Ayuso, Lasquetty i Florentino: així funcionen les privatitzacions de la sanitat madrilenya
La Comunitat és a la cua de l'Estat en llits totals disponibles i ràtio de professionals contractats
MadridEl setembre del 2016, l’actual conseller d’Hisenda de la Comunitat de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty, va publicar a Libertad Digital un article carregat de nitroglicerina contra la decisió de la Generalitat Valenciana de recuperar l’emblemàtic hospital d’Alzira per a la gestió pública. Amb el títol "Una decisió que perjudica la salut", el dirigent madrileny lamentava la pervivència "d’antiquats dogmes socialistes sobre la sanitat" enfront de l’eficàcia i eficiència de les "empreses especialitzades" en l’atenció als malalts. I avisava: "No callo davant d’aquesta decisió del govern valencià, que considero senzillament desastrosa per a tots els espanyols. Espanya no necessita més polítics prenent decisions sobre com i on s’han de curar els malalts, sinó menys. Espanya no necessita l’arrogància dels covards, sinó l’audàcia dels que s’atreveixen a innovar i a reformar, com ho van fer Eduardo Zaplana a València [avui empresonat per corrupció] i Esperanza Aguirre a Madrid".
Lasquetty sabia de què parlava. Com a responsable de sanitat dels governs d’Aguirre i d’Ignacio González, va treballar a fons per transformar per complet la sanitat pública madrilenya en un sistema de gestió netament privat. Així va ser fins que el 2014 els tribunals van frenar el seu pla d’externalitzar sis hospitals i 27 centres de salut de la Comunitat. Indignat per aquesta decisió, Lasquetty va dimitir del seu càrrec i va optar per un exili ideològic a Guatemala, a la Universitat Francisco Marroquín, centre del pensament ultraliberal. El 2019 va tornar a l’executiu madrileny de la mà d’Isabel Díaz Ayuso per completar la seva obra.
Madrid està avui a la cua de tots els rànquings de l’atenció sanitària de l’Estat. Des del nombre de llits totals públics i privats –2,7 per cada mil habitants enfront dels 3,7 d’Aragó o els 5 que té la mitjana europea– fins a la ràtio de professionals contractats, 3.000 treballadors menys dels que hi havia el 2010. "És la que menys gasta per habitant i la que menys inverteix en relació amb el seu PIB. Però el que és realment preocupant és que aquesta situació es porta repetint durant una dècada i, per tant, ha acabat sent un problema estructural", critica Marciano Sánchez Bayle, pediatra durant 46 anys i actual portaveu de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública.
El model es va començar a implantar fins i tot abans del tamayazo, l’escàndol de transfuguisme que va permetre a Esperanza Aguirre succeir Alberto Ruiz Gallardón al capdavant del govern autonòmic. Amb Aguirre es va accelerar tot i van entrar a escena empresaris de la construcció i fons d’inversió. Sacyr, per exemple, va aconseguir el control dels hospitals de Coslada i Parla que després va vendre al Lloyds Bank. Florentino Pérez va construir l’hospital Puerta del Hierro de Majadahonda a canvi de gestionar-lo, però va preferir traspassar-lo a un fons holandès anomenat DIF Capital Partners, que poc temps després el va despatxar per 300 milions al gegant financer Brookfield, soci preferent del president del Reial Madrid en les seves inversions per mig món. "La gestió sanitària de Madrid ha estat un seguit de fraus a tots els nivells fets amb total intencionalitat. El mateix Lasquetty no oculta la seva visió dogmàtica neoliberal del que hauria de ser el sistema sanitari madrileny", afirma rotunda la portaveu de Més Madrid i metge anestesista de l’Hospital 12 de Octubre, Mónica García.
Un operatiu sofisticat
Però com funcionen les privatitzacions? Un dels operatius més sofisticats és sens dubte el de la Fundación Jiménez Díaz, centre de referència sanitària de 400.000 madrilenys. Salvada de la fallida amb diners públics en diverses ocasions, va començar a ser gestionada el 2003 per l’empresa IDC Salud, fusionada el 2014 amb Quirón Salud, un hòlding clau del sector. Quatre anys després, Quirón va ser adquirida per la multinacional alemanya Fresenius per 5.760 milions d’euros. Els treballadors d’un dels quatre hospitals de la seva propietat, el de Collado Villalba, ja van denunciar que "gran part de l’èxit d’aquest grup resideix en la posició avantatjosa dels plecs i convenis que té firmats amb el govern autonòmic, cosa que els permet ingressar pacients procedents de diferents localitats de la Comunitat i que després factura a la conselleria de Sanitat amb marges enormes com a atenció sanitària extra". D’aquesta manera, els fons públics que acaben rebent aquests centres sanitaris poden duplicar les quantitats que declara l’administració madrilenya als seus pressupostos anuals. Així ho reflecteix la Cambra de Comptes en el seu informe del 4 de març del 2019: "Mentre que en la majoria dels hospitals públics del Grup 3, en el període 2010-2014, les despeses disminueixen entorn d’un 10%, els de la Fundación Jiménez Díaz (hospital concessionat) s’incrementen un 23%".
Guillén del Barrio és infermer d’urgències de l’Hospital la Paz i membre del Moviment Assembleari de Treballadors de Sanitat (MATS) i assegura que està fart. "El 38% dels sanitaris estan rebent atenció en matèria de salut mental. És dur treballar en aquestes condicions", afirma. En la seva opinió, el govern d’Ayuso té clar que el model que intenta completar no tracta d’incentivar la competitivitat entre el públic i el privat "sinó que facilita que el sistema privat parasiti el públic".
Després de la manifestació massiva del 13 de novembre, la més gran que s’ha vist mai a Madrid contra una política del govern autonòmic, Ayuso manté el pols amb els metges de l’atenció primària. Del resultat de la vaga pot dependre el pla privatitzador de Lasquetty i fins i tot el govern d’Ayuso.
