Com viuen l’adolescència els infants adoptats?

Durant l’adolescència, moment vital de construcció, apareixen molts dels traumes i altres aspectes que en la infància podien estar amagats

Hi ha diferents factors que marquen el desenvolupament dels infants que han sigut adoptats, segons Dani Hernández, educador social, i Montse Chinchilla, psicòloga i mediadora: L’edat d’adopció: No és el mateix adoptar un nen amb 5 o 8 anys que quan és un nadó, perquè el nen té records i consciència d’haver patit.

Primera infància: Són vitals les experiències dels 0 als 3 anys, si ha tingut pare i mare, el caliu emocional, que no hi hagi traumes, que hi hagi hagut estimulació...

La gestació: Les condicions en què la mare ha viscut durant l’embaràs. Les famílies que opten per donar el fill en adopció normalment estan en una situació socioeconòmica molt precària i això té unes implicacions biològiques importants, perquè la mare potser no s’ha pogut alimentar d’una manera adequada o emocionalment ho ha passat molt malament. Això deixa empremta, però els pares adoptius no tenen aquest tipus d’informació.

Casos de maltractament o traumes: Hi ha nens que recorden com els van prendre dels braços dels seus pares o com als orfenats els maltractaven o no els atenien. Totes aquestes coses solen sortir durant l’adolescència.

La Laia té dos fills que va adoptar quan tenien només un any al Marroc. El nen ara té 15 anys, i la nena 14. Són molt diferents l’un de l’altre i des que els van anar a buscar a l’orfenat ja es van adonar que tenien una manera d’afrontar la vida absolutament diferent. La Laia explica que el nen va estar molt abandonat, no l’atenien en cap sentit, físicament estava molt deteriorat, no es movia i ni tan sols plorava. En canvi la nena era “la reina de l’orfenat”, una supervivent: aconseguia que li fessin cas i era capaç d’agafar menjar de qui fos.

Precisament, els primers anys de vida de l’infant adoptat determinen molt quina mena de dificultats o de problemes podrà tenir al llarg de la seva vida, però especialment en l’adolescència, que és un moment en què, segons l’educador familiar Dani Hernàndez, apareixen molts dels traumes i altres aspectes que en la infància podien estar amagats.

En Dani Hernàndez és educador social i treballa amb nois i noies de 10 a 25 anys, especialment entre 14 i 18, que tenen algun tipus de dificultat o trastorn de conducta, i s’ha especialitzat en l’atenció a famílies amb nens amb trastorns de l’espectre de l’alcohol fetal (TEAF), molts dels quals són adoptats. El projecte d’Educadors Familiars que lidera Dani Hernàndez planteja intervencions per a tota la família a casa mateix perquè això els permet establir un vincle i intervenir en el dia a dia de la família.

UNA ETAPA MOGUDA

L’adolescència és una etapa complicada i dura per si sola per a qualsevol persona, perquè són uns anys en què es produeixen molts canvis físics, emocionals i socials.

El pas de primària a secundària dels fills de la Laia, segons la mare, “va ser horrorós”. De sobte el fill va canviar d’actitud, va començar a sortir, no tornava a l’hora, no contestava al telèfon, en els estudis va fer una gran davallada. Li costa molt assumir els límits i el control de les emocions. Per a la filla l’entrada a l’institut també va ser molt complicada, desafiava tant els professors que la van arribar a expulsar i, acadèmicament, no se’n sortia, fins al punt que va haver de canviar de centre per intentar encaixar millor.

A LA RECERCA DE LA PRÒPIA IDENTITAT

Durant l’adolescència els nois i noies busquen la seva identitat. La família deixa de ser el seu referent i passen a ser-ho els amics i els youtubers, alerta Dani Hernàndez. “Els nanos tenen herois que els parlen de tu a tu i poden ser a qualsevol lloc del món. Abans el temple d’aquests nois i noies era la seva habitació, i ara és el mòbil”. I sovint per preservar la privacitat del fill “ens trobem amb nanos amb 10 anys amb mòbil i que no els controla ningú”, afegeix.

Concretament, els nens que han estat adoptats durant l’adolescència es fan preguntes com ara: qui eren els meus pares biològics?, per què em vau adoptar?, ¿estimes més el meu germà que a mi? Hernàndez, com a professional i com a pare adoptiu d’un nen de 12 anys, té clar que “els nens adoptats et posen a prova perquè en el fons tenen raó, perquè no l’has parit, però els pares no podem caure en el parany”.

Quan fan preguntes, diu Hernàndez, és millor no mentir, però s’ha d’anar amb compte amb què se’ls explica.

Montse Chinchilla és psicòloga, coach i mediadora. També és partidària d’anar molt amb compte amb el tipus d’informació que es dona al nen sobre els seus orígens, perquè normalment quan són petits se’ls explica d’una manera idealitzada. Chinchilla dirigeix el centre Adopción y Mediación, un espai on atén i acompanya famílies amb infants adoptats que tenen algun tipus de dificultat, i creu que és bo que aquests nois puguin compartir les seves experiències amb altres joves que han viscut el mateix, perquè és difícil que un nen que no hagi estat adoptat arribi a entendre les seves inquietuds. Per això organitza grups per compartir vivències en unes sessions conduïdes per un jove adoptat.

Chinchilla també té una filla adoptada a Rússia que ara té 9 anys. La nena no té records de la seva mare biològica però té un dolor inconscient. “Nosaltres sabem que té a veure amb el fet que el temps que va passar allà no la van tractar bé”, diu Chinchilla.

El TEAF (trastorn de l’espectre de l’alcoholisme fetal) és una discapacitat que es caracteritza per danys neuronals que poden ser diversos i que està relacionada amb el que fet que la mare begués alcohol durant l’embaràs. Dani Hernàndez és especialista en l’atenció a famílies amb nens que pateixen TEAF: “Ens trobem amb molts nanos que han tingut una infantesa normal però a l’adolescència alguna cosa els explota i resulta que tenen TEAF”.

Fins ara s’ha associat el TEAF només a nens adoptats de Rússia o de països d’Europa de l’Est, però, segons Hernàndez, això és un error perquè a la resta de països molts infants han estat adoptats precisament perquè han estat retirats o donats per mares o pares amb situacions socioeconòmiques molt complexes, entre les quals l’alcoholisme. L’expert recomana que totes les famílies adoptants considerin aquesta possibilitat, o no la descartin d’entrada, si la criatura presenta conductes estranyes o si té una discapacitat intel·lectual. Si n’hi ha sospites es pot anar al metge de capçalera i demanar que se’ls derivi a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on hi ha una unitat especialitzada. També es pot trobar informació a teaf.cat.

A Catalunya hi ha uns 15.000 nens adoptats adolescents. La Generalitat ha fet un estudi de la prevalença del TEAF, centrat en nens adoptats a Rússia i Europa de l’Est, i és del 50%. Però d’aquí tres o quatre anys els nens del boom de natalitat seran adolescents i, per tant, aquestes xifres poden augmentar.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF