D’aquí a l’eternitat

GeògrafHi ha llocs, com la platja del Trenc, que recorden pel·lícules. Avui aproparem la mirada al Migjorn de Mallorca amb la intenció de generar un mapa de cobertes del sòl. Aquest tipus de producte consisteix en la representació cartogràfica d’un seguit de cobertes (bosc, conreus, aigua, zones humides, zones urbanitzades, etc.) presents sobre el territori que ens obre la possibilitat de fer-ne una anàlisi.

Vagi per endavant que generar una cartografia temàtica implica un intent de reduir la complexitat de la natura i això no és una tasca senzilla, i molt menys reduir-ne la bellesa.

Un altre aspecte a tenir en compte és que un mapa de cobertes del sòl no és el mateix que un mapa d’usos del sòl: mentre el primer fa referència a la coberta, el segon fa referència a l’ús que en feim. Per exemple, una zona humida seria un tipus de coberta, mentre que el seu ús podria ser un parc natural, un conreu d’arròs, etc. El matís, per tant, rauria en què una mateixa coberta pot ser gestionada de maneres -usos- diferents. En qualsevol cas, les dues cartografies no són excloents i treballar de manera conjunta amb les dues variables enriquirà el procés d’anàlisi.

Per generar un mapa de cobertes no és imprescindible utilitzar tècniques de teledetecció, una feina de camp pot ser perfectament adient per generar una cartografia precisa. L’experiència, però, ens diu que sobre el terreny reconeixerem detalls fora de l’abast de la teledetecció a la vegada que, amb aquesta, veurem patrons i elements difícilment visibles a peu de camp. Per tant, la combinació de la teledetecció amb un mostreig sobre el terreny semblaria el procediment més idoni.

Per a l’exemple d’avui, el punt de partida és una imatge de satèl·lit enregistrada dia 26 de maig del 2011 pel satèl·lit Worldview-2 d’un sector del Trenc, al terme municipal de Campos. El satèl·lit Worldview-2 és un satèl·lit comercial i la imatge presentada avui és cortesia de l’Agència Espacial Europea. El nivell de detall -resolució espacial- que enregistra el sensor del satèl·lit no deixa indiferent i un pot pensar que es tracti d’una fotografia aèria i no d’una imatge enregistrada des d’una altitud de 800 km. El punt dèbil d’aquest satèl·lit és l’àmbit de territori assolit en cadascuna de les seves òrbites, el que es coneix com a ‘dallada’ i que és únicament de 16,4 km.

A la figura 1 hi observam la platja del Trenc, entre ses Covetes i la Colònia de Sant Jordi. Dins el requadre vermell, tenim una àrea d’unes 80 ha de superfície sobre la qual generarem el mapa de cobertes de sòl que ens du a la figura 2 on, a diferència de la figura anterior, dibuixa uns colors que no semblen propis de la coberta representada: mentre que cobertes com l’arena, mantenen el seu color blanquinós, la vegetació es representa amb diferents tonalitats de color vermell. El motiu, com ja hem explicat en articles anteriors, és la utilització de bandes del satèl·lit sensibles a la llum de l’infraroig, on els nostres ulls no tenen sensibilitat. Per fer-la visible, la feim passar per un canal de llum vermella. Però anem a observar els elements que ens presenta la imatge i quines cobertes de sòl hi podem discernir.

La línia de costa separa l’aigua de la terra en una proporció semblant, al fons marí albiram la presència d’unes clapes del que sembla ser Posidonia oceanica, si bé amb dues tonalitats prou diferenciades. Després tenim l’aigua, que es va enfosquint a mesura que guanya profunditat i el fons deixa de contribuir al senyal del satèl·lit. Continuam cap a la vorera, on veim una zona marronosa dins l’aigua i una altra fora, que també podrien indicar restes de posidònia que el moviment de les ones ha arrossegat fins a la vorera. Per tant, dins l’aigua considerarem la Posidonia oceanica com una coberta pel mapa temàtic, però ho farem amb tres subdivisions o classes, en funció del que hem comentat abans.

Un cop fora de l’aigua topam amb l’arena, que també apareix terra endins, dibuixant una trama amb alguns fractals. Després observam la vegetació, representada en color vermell: per la intensitat i la brillantor del color, almenys podem distingir-ne tres patrons.

Segons l’observació que acabam de fer de la imatge de satèl·lit, considerarem les cobertes següents: aigua, arena, posidònia (tres categories) i vegetació (també en tres categories).

El procés de classificació consisteix a seleccionar, a partir de la fotointerpretació, unes àrees representatives per a cada coberta. Aquestes àrees de mostreig, juntament amb les vuit bandes del satèl·lit, formen patrons amb valors de centralitat i de dispersió. Aquest serà el fonament per llançar el procés de classificació sobre la resta de la imatge.

La figura 3 mostra el resultat d’engegar el procés de classificació amb les vuit cobertes que hem explicat abans. Un avantatge del mapa de cobertes és la possibilitat de fer-ne un seguiment: en tenir cartografiada la localització i extensió de cada coberta, a partir d’una sèrie d’imatges de satèl·lit en podem analitzar els canvis i l’evolució.

La figura 4 és un model digital del terreny de l’àrea d’estudi que ens servirà per entendre millor la distribució de les cobertes. Les dunes queden perfectament modelades, mostrant diferents patrons, llevat d’un sector en què la seva absència podria indicar un antic aprofitament d’arena.

Per acabar, al fil del que hem dit a l’inici sobre la dificultat de reduir la complexitat de la natura, record una entrevista d’Antoni Bassas a Jaume Miranda, director de l’Institut Cartogràfic de Catalunya durant 35 anys. Antoni Bassas li demanava sobre el futur dels mapes impresos davant les noves tecnologies i Jaume Miranda contestà que, si bé hem digitalitzat la Terra, aquesta mai no ha deixat de ser analògica.

Més enllà de l’anàlisi de les cobertes, us desig una agradable visita al Trenc, farcida d’estímuls: basta que una nit de lluna plena evoqueu aquella famosa escena amb Deborah Kerr i Burt Lancaster.