Angie Rico: "Necessit explicar la meva història perquè cap dona pateixi el que he patit jo"

Angie Rico ha estat una dona maltractada per la seva parella i ha patit durant molts anys violència tant física com verbal. Avui explica la seva història perquè no es repeteixi ni es reprodueixi com un gran mal

Angie Rico va patir violència masclista durant gairebé onze anys. Les seves filles han reproduït situacions viscudes i han acabat sent també víctimes de violència per part de les seves parelles. Angie vol donar a conèixer la seva història per protegir les seves filles i la resta de dones que pateixen situacions similars. La seva història ha estat tan plena de desventures que ara vol recollir-la en un llibre i posar ordre al seu cap i al seu cor. 

Com vàreu conèixer  la vostra exparella?

El vaig conèixer a Eivissa. Vaig estar amb ell des del 1986 fins al 1997. Durant el festeig ja vaig veure alguns senyals de gelosia però, clar, quan tens quinze anys això ho trobes bonic, perquè penses "Mira com m’estima i com em protegeix". El trobava guapíssim i molt romàntic. Però llavors vaig adonar-me que allò només era el principi del maltractament. 

Què voleu dir amb romàntic? 

Doncs que si per exemple anava a una botiga i m'agradava alguna cosa, me la comprava; tots els detalls, me'ls regalava. 

I no vàreu detectar res d'estrany? 

Sí. Un dia em va empènyer contra una paret i jo li vaig dir que no estava disposada a aguantar el que havia viscut ma mare i que s'havia acabat. Em va demanar perdó, em va dir que era pels porros que s'havia fumat i que no tornaria a passar. I jo el vaig perdonar. La segona vegada em va obligar a anar amb ell en moto; vàrem caure tots dos i vàrem acabar plens de ferides i esgarrinxades; va ser un desastre. Aquí ja em vaig plantar i va ser llavors que va agafar un sabre, se'l va col·locar a l'altura del pit i em va dir: "Si m'abandones, me'l clav". Els seus amics em deien que no el deixàs, que es mataria, que no era mala persona, i jo el tornava a perdonar. Cada vegada que jo el volia deixar, ell intentava suïcidar-se. Una vegada també es va prendre quinze pastilles de Nolotil. 

Us vàreu casar?

Sí. Jo tenia els devuit anys i ell en devia tenir entre denou o vint, i en aquell moment estava fent el servei militar. Em vaig casar embarassada.

Quan va començar la violència física?

Gairebé des del principi. No va passar gaire temps. Em deia que se n'anava a comprar tabac i tornava al cap de dos dies. Quan arribava, jo li demanava per què m'havia deixat tota sola amb la nina i ell només entrar ja m'agafava del coll, em pitjava el cap contra la paret i em deia que jo no li havia de retreure res i després em pegava. Em deia que jo havia de quedar a casa amb la nina i que no servia per a res més. 

Us anava minant l'autoestima... 

Absolutament. A poc a poc em minava, però el pitjor era que quan ho explicava a la meva mare em deia que allò era normal, que ella també ho havia viscut. Em deia que tampoc calia que em pegàs aquelles pallisses, però que havia de tenir paciència i aguantar. Clar, jo no tenia on anar, la meva mare no em va recollir perquè ho normalitzava. Li deia: "Mare, fa dos dies que no ve, fa set dies que no ve; mare, fa vint dies que no ve per casa!", i res, no em deia res. 

Fèieu feina? 

No, jo cuidava de la petita i ell es gastava els diners del lloguer. Vaig intentar treballar; de fet, vaig trobar feina en un parell d'hotels, però ell venia i em muntava un espectacle perquè m'acomiadassin. Ell volia que quedàs a casa i no me'n mogués. La seva descofiança arribava a tal punt que, per exemple, si anava a comprar al supermercat i tardava més del compte, em deia que me n'havia anat al llit amb el carnisser. A poc a poc va anar embogint. 

Quina era la vostra situació econòmica? 

Molt precària. Com que ell no parava per casa ni ens donava diners, jo no tenia menjar per donar a les meves filles. Anava amb les sabates rompudes i m'havia d'arreglar la sola de les sabates amb cartolina. Quan venia a dormir, li robava una mica de diners. 

No teníeu més família a qui demanar ajuda? 

Sí, també vaig demanar-ne a la meva germana, que treballava en un Eroski. Li vaig demanar diners per poder anar-me'n i no me'n va voler donar. De vegades em duia bosses de la compra i em deia que demanàs al meu marit que deixàs els porros. I jo li deia que s'oblidàs d'ell, que era jo qui necessitava ajuda. 

També pegava a les vostres filles? 

Sí. Bé, de fet, va ser quan va posar la mà damunt les meves filles que jo ja vaig decidir que me n'havia d'anar d'allà. Deia que la meva filla gran era clavada a mi físicament i ell això no ho suportava. S'enfadava amb elles perquè quan tornava de marxa no el deixaven dormir. Clar, eren petites, tenien set i tres anys, i les insultava. Els deia que eren unes desgraciades i que el deixassin en pau. Em sentia com si estigués en un cercle sense sortida. No tenia on anar ni ningú amb qui comptar, em vaig sentir molt sola. 

Vàreu viure tot el temps a Eivissa? 

No. Cap a l'any noranta, noranta-u, va decidir tornar amb la seva família, a Almeria, i ens n'hi vàrem anar, però allò va ser encara era pitjor; la seva mare també em pegava i m'insultava. I ell, evidentment, tampoc ho va deixar de fer. Una vegada em va pegar tan fort que em va deixar tota la cara marcada i plena de ferides. Vaig demanar a ma mare que per favor em pagàs un billet per tornar a Eivissa. Quan em va venir a cercar a l'aeroport, no em va ni reconèixer. 

No el vàreu denunciar? 

Sí, en nombroses ocasions. Una vegada em va destrossar la casa i va haver de venir la Guàrdia Civil. Jo el denunciava, li imposaven ordres d'allunyament, però després retirava la denúncia per por. Li deia que no era jo la que havia posat la denúncia, que havien estat els veïns. I als veïns els deia: "Per favor, si em sentiu cridar, telefonau a la polícia, que m'acabarà matant". 

Hi vàreu perdre el contacte, després de separar-vos? 

No exactament. Després que ho deixàssim se'n va anar a Almeria perquè ell era d'allà i es va lligar una al·loteta de quinze anys; ell llavors en devia tenir més de trenta. Amb ella varen tenir tres fills, però la cosa va arribar a un punt de violència tan extrem que va acabar enterrant-la viva dins un cementeri. Llavors aquesta al·lota em va telefonar per demanar-me ajuda, volia venir a viure amb mi amb els seus tres fills però, clar, jo no me'n podia fer càrrec. Però perquè vegis fins a quin punt de malaltia havia arribat. Al final aquesta jove va deixar els seus fills en un centre i el va deixar. 

Per què heu decidit explicar la vostra història? 

Les meves filles també han estat víctimes de violència per part de les seves parelles i he hagut de tornar a comprovar com la justícia no hi fa res. Les ordres d'allunyament es compleixen durant les primeres quaranta-vuit hores i després se n'obliden. Si retires la denúncia per por, el jutge ho té en compte i la lectura que en fa és que no tens les coses clares o que ets una indecisa. 

Què deis a les vostres filles? 

Que per favor no retirin les denúncies, que es mantinguin fermes. 

Creis que es pot distingir d'alguna manera un home maltractador? 

Crec que si quan aquella persona beu o fuma porros torna violenta és que té un costat fosc que en un moment o altre apareixerà i es farà evident. Tenen una agressivitat amagada. 

Per què creis que avui dia encara hi ha homes que maltracten les seves parelles? 

La culpa és nostra. Si la primera vegada que el meu home em va posar la mà a sobre jo l'hagués denunciat, no m'hauria succeït res de tot això. Si jo m'hagués mantingut ferma i no hagués retirat tantes denúncies, no hauria viscut totes les desgràcies que he hagut de viure. D'altra banda, imagín que hi ha molts homes que saben que hi ha molta neglicència i que els jutges i la policia no hi fan prou. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF