“Per poder avançar en la lluita dels microplàstics, la societat els ha de percebre com un problema”

Luis Francisco Ruiz-Orejón ha acabat fa pocs mesos el seu doctorat al Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB-CSIC). Gràcies a la seva tesi i d’altres recerques que ha duit a terme a la mar Balear, s’ha convertit en un dels màxims experts a Espanya en l’estudi de la contaminació marina per culpa dels microplàstics que suren a la mar. No obstant això, aquest jove científic actualment es troba a l’atur. Avui dissabte serà a Inca participant al No Plàstic Festival.

Ens podeu fer un resum de la vostra tesi?

He estudiat la distribució superficial de plàstics a la Mediterrània i els llocs on es produeix una major acumulació. Aquestes dinàmiques de moviment, generalment perceptibles als grans oceans, a la Mediterrània en canvi són més complexes d’observar. Respecte de la percepció social de la problemàtica, tot i que cada cop és mes patent una preocupació pels plàstics, no passa el mateix amb els microplàstics.

Quin recorregut poden fer aquestes partícules?

Arriben a la mar a través dels rius o abocats directament als ecosistemes marins. Nosaltres pensam que l’acumulació de microplàstics a les Illes Balears es veu afavorida per la disposició dels corrents predominants a la Mediterrània occidental, que transcorren al llarg de la costa per diverses parts molt poblades i amb desembocadures de rius importants; corrents que després fan com una mena de gir i formen el front balear en arribar nord de l’arxipèlag.

De quines concentracions estam parlant?

D’una concentració mitjana a la superfície de més de 900.000 partícules per quilòmetre quadrat a la zona costanera de les Balears. Les concentracions màximes les hem observat a Eivissa, a la badia de Sant Antoni, amb més de quatre milions de partícules. Són concentracions de la mateixa magnitud d’algunes de l’est de la Mediterrània. Prop de la zona de la serra de Tramuntana també hi ha punts amb més de tres milions de partícules per quilòmetre quadrat. De tot el que nosaltres trobam a la superfície, el 97% són microplàstics, és a dir, partícules que no s’observen a ull nu i que, en arribar a les Balears, queden acumulades per mor dels corrents. De totes formes, la majoria són acumulacions temporals que després són transportades a altres llocs. A tota la Mediterrània hi ha prop de 1.500 tones de partícules de plàstics surant a la superfície. Les feines les vàrem fer grècies a una ‘manta trawl’, un aparell oceanogràfic amb una xarxa que filtra i recull elements sòlids ‒com els plàstics‒ de la superfície i fins a 25 centímetres de profunditat.

El que recolliu és només la punta de l’iceberg?

Efectivament, el que sura és només una ínfima part i no arriba al 6% del que pot estar acumulat a la columna d’aigua i els fons marins. Però no tots els plàstics suren; n’hi ha que no ho fan, i n’hi ha que no, en funció de la densitat de la partícula que, a més, varia amb el pas del temps.

Un plàstic no es descompon mai?

Es descompon en trossets més petits. Al Congrés Internacional de microplàstics que es va fer a Lanzarote fa dues setmanes va quedar molt clar que gairebé tots els estudis futurs s’hauran de centrar en els nanoplàstics, o sigui, mides de menys d’un micròmetre, una mil·lèsima part d’un mil·límetre. Actualment, el que nosaltres trobam oscil·la a partir de 333 micres de mida i cap amunt. L’any vinent començarem a analitzar el tipus de polímers que són polietilè, polipropilè, niló, fibres... El plàstic pot tenir mil formes diferents.

Què és el projecte Plàstic 0?

És un projecte de ciència ciutadana que ara està inclòs dins la plataforma Observadors del Mar, en el qual jo col·labor. El projecte es fonamenta en la participació de les escoles mitjançant mostrejos mensuals que indiquen tendències d’acumulació de plàstics a les platges. Són molt útils de cara a la gestió per veure en quines zones és produeix una major acumulació. Els alumnes d’Eivissa estan aprenent a distingir i conèixer el problema dels microplàstics i, al mateix temps, la seva col·laboració és de gran vàlua per als científics.

I la societat, en general, és conscient del problema?

Hi ha una conscienciació del problema dels plàstics en general, però no tant dels microplàstics. Haurem de fer entendre el problema al conjunt de la població, perque pot afectar la major part de la cadena tròfica. Aquesta conscienciació no ha d’anar només dirigida a la població, sinó que s’ha de revertir en polítiques de gestió per part de les administracions.

Però la major part dels plàstics no són biodegradables?

No s’observen a simple vista i passen desapercebuts, però hi són. Els productes ‘ecos’ es degraden sota unes determinades condicions, que en els ecosistemes marins són molt difícils de produir per manca d’oxigen i de llum. Una bossa de plàstic no degradable pot necessitar entre cent i dos-cents anys per degradar-se; un producte aparentment ‘bio’ pot degradar-se en 25 anys, en funció de la seva composició i del lloc on es trobi. En tots els casos, siguin 25 o 200 anys, es produirà un impacte. Hi ha molts tipus de plàstics i cada un té un impacte diferent per a cada organisme de l’ecosistema marí. Sabem que en els organismes filtradors, per exemple els musclos, els efectes són molt negatius.

Si els microplàstics ja han arribat al nostre plat, això vol dir que el nostre organisme els ha assimilat?

Les anàlisis de sang i d’orina el que detecten, bàsicament, són els additius associats als plàstics, com per exemple el bisfenol A. És lògic que sigui així, estam en contacte amb les plàstics les 24 hores del dia. La major part dels plàstics són bastant segurs, però, certament, en el futur els científics haurem potenciar els estudis biomèdics per comprovar-ne els efectes. No tenim suficients elements de judici encara, no està demostrat el seu impacte sobre els humans. L’únic que sabem és que, potencialment, aquests additius poden ser perillosos.

Mentrestant, que podem fer la població?

Reduir-ne el consum. El problema del plàstic és la societat i el mal ús que se’n fa, perquè no el sabem gestionar adequadament i el convertim en residu. El 50% dels plàstics fabricats a Europa són d’un sol ús. L’estam sobreutilitzant i consumint en excés. És veritat que en diversos països s’han prohibit les bosses, però queden molts altres tipus de plàstic. S’han fet avanços, però no és suficient. La taxa d’eficàcia ‘real’ del reciclatge està entorn del 9% a tot el món; a Europa és del 14%.

Avui participareu al No Plàstic Festival. De què hi parlareu?

De l’evolució de la recerca que he fet, mitjançant la tesi doctoral, fins a formar part del projecte d’Observadors del Mar. També del projecte del Nixe III per la Mediterrània, amb el qual vàrem rememorar els viatges de l’arxiduc Lluís Salvador amb el Nixe I i el Nixe II, a final del segle XIX. A la seva època ja hi havia alguns primers plàstics semisintètics com els pneumàtics. El 1907 es va crear la baquelita, el primer plàstic totalment sintètic. En els seus escrits, però, l’arxiduc va reflectir un altre tipus d’impactes ambientals, especialment la desforestació.

Sobre el projecte Plàstic 0 presentareu cap resultat?

Ens van impactar molt les concentracions de partícules de plàstic a les platges d’Eivissa, com a cala d’Hort, on algunes concentracions puntuals que hem trobat superen mitjanes de la platja de la Barceloneta (Barcelona). Pensam que la causa cal trobar-la als temporals. També ens va cridar molt l’atenció les altes acumulacions de pèl·let de plàstic en aquesta platja eivissenca.

Quin és l’objecte de plàstic més rar que ha caigut a les vostres mans? I el més comú?

Vàrem trobar una creueta de plàstic que al principi no sabíem què era. Després d’analitzar-la descobrírem que eren peces de separació de rajoles que es fan servir per a la construcció. Els objectes més comuns a la superfície de la mar són els plàstics rígids amb diverses formes, procedents d’envasos i botelles; també els filaments d’arts de pesca.

Els científics treballau de la mà de les organitzacions ecologistes?

Al Regne Unit, Greenpeace fa campanyes de mostreig de microplàstics en superfície de manera continuada, tot col·laborant amb la Universitat d’Exeter. A la Mediterrània aquesta organització també ha fet coses molt interessants, des del punt de vista de la divulgació. Els científics estam a favor de divulgar aquest problema.

Sou optimista o pensau que aquesta sopa de plàstics cada cop serà més concentrada?

Hem de ser optimistes, no podem donar les coses per perdudes i abandonar el nostre propòsit de millora. Som a temps, però els acords dels respectius països han de passar a ser efectius. Per poder avançar, la societat ha de percebre els plàstics com un veritable problema.

Com és possible que un científic com vós estigui a l’atur?

Hi ha molts doctors i no hi ha tantes ofertes postdoctorals. La carrera científica pateix un sedàs important en aquesta etapa; hi ha poques beques postdocorals. Jo em trob com milers de companys de moltes universitats d’aquest país, sense feina i amb processos burocràtics de contractació que quan es produeixen són extremament lents. Mentrestant, els investigadors ens hem de cercar la vida, sigui aquí o a l’estranger.

NO PLÀSTIC FESTIVAL

Des de les 11 del matí d’avui comença No Plàstic Festival a la Fàbrica Ramis, a Inca. És tracta d’un esdeveniment cientificolúdic en què els joves que han participat al programa Ciència a la llar presentaran els vídeos divulgatius resultants de la seva experiència científica. El festival comptarà amb la presentació d’altres projectes i tertúlies científiques (per exemple, la plataforma de ciència ciutadana Observadors del Mar), en un ambient lúdic, festiu i divers, amb el denominador comú de la mar, la ciència i la integració social. L’esdeveniment està organitzat per Noctiluca, un col·lectiu emergent de científiques, educadores i amants de la mar a les quals uneix l’afany de la divulgació i l’acostament de les ciències marines a tots els públics.