El concepte de ‘societat de la informació’ va ser introduït a Europa pel sociòleg Alain Touraine (França, 1925) al seu llibre La societat postindustrial (1969), i va ser popularitzat pel sociòleg nord-americà Daniel Bell (1919-2011) a El advenimiento de la sociedad postindustrial (Alianza, 1981). A principis de la dècada dels setanta, Bell observa que a les societats industrials més avançades s’està produint el trànsit d’una economia basada en la producció de béns a una economia de serveis. Bell considera que aquesta transformació econòmica també és social i que anirà acompanyada d’un fenomen polític de gran transcendència, la fi de les ideologies, és a dir, el triomf del capitalisme. Bell anticipa que la societat postindustrial es fonamentarà en el coneixement teòric. Segons Bell, el coneixement ha estat present en totes les societats, però a la societat postindustrial canvia la seva pròpia naturalesa i es fa l’element social més representatiu. El coneixement, i no la lluita de classes, esdevindrà l’única força capaç d’anticipar, dirigir i controlar el canvi social. Després de Bell, una gran quantitat d’autors coincideixen a destacar que les innovacions i el desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) són el principal factor d’evolució social. Un dels problemes d’aquesta visió tecnocèntrica de la societat és que presenta els conflictes socials com si fossin residus d’un passat històric superat per la globalització capitalista. Un dels autors que ha pensat amb més profunditat la relació entre tecnologia i societat és el sociòleg Manuel Castells (Albacete, 1942). Castells distingeix entre societat de la informació i societat informacional. La societat de la informació fa referència al paper de la informació, com a contingut present en qualsevol societat, mentre que la societat informacional és la forma específica d’organització social, en què el processament i la transmissió de la informació són les principals fonts de productivitat i poder. La societat informacional és una societat en xarxa, organitzada entorn de xarxes digitals i fluxos globals (de capital, informació, imatges i sons, etc). El seu tret definidor és el desenvolupament d’Internet com a principal mitjà de comunicació, interacció i organització social. Segons Castells, la tecnologia no determina el tipus de societat, però tampoc la societat no determina la tecnologia. Tecnologia i societat s’influeixen mútuament. De Castells recomanam la lectura de la trilogia L’era de la informació.
Xabier Barandiaran: “Els éssers humans tendim a compartir el coneixement”
Xabier és doctor en Filosofia, Ciència, Tecnologia i Societat per la Universitat del País Basc i llicenciat en Filosofia per la Universitat de Deusto
PalmaXabier Barandiaran (Guipúscoa, 1978) és doctor en Filosofia, Ciència, Tecnologia i Societat per la Universitat del País Basc i llicenciat en Filosofia per la Universitat de Deusto. S’ha especialitzat en ciències cognitives i vida artificial, especialment en robòtica evolutiva i computacional i tecnopolítica. És membre fundador de la Xarxa Espanyola de Recerca en Ciències Cognitives. Ha desenvolupat la seva tasca docent a la Universitat del País Basc com a membre del Departament de Filosofia, concretament a l’Institut Associat, l’IAS-Research, el Centre de Recerca sobre Vida, Ment i Societat. És cofundador de WikiToki, un laboratori de pràctiques col·laboratives i impulsor del projecte d’investigació Buen Conocer, una experiència de disseny col·laboratiu aplicat a les polítiques públiques d’Equador. Actualment treballa com a coordinador del projecte Decidim.barcelona, una plataforma digital de participació ciutadana impulsada per l’Ajuntament de Barcelona. Amb Barandiaran parlam de la societat del coneixement i la informació, dels problemes associats al capitalisme cognitiu i de les alternatives socials i comunitàries que promouen la socialització del coneixement.
La societat actual es caracteritza per ser una societat de la informació i el coneixement?
En totes les societats existeix la dimensió de la informació, de la simbologia i la cultura, però allò que caracteritza la societat actual és precisament que la informació, el coneixement i les tecnologies digitals tenen cada vegada més predominança. La societat de la informació és present en qualsevol àmbit de la vida. El coneixement fa funcionar l’economia i millora la producció a través del disseny, les patents, el valor de marca i l’eficiència energètica. Avui en dia, el motor de l’economia mundial, juntament amb el petroli, és la informació i el coneixement, és a dir, els elements immaterials i intangibles. La influència del coneixement també s’observa en l’àmbit de la política, com ho demostra el fet que els partits polítics inverteixen cada vegada més doblers en la dimensió immaterial, informacional i comunicativa. Un dels problemes de viure en una societat tan informacional és que no tenim en compte els límits ecològics. No hem d’oblidar que la informació té unes bases materials, que l’acceleració està afectant negativament la materialitat del planeta mateix i que l’excés d’informació provoca trastorns en el nostre propi cos, estrès i altres malalties.
Hi ha una disputa entre la societat i les grans corporacions econòmiques per tenir el control del coneixement?
Sí, hi ha una guerra entre empreses i també entre un model de concebre el coneixement com un bé privat i una concepció del coneixement com un bé públic i universal. La concepció comunitària del coneixement té bases naturals. Els éssers humans tendim a compartir el coneixement, com animals que som. Compartir és la nostra actitud més natural. La guerra pel coneixement de què parlam està molt tecnificada i habitualment és oculta, però hi ha moments en què es fa present. Un d’aquests moments té lloc quan la indústria cultural comença a realitzar una gran inversió per fer-nos creure que copiar és un crim. En la prohibició de copiar hi ha una cosa que grinyola i té a veure justament amb el fet que l’ésser humà, i molts d’altres animals, assolim un elevat grau de sociabilitat, sofisticació i de goig de viure justament aprenent a jugar i imitant el comportament dels altres. Per tant, no s’ha de criminalitzar l’acte de copiar perquè a través de la imitació aprenem, adquirim coneixements i ens humanitzam. Hem de tenir en compte també que la cultura de compartir s’enfronta a un capitalisme expansiu, que creix privatitzant la cultura i els béns intangibles, com el coneixement. L’exclusió capitalista a l’accés gratuït a la cultura provoca un drama social. Pensem en l’impacte emocional que tenen els mites de Hollywood sobre la nostra ment i el conjunt de la societat i en la manera com la indústria cultural ens impedeix apropiar-nos d’aquests mites. Avui en dia és impensable representar una obra de teatre sobre Star Wars que canviï el final original, perquè la productora de la pel·lícula ens tancaria el teatre. Un règim de propietat tan estricte sobre la cultura s’ha donat poques vegades en la història de la humanitat. El control que la indústria exerceix sobre la cultura i el coneixement se sembla molt al de l’Església a l’edat mitjana. Necessitam recuperar el dret d’ús comunitari del coneixement i la cultura.
Les noves tecnologies de la informació i la comunicació han transformat la ment humana en un factor econòmic de producció?
Sí. El capitalisme cognitiu, que seria la forma de capitalisme que se centra en l’explotació de l’immaterial, ha conquerit la ment humana, la nostra memòria i, fins i tot, les relacions socials. S’ha apropiat de la relació entre les ments a través de la vigilància dels nostres hàbits de consum digital. La recerca de nous àmbits de negoci no té límits, amenaça també d’apoderar-se del cervell humà, a través dels fàrmacs. La indústria farmacèutica està molt interessada en el fet que s’incrementi el consum de determinats medicaments perquè en té la patent. El capitalisme cognitiu també s’apropia dels camps i la naturalesa a través del control agroindustrial de les llavors i els pesticides. Es pot dir que el capitalisme cognitiu ha penetrat en tots els àmbits de la vida humana i del planeta a través de la captura de la riquesa social i del coneixement.
En la disputa entre el model econòmic basat en la intel·ligència col·lectiva i el coneixement lliure, i el capitalisme cognitiu, perillen els drets polítics i socials i la democràcia mateixa?
Sí, sens dubte. Hi ha motius polítics per apostar per alternatives al capitalisme cognitiu. La política, així com jo l’entenc, no equival a la política que fan els partits polítics, sinó que té a veure amb una defensa de la democràcia i de la justícia en el repartiment del poder. Identific la democràcia amb la capacitat que tenen totes les persones de contribuir a construir una societat igualitària. Si el poble es construeix a través d’uns mitjans de comunicació dissenyats per manipular les relacions i per crear una voluntat popular que no és la que les persones de manera lliure haurien construït, aleshores la democràcia queda segrestada.
Sembla que compartiu les reivindicacions del 15-M a favor de la socialització del coneixement. El 15-M va contribuir a donar visibilitat a la lluita a favor del coneixement lliure i compartit?
El 15-M va ser una revolució social de les ments, una ocupació política de les places, amb accions molt coordinades que es varen conèixer en temps real gràcies als dispositius tecnològics. Com va arribar a l’opinió pública la informació i l’entusiasme col·lectiu que es vivia a les places? Gràcies a les xarxes digitals i a l’existència d’infraestructures de comunicació que permeteren curtcircuitar i botar les grans fronteres dels mitjans de comunicació convencionals. El 15-M és un moment simbòlic que va tenir molt d’impacte en la vida de les persones, però que no va arribar a influir en l’estructura de l’Estat ni en l’economia. El 15-M va ser el moment de despertar de molta gent i de connectar digitalment un teixit social que continua actiu i fent coses. S’ha de reconèixer, però, que el 15-M no hauria estat mai possible sense un treball previ de molts de moviments socials, i específicament de tot el hacktivisme que havia construït xarxes de comunicació i servidors que va posar a disposició de la gent i que va ser clau per accelerar el reencontre a les places. El 15-M va aconseguir desbordar els models digitals de negoci.
Al món acadèmic hi ha un grau molt elevat de penetració del capitalisme cognitiu, representat pel model universitat-empresa?
Sens dubte. Però no sé si el problema més gran de la universitat és el capitalisme cognitiu. Per a mi, el 60% del problema de la universitat és la seva estructura feudal de departaments i grups de poder. L’agenda de privatització del coneixement és un problema més que s’afegeix a l’anterior. És ver que el capitalisme cognitiu s’obre espai en l’àmbit universitari com a solució al sectarisme. Això és el que es ven. Però els mecanismes de l’economia capitalista no poden ser mai la solució d’estructures mal gestionades. S’intenta que la universitat sigui la llavor de models empresarials associats a treballs molt precaris. La privatització del coneixement públic duu a precaritzar les formes de vida dels joves investigadors, que van perdent la il·lusió. Les solucions economicistes corrompen més i més profundament la universitat. La sortida que s’ofereix provoca un forat encara més profund. Cal cercar models universitaris alternatius i recuperar la universitat com espai universal del coneixement.
Què poden aportar les ciències cognitives, el pensament i la filosofia a la democràcia i a l’economia social?
Els científics cognitius que ens dedicam a pensar la ment, el flux d’informació a les xarxes digitals i neuronals, la relació entre pensament i llenguatge i tot allò que afecta la cognició i el coneixement, hem de treure musculatura científica i ser capaços de simplificar les coses, en sentit positiu, cercant un vocabulari ajustat a la realitat, però senzill i accessible. Hem de saber explicar com funciona el món i, així, contribuir al fet que les persones s’alliberin i que puguin construir alternatives i viure-les. Els filòsofs que ens dedicam a les ciències cognitives hem de connectar les nostres reflexions amb noves formes d’acció.
És adequat considerar que les alternatives al capitalisme cognitiu passen per potenciar l’economia col·laborativa i la intel·ligència col·lectiva?
L’alternativa al capitalisme cognitiu ja existeix, i és una realitat. El referent més immediat d’aquesta alternativa és la viquipèdia. La viquipèdia és un recurs universal, la millor enciclopèdia universal del món, i potser d’aquí a un temps també serà l’única. Quan va sorgir la viquipèdia hi hagué moltes crítiques sobre aquesta forma de creació de coneixement; es deia que els coneixements que proporcionava no eren ni sòlids ni rigorosos. En canvi, avui en dia la viquipèdia és inqüestionable. I és un exemple viu que les coses es poden fer d’una altra manera. La pròpia naturalesa de la informació i del coneixement fa que la forma col·laborativa de construir recursos cognitius comuns, com la viquipèdia, sigui un model productiu avantatjós, més just i eficient, perquè compartir el coneixement i les idees és gratuït. Hi ha una dada que es coneix molt poc i és que el 80% d’internet funciona amb servidors webs, maquinari i software lliures. El problema social és que els recursos comunitaris digitals i les alternatives al capitalisme cognitiu no tenen doblers per donar-se a conèixer ni publicitar-se. Amb això no vull dir que els projectes comunitaris hagin de caure en l’espiral del consum i la publicitat. De fet, seria bo aprendre a desintoxicar-se de la publicitat i aprendre a cercar la informació a través d’altres vies. Per això és important parlar amb la gent que coneix aquests temes i que contribueix a mantenir alternatives al capitalisme cognitiu.
