Les (altres) seqüeles del coronavirus

BarcelonaRutines que han volat pels aires, expectatives de futur incertes tant en l’àmbit de la salut com en el professional, dols que no s’han pogut tancar i situacions extremadament angoixants, com la dels sanitaris que havien d’atendre molta més gent de la que tenien capacitat d’atendre. La crisi del coronavirus i la necessitat de confinar-se ja han obert una ferida en la salut mental de bona part de la població -sobretot de la més vulnerable- i els experts avisen que la situació es podria complicar amb el pas dels dies i que serà especialment dura per a les persones que ja arrossegaven problemes d’aquesta mena. L’Ajuntament de Barcelona anunciava fa unes setmanes que calia començar a prendre mesures amb vista a una crisi de salut mental que preveuen “sense precedents”. Aquestes setmanes, per a molta gent ha sigut clau poder mantenir l’acompanyament psicològic a distància, a través de trucades o videoconferències, i molts professionals s’han hagut de formar per estar preparats.

“De cop el món es va aturar i la nova situació va generar molt de moviment a nivell emocional, moltes situacions noves, com haver de patir per gent gran que no es pot visitar, conviure les 24 hores amb la parella, treballar amb els fills al costat, fer dols des de la distància... Tot ha generat moltes alertes: ansietat, insomni, angoixa...”, explica el psiquiatre Raúl Vaimberg Grillo, que aquestes setmanes ha coordinat el curs Intervencions i psicoteràpia online que des de Grup Formació s’ha ofert a professionals amb l’objectiu de donar-los eines per fer l’acompanyament dels pacients a través de les pantalles, des de la distància: “Calien recursos per poder acompanyar sense presència, per trencar la fredor de la pantalla”.

Antoni Gual

“Hem sortit de la zona de confort, tots carreguem més estrès”

Que aquests dies estem vivint una suma de “factors estressants” pels quals se sol cobrar un “preu emocional” és una evidència per a Antoni Gual, cap de la unitat de conductes addictives de l’Hospital Clínic i director també del Centre Bonanova de Psiquiatria i Psicologia. En aquest paquet de factors hi suma elements com els dols pendents, les moltes pors que ens assetgen aquests dies o les dificultats econòmiques que ja ha començat a patir molta gent. “Hem sortit de la nostra zona de confort i és evident que aquests dies tots carreguem un nivell més alt d’estrès, tots plorem més i és clar que aquesta situació sempre afecta més els més vulnerables”, explica. Però nega que es pugui parlar encara d’una crisi de salut mental sense precedents: “És una crisi nova, sí, i ens ha enganxat a tots en fora de joc i la cosa més normal és que ara hi hagi una onada important de problemes psicològics i psiquiàtrics”.

Al Centre Bonanova -explica- es van poder adaptar ràpidament per fer el seguiment dels pacients a distància, un aspecte que en alguns casos està convençut que ha arribat per quedar-se perquè ha funcionat molt bé, gairebé com un calc de les sessions presencials.

Pel que fa al cas concret de les persones amb problemes d’addicció, assegura que aquests dies de tancament forçat s’han viscut situacions molt diferents segons el punt del procés en què es trobaven: a alguns dels que ja estaven en tractament el confinament els ha anat “fins i tot bé” perquè els ha restat estímuls i en algun cas els ha ajudat a refer vincles molt deteriorats amb la família. Però, en canvi, hi ha hagut pacients que s’han acabat de “desequilibrar”. “Per a algunes persones el confinament ha sigut horrorós, amb consums molt elevats d’alcohol i ruptures amb la parella”, explica.

Xavier Clèries

“Hem repetit molt als sanitaris que no són superherois, que no podien arribar a tot”

“Ho hem fet com hem pogut”, reconeix Xavier Clèries, psicòleg clínic del Parc Sanitari Pere Virgili, un dels professionals que ha fet el curs per millorar l’atenció a distància dels pacients. Aquestes setmanes ha atès tant sanitaris que eren a primera línia combatent el covid-19 -i que en molts casos carregaven la culpa per no haver arribat a tot i l’angoixa per no introduir el virus a casa seva- com familiars a qui s’acabava de notificar una mort o pacients que patien la malaltia allunyats de tothom. A l’hora d’atendre els companys, que anaven desbordats de feina, remarca que el principal objectiu era facilitar-los el “buidatge emocional” i donar-los pautes per reconèixer els propis límits: “Els repetíem que no era possible arribar a tot, que no són superherois i que és normal plorar i sentir-se desbordat”. La majoria de les atencions, explica, naixien més d’un contacte casual en un passadís que no pas de la visita dels mateixos sanitari al despatx.

En el cas dels pacients i dels familiars, se’ls ha atès sobretot a través del telèfon. “Ha sigut molt dur veure parelles que havien ingressat tots dos amb covid i en què, de cop, un dels dos moria i calia donar la notícia a l’altre”, recorda. Van establir un sistema de trucades de protocol de dol per parlar amb les famílies després de tres dies per veure com estaven i també un servei preventiu per començar-les a preparar quan la cosa es complicava. Pronostica que d’aquí a uns mesos hi haurà un 30% de casos de dols complicats: “Sortiran situacions dramàtiques”. Ell ja ha començat a atendre pacients que han estat a l’UCI i ara tenen simptomatologia d’estrès posttraumàtic, com malsons en què algú tria els malalts que se salvaran i els que no.

Núria Farrés

“Als pares només els faltava carregar amb la llosa de la culpa”

“Pares i mares han carregat amb molta culpa per la situació, perquè podien veure regressions en els seus fills, com quedar-se més tancats en si mateixos o anar enrere en processos que ja tenien assolits com el control d’esfínters. Però les famílies arriben fins on poden, només els faltava la llosa de la culpa, la sensació d’haver d’aconseguir que el confinament no tingui un impacte sobre els fills”. Núria Farrés és la coordinadora clínica de Carrilet, una escola específica per a infants amb trastorn de l’espectre autista (TEA) que té, també, servei ambulatori. Durant aquestes setmanes, gràcies a les videoconferències, han pogut mantenir bona part de les sessions amb infants i adolescents, però també han destinat molts esforços a atendre les famílies en una situació tan delicada: “No es pot arribar a tot, si hi ha moments de regressió, no passa res, ja ho treballarem”.

Les sessions amb els infants es podien fer a distància, en més o menys mesura, depenent de l’edat i del nivell d’afectació. Alguns d’aquests nanos -explica Farrés- van estar molt bé el temps de confinament total, tancats a casa, però en canvi han viscut amb angoixa el moment de començar a sortir -alguns, amb una “por obsessiva al contagi”-, o els canvis que representa ara tornar a les trobades presencials però fer-ho amb noves mesures, com la mascareta i la necessitat de treure’s les sabates. A les famílies se’ls recomanava, sobretot, que fessin tot el que fos possible per mantenir certes rutines, perquè els infants no caiguessin en la desídia del llevar-se tard i passar les hores enganxats a les pantalles. A curt termini, Farrés està convençuda que la situació implicarà conseqüències perquè a aquests infants els sol costar adaptar-se als canvis i la realitat que es trobaran serà encara diferent de la que coneixien.