PalmaQuatre illes, un país, tot en obres. Un so travessa Balears d’una illa a l’altra, i d’una punta a l’altra de cadascuna de les illes: el del martell compressor. Ta-ta-ta-ta, el sentireu arreu on aneu. O baldament que no aneu enlloc: generalment, bastarà que us passegeu pel vostre poble o ciutat i el sentireu que marca el ritme aquí, allà i més enllà també. Perquè hi ha obres pertot. Obres a la via pública, però també obres de particulars: cases que es reformen, immobles que es tomen per construir-ne de nous, construccions i promocions de nova planta. A totes bandes domina el so del martell compressor, de la màquina de disc, del trepant, de la polidora, del pic i la pala, de la maça, de totes les eines –elèctriques o mogudes per la força humana– de l’art i els oficis de la construcció, sempre polsegosos i estrepitosos.
Si allò que voleu a la vida és un mínim de silenci, haureu de fer com el Dant a la Divina Comèdia: oblidau tota esperança. Encara més: si vosaltres no anau a les obres, tard o d’hora les obres vindran fins on sigueu vosaltres. Fins i tot si optau per tancar-vos a casa, tingueu per segur que, aviat, faran obra a la casa del costat. O a la del davant, o a la del darrere. O a totes a la vegada. Menjareu pols i sentireu renou fins que digueu basta, i, quan digueu basta, menjareu més pols i sentireu més renou encara. Coneixem el cas d’un ermità de Ciutat que havia decidit tancar-se al seu pis de l’Eixample de Palma per dedicar-se a la lectura de l’obra completa de Ramon Llull: era feliç al seu pis del carrer de la Reina Maria Cristina, amb dues sales plenes de llibrots recopilats al llarg de tota la vida i amb un súper i un colmado pakistanès a baix per proveir-se de tot allò necessari, però la felicitat va ser breu. Ben aviat van arribar els picapedrers al pis del costat i es van posar a picar i a donar martell compressor sense pietat, des de les vuit del matí (hora assenyalada per la llei per poder començar a fer renou, i a fe que les quadrilles de paletes l’acompleixen fil per randa) fins a mitjan horabaixa, amb una breu pausa per dinar (els picapedrers acostumen a anar sempre acompanyats dels seus tàpers, o carmanyoles).
Tota la paciència que Llull ensenya al Llibre de meravelles, o al Llibre d’Amic i Amat, i tota la saviesa continguda a l’Ars Magna Generalis, no van bastar al nostre ermità per mantenir la mínima concentració necessària per seguir normalment la lectura, immers en el fragor i l’estrèpit que armaven els esforçats obrers de veïnat. Va passar de l’estoïcisme a l’estupefacció el dia que, després d’una llarga estona de sentir uns cops ferotges a la paret mitgera de la seva sala de lectura, va presenciar com un tros de paret se n’anava a terra i s’obria un forat a través del qual va aparèixer, envoltant d’un nigul de pols com un dimoni envoltat de sofre, el picapedrer amb el martell i l’escarpra. De l’estupefacció va passar a la ira, i de la ira a la tristesa, en comprovar com de poc li havien valgut els ensenyaments del Doctor Il·luminat, en topar amb la dura veritat de les obres porta per porta.
Auge de la construcció
El fet és que vivim una crisi sense precedents causada per una pandèmia, però al mateix temps poques vegades haurem vist un auge de la construcció com el que s’està experimentant a les Balears en els darrers anys, i molt especialment d’ençà de l’arribada del coronavirus. Dels dos quocients en què es fonamenta l’economia d’aquest artxipiélago, per dir-ho en català del PP, i que com tothom sap són els guiris i el totxo, ha resultat que aquest segon ha estat immune al covid-19. No hem tingut turistes, però sí que hem tingut més obres que mai. Existeix la teoria segons la qual, com que molts han tingut menys ocasions per gastar els seus doblers perquè tot estava tancat, han decidit invertir-los a fer aquella reformeta –un lavabo, una cuina, un corral, una piscina– que havien postergat durant tant de temps. O fins i tot adquirint un habitatge, i comanant a la corresponent empresa de construccions que es posàs a fer-hi la no menys corresponent reforma. Algú dirà: i hi havia tants doblers esperant el moment de ser gastats, a les Balears? No és una mica misteriosa, aquesta capacitat estalviadora en una de les regions de la Unió Europea amb els salaris més baixos i la precarietat laboral més alta? La resposta tal vegada, per ventura, ves a cercar-ho, tengui alguna cosa a veure amb aquella tendència, també ancestral, de la ciutadania d’aquestes Illes a allò que se’n diu economia submergida, s’ha de tenir un raconet, la caixa B, el negre, S’ha d’anar viu, tu ja m’entens, sempre s’ha fet així, m’entens o no m’entens. El fet és que s’han arribat a veure coses dignes de menció, com una casa en un punt qualsevol del Migjorn mallorquí en què el poc corral que hi havia ha estat eliminat per aixecar-hi una espècie de torre amb una piscina a dalt, just a l’altura per poder tirar-s’hi de cap des del pis de la casa. Als baixos de la torre s’hi ha encabit una espècie de traster, molt útil per quan arribi l’apocalipsi zombi. També existeix la possibilitat de precipitar-se des de la piscina fins a baix de la torre, la qual cosa enriqueix els banys amb un punt extra d’emoció.
Els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterers, en resum, serveixen taules (quan hi ha estrangers) i aixequen o reformen habitages (tant si hi ha estrangers com si no n’hi ha). Aquesta seria la primera constatació a la qual podríem arribar. La segona és més aviat una hipòtesi per verificar: tenint en compte que el turisme, com s’ha pogut comprovar, és una activitat incerta (ara n’hi ha, ara no n’hi ha), i que la construcció i reforma d’habitatges és una cosa molt respectable però que ja ens ve del Neolític, tal vegada seria hora de començar (dic començar, no ens estressem) a pensar en alguna cosa més que es pugui fer.
