El calop blanc, a punt per sortir

Els amants i addictes al vi ja saben que els viticultors i vinaters no poden plantar, vinificar i després vendre al mercat allò que els roti, sinó que només poden comercialitzar els vins d’unes determinades varietats de raïm que l’administració competent ha donat autorització, talment un partit de futbol que només veiem jugar a la pilota els 22 jugadors que han estat triats pels entrenadors i a la banqueta queden un grapat de jugadors ansiosos per sortir al camp i fer gaudir els aficionats amb les seves habilitats. De tant en tant algun membre de l’equip tècnic o part del públic reclama que surti un jugador concret per activar el partit i, si la màxima autoritat veu possibilitats, aquest és avisat perquè es prepari a la banda per si ha de sortir a jugar. Si seguim amb aquest símil tenim una varietat anomenada calop blanc que ja ha encalentit a la banda i que està a la fase de revisió d’equipament per part del quart àrbitre, concretament el govern de les Illes Balears, que està a punt de publicar al BOIB la inclusió d’aquesta casta en la categoria de varietats de raïm de vinificació autoritzades a les Illes Balears, si l’esborrany passa el tràmit d’al·legacions que pot presentar el sector.

De calop, en tenim de negre, vermell i també la variant blanca, i les tres s’han utilitzat més com a raïm de balança que per vinificar. Un clar exemple és que antigament la blanca era la parra que hi havia en totes les cases de camp. Si es consulten els darrers llibres i informes de la Conselleria d’Agricultura sempre apareixen dins les castes de taula perquè dona un gran raïm amb un gra gros. Si fullejam documentació antiga descobrim que just abans que arribàs la fil·loxera el calop era la varietat més aprofitada en totes les illes com a raïm de taula, en canvi per vinificar només solia ser utilitzada a l’illa de Eivissa –dada de la Junta Consultiva Agronómica, 1891. A part dels llibres és convenient demanar als vinyòvols més experimentats i savis què en feien d’aquesta casta, per això em poso en contacte amb un dels millors de Mallorca, en Toni Verdura, de Binissalem, i m’explica com era d’important que fins i tot hi havia pagesos anomenats calopers, ja que només cultivaven aquesta classe de raïm. El calop blanc era utilitzat bàsicament per menjar, collien el fruit i feien caixes que les venien als diversos mercats de Mallorca, alguns anys quedava una mica de raïm a la vinya que no s’havia pogut vendre i quan començava a pansir-se la vermaven i en feien un vi que solia sortir amb poc grau, uns 11, bo i lleuger en boca.

Els tràmits d’autorització han estat molt més senzills en comparació amb el giró ros, la gargollassa i l’escursac, ja que en aquest cas el podem trobar en molts indrets de la península amb altres noms com beba blanca, valencí blanco, mateu, jaumes, chelva, manchega, entre d’altres, i en algunes comunitats autònomes ja ha passat tot el procés per obtenir el permís, com és el cas de la beba blanca, autoritzada per vinificar a Extremadura. En aquest moment es troba en la fase que el sector –el consell reguladors de DO i IGP, cellers, sindicats agraris, organitzacions de consumidors, etc.–, pot presentar alguna al·legació, però habitualment no hi sol haver cap problema per passar aquesta diligència i ben aviat es podrà autoritzar i podrem trobar, si algú en fa, vins de calop dins el segell de vins de taula. Si alguna DO o Vi de la terra la vol incorporar haurà de presentar els estudis pertinents.

La iniciativa d’autoritzar aquest raïm va sorgir de Menorca, concretament d’un nou viticultor, Enric Picanyol, que ha sembrat prensal i malvasia en uns costers de Ferreries i que elaborarà un vi amb la marca Morvedra. Enric també va demanar una autorització de plantació experimental i sembrà un centenar de plantes amb empelts de la parra centenària de la porxada que podeu veure a la foto, un calop ben formós. Amb el suport de l’Associació Vi de Menorca, va demanar al Govern balear que es començassin a fer les passes per a l’autorització i, amb determinació i constància, està a punt d’aconseguir-ho. Tal com em diu, “fa molta il·lusió recuperar una varietat tradicional de les Illes Balears i esper que al seu moment sigui inclosa dins la IGP Illa de Menorca. Quin vi pot ser més menorquí que el que ve d’una parra centenària de Ferreries d’una varietat autòctona, elogiada ja el 1784?”.