

Cabrera és la filla de migjorn de les serres del Llevant mallorquí. Una illa i arxipèlag que pertany al terme municipal de Palma, presumpta pàtria d’Anníbal i que evoca corsarisme, presidi, paradís, contraban i moltes coses més. Hi anirem per esbrinar els camins de l’aigua perquè, si bé és un dels indrets on menys plou del nostre arxipèlag, també ho pot fer de valent.

Abans d’esbrinar el destí de cada gota de pluja, primer haurem de saber on i de quina manera ha plogut -una pregunta a la qual costa donar una resposta precisa, atès que la precipitació es mesura a partir d’instruments localitzats en un punt concret del territori. Per exemple, quan a la premsa llegim que han caigut 50 litres a Escorca, es refereix al lloc exacte on es troba el pluviòmetre que ha enregistrat les dades de precipitació.

Tanmateix, podem assumir que, en moltes ocasions, plourà de manera semblant als voltants d’on s’ubica l’instrument però, no sempre serà així, com en el cas de les tempestes de final d’estiu, on pot ploure d’una manera molt localitzada, just davall el nigul que s’ha format alimentat per l’embat, i prou.

El següent serà observar el territori que rebrà la pluja, sobretot el seu relleu, per dibuixar-ne la conca de drenatge: tota una entitat geogràfica, perfectament fitada i gestora indiscutible de l’aigua en el seu trajecte cap a la mar, el llac o l’avenc, entre d’altres.

Una conca és el resultat d’un joc de forces interiors de la Terra que esculpeixen l’escorça terrestre juntament amb altres elements externs que la van erosionant, sempre sotmès a la força de la gravetat i a la contribució de l’ésser humà -almanco d’ençà que descobrí el foc.

Principal conca de Cabrera

La figura mostra un model digital d’elevacions de la conca de drenatge del canal de les Figueres i el xaragall del Celler. Amb un perímetre de quasi 6 km i una superfície d’1,5 km2 representa la principal conca fluviotorrencial de l’arxipèlag de Cabrera.

Un model digital d’elevacions no és més que una matriu formada per cel·les que indiquen l’altura sobre el nivell del mar. El model servirà per dibuixar els límits de la conca -de color vermell- i la xarxa de drenatge -de color blau-, la qual traça els “camins de l’aigua”: un ramell de canals en què l’aigua de pluja es va concentrant, dibuixant fractals i acabant convergint en un únic canal a la Platgeta.

Des dels límits de la conca fins a arribar a la mar, a la Platgeta, l’aigua es veurà sotmesa a diferents destins: una part s’infiltrarà al sòl, abeurant les arrels de la vegetació assedegada, que acabarà suant-la per les fulles o alimentant la font que hi ha a prop de can Feliu. Una altra -en ocasions de precipitacions intenses- correrà superficialment fins a arribar a la mar.

La força principal que decidirà sobre el destí de l’aigua serà la pluja, juntament amb la forma de la conca, però l’home també forma part d’aquesta equació per la seva intervenció i la seva gestió. Es podrien posar molts d’exemples d’intervenció humana, alguns visibles des de l’espai, com la resclosa d’Assuan al riu Nil. La gestió podrà ser més o menys encertada, veiem un exemple del que consider seria una intervenció positiva de l’home.

Aprofitament dels vessants

A la Mediterrània, les marjades han permès un aprofitament agrícola dels vessants amb pendent, gràcies a les quals ha augmentat la capacitat d’infiltració de l’aigua de pluja i s’ha canalitzat l’excedent per belles i eficients estructures de pedra en sec. El seu abandonament, per manca de rendibilitat, ha conduït al retorn de la garriga, i ocasionalment del bosc -també amb capacitat de fer de coixí a les gotes de pluja.

Amb els anys, els marges patiran un procés de degradació per manca de gestió agrícola i per la força de les arrels de l’arbrat nouvingut. Un dia arribarà el foc -intrínsec al nostre clima- i les marjades, cansades, esbaldregades, quedaran nues. En arribar les pluges intenses de tardor, l’aigua hi correrà de valent.

Al principi de l’article he comentat que Cabrera és un dels indrets més secs de les Illes Balears, però que, a vegades, hi pot ploure de valent. A. J. Thillaye era un cirurgià francès que restà captiu a Cabrera durant catorze mesos arran del trist episodi per tots conegut. D’aquell captiveri escrigué la tesi Dissertation Topographique Sur Cabréra, en què relata que “una de les primeres decisions fou l’establiment d’un hospital per al qual les autoritats espanyoles ens proporcionaren tendes de campanya. Es muntaren al sud-est de l’illa, a poca distància de la font d’aigua dolça i del lloc on es realitzava la distribució dels queviures. Aquest punt, protegit per roques, i proper d’aquests dos indrets, car era important no allunyar-se’n, ens oferí entre d’altres inconvenients que s’inundava freqüentment quan les pluges eren abundants”. De fet, la nit de Tots Sants del 1809, una tempesta severa destruiria l’hospital. La cartografia de l’època n’és testimoni representant l’ Hôpital ancien i l’ Hôpital établi depuis la destruction de l’ancien.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF