Hàbitats naturals
Societat 06/08/2022

Amb cadira plegadissa a escoltar Rosalía

Els responsables de Trui Son Fusteret poden impedir la visió des de fora amb una tanca, però no poden evitar que les ones del so s’escampin dins l’aire lliure

4 min
Els grupets s’organitzen per les voreres, asseguts pel terra, o damunt els murets. Alguns, fins i tot, amb taules i cadires.

Palma—Idò sí que se sent bé sa música.

—Eh que sí? Idò per això paguen 70 euros, o més!

75, exactament, era el preu mínim que varen pagar cadascuna de les més de nou mil persones que dilluns passat, dia 1 d’agost, es varen concentrar al recinte Trui Son Fusteret per assistir al concert a Mallorca de Rosalía , una d’aquestes artistes de qui es pot dir tranquil·lament que no li calen presentacions, en la seva gira Motomami, que també és el títol del seu celebradíssim tercer disc (personalment em va agradar més el segon, El mal querer, però deu ser perquè soc un boomer, paraula que per altra banda ja no fan servir més que els boomers).

Les persones que mantenien el diàleg del començament eren una nina d’uns deu o onze anys amb la seva mare, i representen bé l’esperit d’un fenomen prou antic que es reprodueix ara al voltant de Son Fusteret: el de la gent que escolta els concerts des de fora per no haver de pagar entrada. La nina i la mare passaven per la vorera que circumda el recinte, mesclades amb tanta altra gent que feia via per entrar-hi (perquè tenien la seva entrada) i amb d’altres que feien com elles i es passejaven sense expectatives d’entrar al concert (perquè no la tenien, l’entrada). Podem discutir si 75 euros són molts o pocs per veure en directe –tot i que l’expressió “en directe”, amb Rosalía, pren un sentit diferent– una de les dives pop amb major projecció internacional del moment. Més enllà de la qüestió de gustos (sempre hi haurà qui digui que els pagaria per no anar-hi), es pot dir que no és un preu desorbitat: quan algú posa el crit al cel pel preu de les entrades als concerts o al teatre, o el preu dels llibres o de les entrades de cinema, sempre és oportú recordar els preus delirants de les entrades per als partits de futbol de Primera o de Champions, pels quals no s’ha sentit que protesti mai ningú.

Però, en fi. A pesar que l’economia diuen que creix, allò cert és que aquest creixement no arriba a les butxaques de molta gent, entre la qual n’hi ha a qui li agrada anar a concerts, però no pot, o no li va bé, pagar les entrades. Com que la programació de Trui Son Fusteret és prou atractiva, tot s’ha dir, per als amants dels èxits del moment, al voltant de l’indret ha anat apareixent aquesta comunitat d’escoltadors de concerts que no poden o no volen passar per taquilla, i que amb Rosalía (la més top entre les tops, com no es cansen de repetir els seus fans) no podia més que multiplicar-se exponencialment. Va ser així: no direm que hi hagués tant de públic defora com dedins, però sí que es pot dir com a mínim que les dues afluències anaven en consonància.

La música que deia la nina que se sentia bé encara no era la de Rosalía: faltaven encara uns deu minuts per a les deu, que era l’hora prevista per al començament del concert, i el que es podia sentir des dels voltants de Son Fusteret en aquell moment era la música enllaunada que es posa per entretenir el respectable mentre la gent va arribant i prenent posicions. Sonaven temes de salsa, cúmbia i vallenato clàssics, de l’època de la Fania All Stars i Celia Cruz, però també temes pop ben escollits com el Running Up that Hill, de Kate Bush, una artista amb qui Rosalía té més d’un punt de contacte pel que fa, si més no, a l’actitud, i que ara torna a estar en primera línia (Kate Bush, no Rosalía) pel fet de ser la banda sonora de la sèrie Stranger Things. Aquesta sèrie recrea els anys vuitanta, cosa que també semblava que fessin els cotxes de policia repartits per tota la zona, amb els seus llums blaus i els agents parlant entre ells a través d’aquells walkies que han sonat exactament igual des de temps immemorials.

L’escena

Era cert que no se sentia malament la música: els responsables de Trui Son Fusteret poden impedir la visió des de fora amb una tanca, però no poden evitar que les ones del so s’escampin dins l’aire lliure. A la benzinera Cepsa que hi ha travessant la calçada del camí Vell de Bunyola, la botiga ha acabat les existències de cervesa, licor i tabac. També de gelats, i fins i tot d’aquests cafès Starbucks que s’han de beure amb una canyeta. Tot ho havien adquirit els grupets que s’anaven organitzant per damunt les voreres, asseguts pel terra, o damunt els murets. Alguns, més sibarites, havien dut fins i tot taules i cadires plegadisses, com es feia un temps per anar als funerals, o per anar de pícnic sota els pins. D’altres s’arremolinaven a l’altre costat del camí, entorn d’unes rulots preparades per oferir hamburgueses, salsitxes i patates fregides a la multitud afamegada, quan sortissin de l’espectacle. L’amo d’un d’aquests negocis, per cert, intentava fer comprendre a unes al·lotes que aparcar les seves motos just davant de la rulot no és una bona idea. “Si os las tiran, luego no me vengáis a quejaros”, diu, amb un fort accent mallorquí. “Que tú nos vas a tirar qué, eh, el qué”, crida una d’elles.

No és el to general, afortunadament. Predomina el civisme; la gent pot anar a escoltar música sense pagar entrada, d’acord, però amb tranquil·litat, respecte, bon humor i bona harmonia. A les 10.14, amb un quart d’hora de retard acadèmic, des de fora de Trui Son Fusteret se sent rugir a tota potència una moto rabiosa. Comença el que sens dubte és el gran espectacle de l’estiu, i molts dels assistents tindran l’agradable sorpresa de saber que la llengua pròpia de la Rosalía és el català, que parla amb tota naturalitat durant la major part del concert, perquè parlar en català a Mallorca és, precisament, la cosa més natural. Per a tots aquells que ho descobreixin als teus concerts, bravo i enhorabona, Rosalía.

stats