Societat 26/07/2019

Si vam arribar a la Lluna, per què no hem de poder resoldre la crisi climàtica?

L’estratègia del projecte Apol·lo podria servir de model per a la col·laboració i el desenvolupament tècnològic necessaris per superar l’emergència climàtica actual

John Schwartz / Nyt
6 min
Si vam arribar a la Lluna, per què  no hem  de poder resoldre  la crisi climàtica?

¿Es podria frenar l’escalfament del planeta amb un projecte per lluitar contra l’emergència climàtica tan agosarat com el viatge a la Lluna?

Cinquanta anys després que els humans deixéssim per primera vegada la nostra petjada a la pols lunar, aquesta idea resulta temptadora. Tant l’esforç i la inversió d’intel·ligència i diners com la gesta en si, gloriosa, constitueixen un exemple internacional del que és capaç de fer la humanitat si s’ho proposa. D’altra banda, les tecnologies que van sorgir en el marc del projecte Apol·lo aplicades en altres àmbits han acabat repercutint en la vida de milions de persones d’arreu del món.

Així doncs, ¿per què no ho tornem a fer, però en lloc de viatjar a un cos celeste i plantar-hi una bandera, salvem el nostre propi planeta? Per què no ho afrontem amb la inspiració que projectava John F. Kennedy quan el 1962 es va aixecar a la Universitat de Rice i va dir “Decidim anar a la Lluna” i fer aquesta mena de coses “no perquè siguin fàcils, sinó perquè són difícils; perquè aquest objectiu servirà per organitzar i mesurar el millor de les nostres forces i capacitats, perquè aquest repte és un que estem disposats a acceptar, un que no estem disposats a posposar i un que estem decidits a conquerir”.

El problema del negacionisme

Kennedy, però, no havia de convèncer ningú de l’existència de la Lluna. En el clima polític actual, l’evidència diàfana que els humans hem generat gasos d’efecte hivernacle que tenen una gran influència en el clima i encara en tindran més en el futur no ha esperonat el govern dels Estats Units a actuar enèrgicament. De fet, una determinada facció del mateix govern fins i tot arriba a sostenir que és una farsa que els humans estiguem alterant el clima, com ha declarat el president nord-americà Donald Trump equivocadament i en diverses ocasions.

A més, el viatge a la Lluna tenia un objectiu que estava definit amb molta claredat: aterrar al satèl·lit. La línia d’arribada en la lluita contra l’emergència climàtica no està tan clara. ¿Tornar a assolir una concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera de 350 parts per milió? (En aquests moments, ja hem ultrapassat les 412 parts per milió.)

Tot i això, no ens hauria de sorprendre que les paraules commovedores i els assoliments de Kennedy hagin convertit la idea del viatge a la Lluna (en anglès, Moon shot ) en una de les metàfores més perdurables dels nostres temps en la llengua de Shakespeare. Roger Launius, historiador en cap de la NASA jubilat i autor d’un llibre que s’ha publicat recentment, Apollo’s legacy: Perspectives on the Moon landings, explica que en anglès l’expressió Moon shot ha passat a ser sinònim d’un “gran impuls” que es dona a una iniciativa i, a la pràctica, s’ha convertit en una figura retòrica, fins al punt que es diu: “Cal un projecte Apol·lo per a... qualsevol cosa que se us acudeixi”.

Un projecte Apol·lo per al clima

No hi ha dubte que l’emergència climàtica és un repte urgent. L’increment de la concentració de gasos d’efecte hivernacle està fent augmentar les temperatures arreu del món, la qual cosa provoca alteracions en els règims climàtics. I s’espera que la situació no pari d’agreujar-se i que es produeixi un increment de la freqüència de fenòmens com les inundacions i les onades de calor, i hi hagi milions d’afectats per la sequera i els incendis forestals. La tasca de revertir l’acumulació de gasos d’efecte hivernacle és immensa i els avenços són àrduament lents.

La idea d’un projecte Apol·lo per al clima està guanyant cada vegada més partidaris: els polítics demòcrates Beto O’Rourke i Kirsten Gillibrand la citen en les seves campanyes per a les presidencials nord-americanes, i també ho va fer recentment Michael Bloomberg quan va anunciar la seva campanya per la transició energètica “ Beyond carbon ”, a la qual ha destinat 500 milions de dòlars. En un discurs pronunciat amb motiu de l’inici del curs acadèmic a l’Institut Tecnològic de Massachusetts, Bloomberg va dir: “Ha arribat l’hora que tots plegats acceptem que el canvi climàtic és el repte dels nostres temps”. I tot seguit va concloure: “Potser intentar-ho és tan agosarat com emprendre un viatge a la Lluna, però és la nostra única opció”.

¿És adequat aquest paral·lelisme amb la tasca de contrarestar la devastació gradual que està provocant l’escalfament del planeta?

Un projecte complicat

El clima presenta més complicacions que arribar a la Lluna, afirma John M. Logsdon, historiador del programa espacial nord-americà i fundador de l’Institut de Política Espacial de la Universitat George Washington. El 1970 el Dr.Logsdon va escriure un llibre titulat The decision to go to the Moon, en què exposa les quatre condicions que van fer possible la missió Apol·lo. Pel que fa al programa espacial, l’estímul va ser el primer vol espacial tripulat del cosmonauta rus Iuri A. Gagarin, que va infondre en els nord-americans la por de resultar perdedors en la cursa espacial. En una entrevista, el Dr. Logsdon comenta que cal que es produeixi “un acte singular que obligui a passar a l’acció, un acte que no es pugui ignorar”.

Altres requisits que van possibilitar el viatge a la Lluna van ser el fet que hi hagués dirigents que estiguessin en disposició de canalitzar els recursos necessaris per aconseguir l’objectiu “amb un esperit marcial” i recorrent a un erari públic molt ben assortit. Es refereix a figures com els expresidents John F. Kennedy, que va iniciar el programa, i Lyndon Johnson i Richard Nixon, que el van completar amb èxit.

Finalment, afegeix el Dr. Logsdon, “l’objectiu ha de ser viable tècnicament”. Científics i enginyers havien dit a Kennedy que “no hi havia obstacles insuperables des del punt de vista tècnic per enviar éssers humans a la Lluna; l’únic problema era que donaria moltíssima feina des del punt de vista de l’enginyeria”.

¿Quin podria ser “l’estímul que obligui a passar a l’acció” en el cas d’un gran projecte per lluitar contra l’emergència climàtica?, es pregunta l’historiador. Com a resposta, suggereix que hauria de ser un esdeveniment profundament dramàtic i immediat, com ara que “Manhattan quedés cobert per les aigües”. És més, assenyala: “L’Apol·lo no va requerir cap canvi en el comportament de la humanitat”, a diferència del que passaria en la lluita contra l’emergència climàtica, que comporta la necessitat d’adoptar mesures com ara impostos a les emissions o canvis dels models de consum.

Els grups de pressió

Un editorial recent de la revista Nature esmentava una altra diferència encara més important entre enviar éssers humans a la Lluna i resoldre un problema com la crisi climàtica. L’article assenyalava que les temptatives de contrarestar l’emergència climàtica actual topen amb l’oposició de grups de pressió: “Durant decennis, les grans empreses energètiques han frenat les iniciatives per reduir de manera igualitària les emissions de gasos d’efecte hivernacle a escala mundial perquè aquests esforços suposarien una disminució dels seus beneficis. Les empreses privades més grans i influents són fonamentals per als esforços actuals de menys volada, però l’enfocament històric basat en el viatge a la Lluna només pot tenir èxit si s’aborden els possibles conflictes d’interessos”.

Kate Marvel, climatòloga de l’Institut Goddard d’Estudis Espacials de la NASA, situat a Nova York, lloa la inspiració que va proporcionar el viatge a la Lluna, però comenta que té un exemple menys imponent, que és una bona comparació amb el repte que tenim ara al davant: la recuperació de la capa d’ozó. Per acabar amb els clorofluorocarbonis (els famosos CFC) que malmetien la protecció a la radiació ultraviolada que ens ofereix l’atmosfera va fer falta una gran cooperació internacional, recollida al Protocol de Mont-real del 1987, i l’esforç concertat de gairebé 200 països. “És un camí amb sotracs, però en termes generals el forat de la capa d’ozó va pel camí de la recuperació gràcies a les mesures que va prendre la humanitat”, explica Marvel.

Ara bé, la investigadora atresora un collaret que recrea la trajectòria que va seguir l’Apol·lo 11 des de la Terra a la Lluna. “És ben bé de friqui”, comenta. Però també és un recordatori d’un acte nacional que la gent evoca “amb una actitud de pura bona voluntat”. Per tant, afirma Marvel, comparar el fet de donar un gran impuls a la lluita contra el canvi climàtic amb el programa Apol·lo té un cert sentit. “Que una metàfora no sigui exacta no vol pas dir que no sigui útil”, assenyala.

La clau de la voluntat política

Si tornéssim a decidir fer una cosa important perquè és difícil, la tasca a la qual ens enfrontaríem seria més que tècnica, adverteix Hal Harvey, director general de l’empresa Energy Innovation, que es dedica a la recerca. L’objectiu enganyosament senzill hauria de ser “descarbonitzar l’electricitat i després electrificar-ho tot”. Això implicaria desenvolupar les energies renovables i abandonar la generació elèctrica en centrals que funcionin amb combustibles fòssils, a banda d’estendre l’ús de tecnologies com les bombes de calor, que fan més eficient la calefacció i la refrigeració domèstiques.

La Xina ha fet grans inversions en autobusos i ciclomotors elèctrics, així com en altres mètodes per deixar de consumir combustibles fòssils. També s’han produït avenços en els processos industrials i en l’enginyeria de sistemes elèctrics, que aportaran el seu gra de sorra, comenta Harvey, enumerant una tirallonga de vies perquè la societat assoleixi aquests objectius. Principalment, però, caldrà que hi hagi un canvi en l’actitud a escala nacional, afirma. “La tecnologia lunar que necessitem és la voluntat política”.

Traducció d’Ignasi Vancells

Copyright ‘The New York Times’

stats