Societat 07/08/2021

Atrapats a la 'petite Espagne' de les Canàries

Centenars de persones continuen estancades a Gran Canària malgrat l’auto que els permet viatjar a la Península

Sara Montesinos
5 min
Alguns dels quaranta-tres homes d'origen subsaharià, entre ells cinc menors, que van arribar pels seus propis mitjans en una piragua al port de La Restinga, al sud de l'illa del Hierro. EFE / Gelmert Finol

Las Palmas de Gran CanariaEl bar de la confraria de pescadors és buit. Dos treballadors que paren a dinar, una parella d’avis, seu a fer uns calamars i dos turistes amb una criatura demanen una taula. Al novembre, això no hauria passat. El restaurant era ple de periodistes, policies, fotògrafs, algun mariner, agents de Frontex, membres de la Creu Roja, advocats, càmeres i algun càrrec tècnic o polític de Mogán. El moll d’Arguineguín va esdevenir l’epicentre del que alguns anomenaven crisi migratòria de les Illes Canàries, però que pocs van assumir com el resultat de militaritzar i tancar l’Estret i l’Alborán mitjançant el comandament únic. Més de 1.500 persones van arribar a amuntegar-se en poc més de 200 metres de moll, en plena pandèmia i sense cap tipus de mesura sanitària ni higiènica. Aquell novembre, i entremig de discussions per competències entre el govern local, l’autonòmic i l’estatal, Arguineguín va tancar, i moltes de les persones van ser traslladades a hotels buits.

Després de diversos atacs racistes, la situació a Gran Canària s’ha anat relaxant. A més, a l'abril el magistrat Ángel Teba va decretar una interlocutòria per la qual les persones amb passaport havien de poder agafar un avió cap a la Península. Txema Santana, exresponsable d’incidència social de CEAR que ara treballa en migracions per al govern canari, assegura que la població no hauria tolerat la possibilitat de tancar les persones a les illes, contradient a nivell burocràtic la pertinença a Schengen de l’arxipèlag.

Actualment, sense passaport, però amb l’obtenció d’un resguard que manifesta el desig de demanar asil, es pot agafar un avió cap a la Península. Desenes de persones passen la nit a les portes de la comissaria de la Policia Nacional a l’espera que en obrir donin cita per una, dues o tres manifestacions de petició d’asil, segons relaten treballadores humanitàries que prefereixen no identificar-se. Tot i aquesta possible sortida, el cert és que l'entramat burocràtic, legal i laberíntic que envolta les persones després que hagin arribat en pastera encara n'atrapa moltes d'elles a Gran Canària.

Un naufragi i més de 40 morts

En Salu Coulibaly, de 20 anys, va néixer a Ballé, a l’oest de Mali. El juliol del 2020, va marxar a causa de la guerra i la situació econòmica del país amb la intenció d’arribar a les Illes Canàries. Va anar fins a Mauritània, on es va estar tres setmanes, esperant lligar el trajecte en barca. Entrat ja l'agost, sortia de Nouadhibou amb 57 persones més en una barca de fusta pintada de blau cel. El tercer dia, recorda en Salu, va començar a acabar-se el menjar, l’aigua i la benzina. “Hi havia altres vaixells al voltant, però ningú no ens feia cas”, assegura. Onze dies després, el 21 d’agost del 2020 l’helicòpter de Salvament Marítim els va albirar i quan va arribar l'embarcació Salvamar Menkalinan, a la barca hi havia cinc cadàvers i onze persones amb vida.

L’endemà, de les 58 persones que havien salpat en quedaven 10. “La gent anava morint, alguns perdien el cap i saltaven a l’aigua”, explica en Salu. Treu el mòbil de la butxaca i busca una imatge feta des de l’helicòpter. Amb l’editor del mòbil ha dibuixat una fletxa i hi ha escrit el seu nom: s'hi veu en Salu, des de proa, aixeca el braç amb un tros de tela taronja llampant per fer-se veure.

La imatge de la barca gairebé buida, el nombre de persones mortes i també els supervivents van ser notícia a la premsa local i també estatal. Avui, però, no en sap res de les 58 persones amb qui viatjava i, de fet, encara creu que van ser 11 els supervivents. Ell continua esperant poder marxar a la Península mentre resideix a Canàries 50, un macrocentre situat al polígon industrial de la Isleta. Aviat farà un any que va arribar i confessa que malgrat que ja dorm millor, encara té malsons amb el trajecte en pastera. En Salu no ha rebut cap tipus de suport psicològic després de veure morir més de quaranta persones.

Arribada al port del Rosario de 27 immigrants, 23 homes i 4 dones d'origen subsaharià, que viatjaven en una barca pneumàtica que va ser rescatada després de descobrir-los per casualitat navegant a 63 milles de la capital de Fuerteventura

El gener del 2020, naixia de forma espontània Somos Red, un grup de persones organitzades que davant l’emergència de persones immigrants als carrers va decidir oferir suport de diverses maneres. La Marifé, membre del col·lectiu, explica que a partir de la interlocutòria judicial que permet sortir de les illes, la dinàmica de l’organització va canviar, tot i que s’han mantingut diversos grups locals que continuen donant suport als joves que encara no han pogut marxar.

L’Aly té 18 anys i ve del Senegal, actualment viu a casa d’una dona que el va acollir a través de Somos Red. Fa prop d’un any que viu a Gran Canària sense tenir gaire clar què farà en un futur pròxim. “A l’Àfrica les coses són molt difícils. Jo vinc d’allà i he viscut situacions molt complicades", diu poc abans de començar a plorar. La seva mare va morir durant el part i mai no ha conegut el seu pare. L’Aly es va criar amb la seva àvia i, quan ella va emmalaltir, va deixar l’escola per iniciar-se en el món de la pesca i treballar.

En arribar a Gran Canària, en una travessa de deu dies, va passar una setmana a Arguineguín, on recorda que hi havia moltíssima gent i que hi va estar molt malament. Després el van ubicar en un hotel de Maspalomas, on va viure durant sis mesos. Va ser llavors quan va saber que els residents que serien traslladats a Tenerife. En aquell moment, corrien rumors sobre deportacions des de Tenerife al Senegal i, malgrat que no hi ha hagut casos reportats, l’Aly va decidir no arriscar-se. “Em feia molta por que em tornessin al Senegal i em vaig escapar; vaig estar més de dues setmanes dormint a la platja de l’Alcaravaneras”.

L’Aly no duu documentació i té la manifestació de sol·licitud d’asil per al maig del 2022, una de les dates més llunyanes que han sortit, segurament per la prioritat d’aquelles persones que tenen familiars a la Península. Tot i això, el jove remarca que de les 104 persones amb qui va venir a la pastera, ja no en queda cap a l’illa de Gran Canària.

L’Aly, però, no parla de "la Península". Tampoc ho fa en Salu, ni en Tali ni en Mamadou. Com ells, en Hamidou i l’Alfouseyni tampoc no diuen "les Canàries". Per a ells, i per a centenars de persones més, es tracta de la petite Espagne i la grande Espagne, dos punts geogràfics que es desdibuixen entre un carreró sense sortida i un futur d’oportunitats.

stats