NO HO RESISTIRÉ

El rei no hi és i no crec que el trobem

Abans teníem rei. Cada any, per aquestes dates, ja teníem coronat un rei de l’estiu. Una figura indiscutible que ocupava l’imaginari de les festes majors que ens feia ballar (bé, o moure el got a la barra) des dels quiosquets de platja. Era el cabdill que signava la cançó definitiva, imposant-se a milers de tornades sobre biquinis, grups amb coreografies o exconcursants de realities curulls de bòtox i anabolitzant. Només en podia quedar un! Aquella ineludible tonada lligava els nostres amors, experiències i ressaques als seus versos random per a la resta de les nostres vides.

Era un rei (o reina) que ens feia cridar de joia quan sonava a la playlist de qualsevol revetlla de Sant Joan però per a qui, en arribar els volts de setembre, tots demanàvem guillotina.

És el que té fer de rei. Sabies que aquella corona et marcaria tota la vida i que, per molts discos que traguessis, per molt llarga que fos la teva carrera, et continuarien demanant només pels Pajaritos, com li fan al pobre Charles amb Lady Di.

Georgie Dann va ser l’Elisabet II de les monarquies d’estiu. Semblava que mai deixaria el tron a cap descendent, però la decadència de la institució ha permès que gent a sobre d’un Tractor amarillo o demanant al seu Opá yo viazé un corrá poguessin acabar regnant. Fins i tot Leticia Sabater va saber ocupar el buit de poder imposant amb mà de ferro el Tukutú o La salchipapa en anys certament foscos, fins que el Despacito va retornar l’estabilitat a la institució.

He estat repassant a veure quina podia ser la “cançó de l’estiu 2020” i he vist que Juan Magán y María ( antes muerta que sencilla ) Isabel, com els Reis Catòlics, han provat d’unir forces amb Esa carita (“ Ponme carita como te pongo yo/ siquiriba-siquiriba-siquiriba ”) per tal de culminar la Reconquesta del regne d’estiu.

Però summer is coming i un altre ambiciós condottiero de la lluita estival no pensa facilitar als seus rivals l’accés al tron de ferro refrigerat. Enrique ( súbeme la radio ) Iglesias ho prova però amb una inoportuna cançó anticíclica anomenada Futbol & Rumba (dues de les coses que, precisament, s’han restringit aquest estiu).

Però no només els conqueridors del xiringuito regnaven els estius. També teníem els esportistes. Els guanyadors del Tour, protectors de totes les becaines. O aquella figura del Mundial o dels Jocs Olímpics que ens robava els nostres cors. Des de la núvia de Mont-real a l’heroi de Sud-àfrica, els reis de l’estiu esportiu abdicaven, tradicionalment pel Gamper, que era el lloc on tota màgia es perdia i retornava el nostre tarannà tribunero i remugaire.

Molt em temo que, per molt que busquem el rei, enguany no el trobarem. O confinats o amb distància social, poques coreografies poden fer-se des de l’amagatall. Així que és més que probable que la cançó de l’estiu sigui la mateixa que la de la primavera: el maleït Resistiré, tot i que, més que com a clam d’unitat, convertit en una amenaça dinàstica.

Ja ho veuen, sense Usain Bolt, Georgie Dann, Leticia Sabater o els Txarango, ves que no ens vegem aquest estiu obligats (quines coses) a parlar dels Borbons. No ho resistiré.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF