HÀBITATS NATURALS

Estat d’alerta al supermercat

A banda del ja cèlebre paper higiènic, la gent carrega de coses difícils d’entendre

Al pàrquing del Carrefour del FAN Shopping Mallorca, a les vuit i mitja del matí, només hi ha aparcats els cotxes de la gent que fa feina al centre comercial, i s’hi mou amb parsimònia una d’aquestes màquines de fer net. És divendres, i per motius evidents, produeix una certa aprensió el fet que coincideixi amb el dia 13 del mes. Només hi ha un tema d’actualitat, només hi ha un pensament i només hi ha una emoció que domina totes les altres, i és la por. Quan això succeeix, res no funciona. O funciona de manera distorsionada: qualsevol minúcia adquireix de sobte un contingut inesperat, un significat inquietant. I un rovellat instint de supervivència s’activa en el cervell de moltes persones i les du als comportaments més irracionals possibles.

Quan falta un quart per a les nou comença a haver-hi més cotxes al pàrquing, tant al subterrani com al que està a l’aire lliure. En surten persones que aviat es disposen davant les portes del Carrefour, que encara estan tancades. Dues persones, cinc, dotze, vint-i-tantes. Algunes venen en parella o amb la família i d’altres hi acudeixen totes soles. N’hi ha de joves i de grans, la majoria no duen màscara però n’hi ha unes quantes que sí. Les expressions facials són tenses, hi ha un punt de crispació a les mirades. Ningú no diu ni una paraula. Les portes del supermercat s’obren a les nou menys deu, abans del que toca, perquè no té sentit fer esperar la gent més estona. Podria ser contraproduent. Gairebé tots els que esperen han agafat ja un carro de la compra, i entren conduint-lo, directes cap a la zona de comestibles. Són ben visibles els buits als prestatges de llet i de conserves, i també la manca d’alguns tipus de carn i de fruita. No es produeixen escenes de saqueig com al vídeo que s’ha fet viral (també la paraula ‘viral’ ha recobrat el seu significat primigeni aquests dies), però el supermercat s’omple ràpidament d’una clientela que s’hi mou ansiosa. Quan, a les nou en punt, sona la gravació que en teoria dona la benvinguda als primers clients del dia, ja fa alguns minuts que el súper té una quantitat de visitants comparable a la d’una hora punta, tal vegada a la d’un dissabte horabaixa.

A banda del ja cèlebre paper higiènic, la gent carrega de coses difícils d’entendre. Per exemple, em passa pel costat una dona amb màscara que du mig carro ple de conserves (comprensible) i l’altre mig ple de capses de dotzenes d’ous (molt menys comprensible, perquè els ous caduquen aviat). Més tard, algú em parlarà d’una persona que s’enduia un viatge de botelles de suavitzant, en un altre supermercat on alguns clients havien acabat a cops de puny. La paranoia deriva tot d’una cap a la suspicàcia, i la suspicàcia du cap a la ràbia i l’agressivitat. Els intercanvis de mirades ja no crispades, sinó directament hostils, són freqüents. Ho hem vist a les pel·lícules i a les sèries, però ara ens toca a veure’ns a nosaltres, els que ens envolten, protagonitzant aquest tipus d’escenes. No és agradable.

Passades les caixes de pagament hi ha una cafeteria. Les taules estan col·locades i hi ha una cambrera darrere la barra, però no hi ha cap client. Prendria un cafè. Li deman a la cambrera, de lluny:

-Està obert?

-Sí, però no entra ningú -somriu.

Mentre prenc el cafè m’explica que aquests dies ha observat que la gent deixa taules buides com a distància de seguretat: entre taula i taula ocupada, una de buida. També ha arribat a la conclusió que la fal·lera pel paper higiènic (ha vist famílies, i també compradors tots sols, sortir del súper amb els carros plens fins a dalt de tot de paper higiènic) respon a una simple associació d’idees: el paper de vàter va lligat a la higiene, i per a molta gent, aquests dies higiene equival a seguretat. Això és tot. Succeeix el mateix amb les famoses màscares. El problema amb les màscares és que després no n’hi ha per al personal sanitari ni per als malalts immunodeprimits, que les necessiten de debò. La por no tan sols fa tornar l’ésser humà suspicaç, agressiu i irracional, també exacerba l’egoisme.

Amb la cambrera ens desitjam salut (“més que mai”, torna a somriure) i vaig cap a la sortida. M’atur als lavabos i em faig les mans netes a la pica, que és d’aquestes que té una aixeta, un dispensador de sabó i un eixugador amb aire calent, tot automàtic. Només has de posar-hi les mans a baix i t’hi cau el que correspon: aigua, sabó o aire calent. Al meu costat hi ha un home d’una seixantena d’anys que té als peus una capsa de cartró plena de bosses de pa de motlle. Després de rentar-se les mans, remena dins la capsa i, d’entre les bosses de pa de motlle, en treu un tub de pasta dentífrica i un raspall de dents. Procedeix a fer-se les dents netes allà mateix, i em dirigeix una mirada que significa “què passa”. Jo desvii la meva i, ara sí, surt a l’exterior.

Són les nou i mitja del matí d’un divendres 13 i el pàrquing del Carrefour del FAN Shopping Mallorca està tan atapeït de cotxes com si fos el dia abans de les festes de Nadal. Un pare i el seu fill entren al centre comercial: l’infant du una jugueta a la mà i fan l’efecte que només van a canviar-la. És un contrast agradable en relació amb la resta, per la normalitat. Abans que m’hi pugui encantar gaire, però, passa una parella que discuteix de manera ben agra per alguna fotesa: qualsevol espurna és suficient per encendre la foguera de la mala llet. Just abans de posar el cotxe en marxa, al mòbil m’arriba un WhatsApp amb el comunicat d’Unió de Pagesos deplorant que s’hagin prohibit els mercats municipals i que, en canvi, es permeti obrir les grans superfícies. Fins i tot dins l’apocalipsi guanyen els mateixos que solen guanyar sempre.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF