PalmaL’antigitanisme és una forma específica de racisme que es nodreix històricament d’una imatgeria col·lectiva de prejudicis i estereotips heretats que associen els gitanos amb la marginalitat, el xabolisme, l’ociositat, el parasitisme social i els comportaments antisocials i patriarcals, la violència i la delinqüència. L’antigitanisme es justifica a través d’un discurs hegemònic que posa l’accent en la creença que els gitanos són els principals responsables de la seva discriminació perquè no estan disposats a integrar-se en la cultura europea, blanca i occidental, ni a renunciar a la seva identitat ètnica ni a les seves formes de vida alternativa, basades en els lligams familiars, la cooperació comunitària i el suport mutu, l’autogestió dels conflictes i l’autonomia econòmica. L’antigitanisme es materialitza en una discriminació estructural que té com a resultat diverses formes d’exclusió a l’hora d’accedir a béns comuns i serveis públics, i d’exercir els drets de participació social i política en igualtat amb la resta dels integrants de la societat.
La filosofia ha ignorat sistemàticament l’existència del poble gitano o romaní, amb una clara actitud de menysteniment, i, d’acord amb Gramsci, allò que no s’anomena no es pot pensar i allò que no es pot pensar no es pot transformar, en el sentit de millorar-ho. El poble gitano no ha tingut ningú que el defensi, no hi ha hagut una intel·lectualitat gitana que pogués intervenir en l’esfera pública per denunciar el racisme antiromaní i la discriminació contra aquest poble, com sí que han pogut fer pensadores com Hannah Arendt amb el poble jueu. Afortunadament, aquest silenci s’està revertint amb les aportacions de filòsofs i intel·lectuals d’ètnia gitana com Ismael Cortés i Pastora Filigrana, que estan donant sororitat a la causa gitana i que estan disposats a condemnar aquesta situació d’injustícia i desigualtat i treballar per revertir-la.
Tot i la despreocupació general de la filosofia en relació amb la problemàtica gitana, hi ha alguns autors que han fet alguna referència esporàdica a aquest col·lectiu ètnic, però en un sentit negatiu, reproduint i amplificant els prejudicis d’una cultura racista. Thomas Hobbes és un bon exemple d’antigitanisme filosòfic, quan, en un passatge del capítol XXII d’El Leviatà, caracteritza els gitanos de lladres i captaires que realitzen negocis il·legítims. Aquestes pràctiques els assenyalen com a enemics de l’estat. Hobbes acaba identificant els gitanos i els lladres amb malalties corporals antinaturals que tenen l’origen en humors malignes, i els compara amb tumors, bilis i pústules. El filòsof il·luminista, Immanuel Kant, en les Lliçons d’ètica (dictades entre el 1775 i el 1781), fa una referència negativa als gitanos quan tracta de les imputacions ètiques i legals derivades de les accions i sosté exactament que, quan algú és educat entre gitanos, es veu impulsat cap a les males accions, perquè els seus actes tendeixen a adequar-se al costum d’actuar malament que caracteritza la comunitat gitana en conjunt i, per tant, aquesta determinació col·lectiva fa que sigui menys responsable i culpable moralment que si la seva acció estigués motivada per un afecte innat.
Per la seva banda, Hegel exclou els gitanos del procés d’autorealització humana, en la mesura que la gitaneïtat, és a dir, la identitat gitana, no està vinculada a la propietat ni al treball, sinó a una economia de l’efímer orientada a donar satisfacció a les necessitats presents, sense tenir un ofici reconegut ni participar en els processos d’acumulació capitalista. Tampoc es pot aplicar als gitanos la concepció hegeliana de la llibertat com a resultat de la lluita pel reconeixement, exemplificada en la dialèctica de l’amo i l’esclau, perquè aquestes categories abstractes no reflecteixen les seves formes de vida i de treballar que no estan subjectes a un amo determinat ni a una esclavitud salarial que permeti transformar la seva subjectivitat a través del treball; una activitat sobrevalorada per Hegel, de la qual no participen els gitanos a la manera convencional, ni tampoc forma part de les seves prioritats vitals, que passen per evitar els oficis reconeguts i per no disposar d’una relació laboral ni salarial que s’ajusti a les normes i convencions regulades.
La singularitat econòmica dels gitanos –que es concreta en les seves particulars condicions laborals, que els situen en els marges de l’economia capitalista, dins un àmbit econòmic informal, amb feines com la venda ambulant, i que, a més, varien sovint a causa del seu nomadisme– també els desvincula de l’anàlisi marxista del treball assalariat, centrat en l’alienació dels obrers industrials. Es pot dir que el seu allunyament dels treballs assalariats, amb valor social reconegut, impedeix pensar els gitanos dins les categories marxianes de burgesia i proletariat, definides per la propietat dels mitjans de producció, ni, en conseqüència, tampoc estan integrats en el marc conceptual i material de la lluita de classes ni es pensen com a subjectes històrics que aspiren al seu alliberament.
Subhumanitat dels gitanos
Des d’un punt de vista antropològic, Karl Marx i l’esquerra europea assumeixen, sense més, el discurs medieval de la subhumanitat dels gitanos. Precisament, en el text dedicat a analitzar el cop d’estat napoleònic que posa fi a la Revolució Francesa, El 18 brumari de Lluís Bonaparte (1852), Marx es refereix als gitanos com a integrants del lumpen, una massa informe i difusa de desclassats i degenerats, escòria subhumana formada per vagabunds, expresidiaris, fugitius, estafadors, drapaires, errants, captaires, carteristes i altres elements socials degradats i miserables, situats al marge i per davall del proletariat, que no posseeixen ni mitjans de producció ni consciència de classe, ni tampoc constitueixen cap força de treball. Es tracta, per tant, d’una bohème, de grups socials que es corresponen amb el perfil i les activitats atribuïdes als gitanos segons la concepció de la seva època i que, segons Marx, són enemics del proletariat, que serà necessari vèncer per mirar de canalitzar el descontentament de la massa camperola i orientar-la cap a la revolució obrera.
En el segle XX, el pare de la fenomenologia filosòfica, Edmund Husserl, en el marc de la seva filosofia de la història, i més concretament en la conferència La filosofia a la crisi de la humanitat europea (Viena, 1935), adopta una posició eurocentrista que exclou els gitanos, juntament amb els indis “dels circs ambulants” i els esquimals, del mode de ser europeu i, per tant, de la comunitat europea com a model d’humanitat en sentit universal. Per Husserl, els gitanos no són europeus perquè vagabundegen, no tenen el sentiment de pertinença a cap nació ni territori determinat, i no comparteixen la identitat supranacional ni el ‘telos’ en el qual conflueixen les nacions europees, així com tampoc participen de la historicitat i el moviment que ha seguit l’esperit europeu des dels seus orígens històrics i culturals comuns en l’aparèixer de la ciència i la filosofia dels antics grecs i la seva actitud vital teòrica i contemplativa. L’exclusió dels gitanos de la comunitat europea pressuposa l’expulsió de la humanitat i confirma la seva incapacitat per adoptar l’actitud crítica dels homes que filosofen i qüestionen les opinions donades. Husserl ve a insinuar, a més, que el poble gitano, l’indi i l’esquimal estarien més a prop de l’animalitat que de la humanitat.u
