Armando Bastida: "Els nins es porten malament perquè és millor tenir els pares enfadats que no tenir-ne"

PalmaArmando Bastida és infermer pediàtric al centre de salut de Terrassa, pare de tres fills i bloguer per la defensa d'una criança amb sentit comú. Aquest divendres (a les 18 h) a l'hotel Melià Palma Marina i dissabte (a les 11 h) al CineCiutat impartirà una conferència amb el títol 'Com educar i no morir en l'intent'.

Què feim malament, que ens han de recordar que la criança es fa amb seny?

No feim res malament, el problema és que rebem massa informació. Antigament criar els infants no era tan difícil perquè el coneixement passava de pares a fills. Després sorgiren alguns professionals que començaren a dir que havíem de deixar plorar els nins, o que s'havia de donar el pit cada tres hores... i ara hem de revertir aquesta informació. Els nins han de menjar a demanda! Tenim accés a molta informació però és contradictòria.

Parlau d'una generació que no va alletar sinó que donava la llet de fórmula, per culpa de les farmacèutiques?

Per culpa de tots, en realitat. En aquell temps es va expandir la fabricació d'aquesta llet i va arribar a totes les mares. Llavors, a més, es parlava de la crisi dels tres mesos, que és quan les mares que donen pit tenen una rebaixa de la producció, probablement abans això no se sabia, però té una explicació senzilla. Els primers mesos de lactància es produeix molta llet, però passat un temps el pit es calibra, deixa de funcionar com un magatzem i funciona com una fàbrica. Llavors l'infant s'ha d'acostumar a menjar a una altre ritme, és qüestió de dies, però abans, al cap de tres mesos, ja passaven al biberó.

Parlau dels nins quan són petits, però llavors creixen i les mares encara són primerenques en edats més avançades...

Del que més s'escriu és dels nadons, perquè és l'època en què es passa pitjor, després hi ha un buit d'entre els 3-4 anys fins als 9-10, que arriba l'adolescència, una altra època conflictiva.

Els pares del segle XXI abusen dels psicòlegs?

Avui dia els pares tenim poc temps per estar amb els fills i quan ho feim els compensam amb el consum, ja sigui amb aliments, amb l'ús de la tauletes... Amb missatges per produir-consumir que emfatitzam quan no tenim temps. Els nins al cap i a la fi demanen més atenció tot i que no ho saben explicar. Senten que els falta algú i no hi ha res pitjor que no sentir-te valorat pels altres. Llavors n'hi ha molts que es porten malament perquè és millor cridar l'atenció i tenir-te enfadat que no tenir-te. He intentat resumir un problema complex. Tenir un fill et posa en escac psicològic.

Ens hem d'informar bé abans de tenir un fill, i és necessari que els professionals sanitaris ens ajudin més?

Estaria bé. Jo als professionals els deman que siguin imparcials i no es deixin contaminar per la indústria que entra a tots els centres de salut a oferir cursos, jornades... Totes les marques infantils tenen informació a les seves webs pensades per captar-nos. Els professionals han d'estar més presents, ser més visibles i donar una informació imparcial.

Sou pare i infermer, dos mons eminentment femenins.

Sí, és estrany veure un home parlant de la maternitat, però és la meva feina! És cert que les reaccions a tot el que escric a les xarxes són un 95% de dones i falten més homes. Elles em conten que passen els articles a les seves parelles però no els llegeixen, supòs que és perquè ja hem crescut així.

Com valorau l'ampliació del permís de paternitat?

És una bona notícia però no arreglam res, ja que el nadó queda sense mare al cap de 16 setmanes i, normalment és el seu vincle. Hauríem de tenir un permís de sis mesos com a mínim, que és el temps que es recomana mantenir la lactància materna, o fins als nou mesos, que és quan els infants comencen a gatejar i s'adonen que existeixen com a éssers autònom. Hi ha una segona mesura que es proposa, l'escoleta universal. Això m'entristeix moltíssim, no tenim fills per deixar-los.

Els pares del segle XXI tendeixen a la sobreprotecció?

Sí, ens obsessionam, però tampoc no està malament fer-ho. Tenir fills és una gran responsabilitat. Normalment no volem que ho passin malament, però els pares hem d'aprendre que els fills han de plorar perquè serveix per expressar emocions mal conegudes com a negatives, com la ira o un empipament. Hem d'enraonar amb ells sempre, encara que no ho entenguin, al cap de dos anys tampoc no fa falta perdre molt de temps. Així els feim veure que no ho poden tenir tot però entenem la demanda.