Amagar que tens el coronavirus perquè no et prenguin els fills

BarcelonaJulia Mamani diu que va començar a trobar-se malament a l'inici del confinament. D'això ja fa dos mesos, però quan ho recorda gairebé li salten les llàgrimes. "Amb prou feines podia parlar. Deia dues paraules i ja em faltava l'aire", explica. També tenia esgarrifances i febre i li feia mal tot el cos. Els símptomes clars del coronavirus. Quan va trucar a urgències va recórrer a la típica estratègia de qui no vol que la identifiquin: va dir que "una amiga" estava molt malalta, que era mare soltera amb tres fills i que no tenia ningú amb qui deixar-los. "Em van contestar que s'emportarien els nens i vaig entrar en pànic", confessa la Julia. Aleshores va decidir que amagaria que estava malalta, passés el que passés.

"No anava a comprar perquè tenia por que algú avisés que estava malament", diu la dona, que viu en un pis minúscul al barri de Ciutat Meridiana de Barcelona i té una nena de 16 mesos, una altra de 12 anys i un nen de sis. I encara un altre, de 17, a Bolívia, d'on és originària i de qui també es fa càrrec.

La Julia va venir a Espanya amb el seu marit fa quinze anys per buscar un futur millor, com tants altres immigrants. Però es va trobar en una ratera. "El meu marit va intentar asfixiar-me una vegada i en una altra ocasió la policia el va enxampar a sobre meu amb una ampolla a la mà a punt de pegar-me", explica. L'home va estar onze mesos a la presó acusat de violència de gènere i després va ser deportat per la mateixa raó. I la Julia es va quedar sola aquí amb els nens.

"Em sentia culpable"

"Em vaig tancar a l'habitació i li demanava a la meva filla gran que em portés la petita quan li havia de donar el pit", diu la dona, que va continuar alletant la filla de 16 mesos, Johany, tot i tenir els símptomes del coronavirus. Això la feia sentir culpable, assegura, però què podia fer? La seva filla de 12 anys, la Nuria, es va encarregar de la casa i dels germans durant les dues setmanes que ella no podia amb la seva ànima.

"Els prenia la temperatura cada dia per assegurar-me que no estaven malalts", explica la dona. I també els preparava te calent amb mel i llimona. "No sé si això servia perquè no agafessin el coronavirus, però per si de cas", diu la Julia. La Nuria és una nena tímida, que escolta amb el cap cot la seva mare mentre ella explica el calvari pel qual han passat. Somriu de tant en tant, sobretot quan la Julia recorda que posava massa sal al menjar, perquè també es va quedar sense gust i sense olfacte, que també són símptomes del coronavirus. "El menjar era dolentíssim!", deixa anar la nena.

La Julia diu que va donar excuses a tort i a dret durant aquelles dues setmanes que va estar malalta. Va demanar disculpes al tutor de l'Isaías, el seu fill de 6 anys, perquè ella no podia estar pendent que el nen fes els deures durant aquells dies. "Li vaig explicar que creia que em tornava a deprimir", diu la Julia, perquè anteriorment havia patit una depressió per tot el que havia viscut. Qualsevol pretext era bo, menys dir que tenia el coronavirus.

Va arribar un punt que ja no va poder més i es va presentar plorant a la farmàcia. "Em van donar unes vitamines i em van dir que, si en quatre dies no millorava, hauria d'anar al metge perquè no podia continuar així", recorda.

La Julia ha començat a recuperar el gust i l'olfacte. Ara ja pot respirar bé i tampoc li fa mal el cos. La seva filla de 16 mesos corre pel pis. És un terratrèmol, no para. I la Nuria i l’Isaías fan els deures, aplicats, asseguts a la taula del menjador. "Sé que he posat en risc els meus fills –admet la Julia–, però tenia por. Si em separen d'ells, em torno boja". Ja va haver de separar-se del seu primer fill, Marco Antonio, quan va arrribar a Espanya el 2005. El va deixar a Bolívia amb només dos anys i no ha tornat a reunir-se amb ell. Els antecedents penals del seu marit per violència de gènere sempre van ser un obstacle. Ara no podria imaginar-se tornar a separar-se dels seus altres tres fills. "Gràcies a Déu, no els ha passat res", sospira.