PANDÈMIA
Misc 19/12/2020

Viure endollat a una màquina d’oxigen

L’ARA entra a la zona reservada per a pacients covid de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona

i
Mònica Bernabé
6 min
El doctor Pere Domingo visita el pacient Miguel Conbarros a la seva habitació, a l'unitat Covid de Sant Pau

BarcelonaTé 87 anys i es diu Josep Pons Arnau. És una d’aquelles persones d’edatavançada que en principi no ens sorprèn que formin part de les estadístiques de malalts de coronavirus. El seu cas potser ni tan sols ens immuta a primera vista. La cosa canvia quan el veus estirat al llit de l’hospital: fràgil, indefens i amb una màscara d’oxigen a la boca, batallant per fer una cosa tan aparentment fàcil com és respirar. “Tinc una filla amb discapacitat mental i un net autista”, diu l’home a batzegades, amb grans pauses entre paraula i paraula, perquè s’ofega al parlar. “Em preocupa la meva dona. Si em moro, ¿què serà d’ella?”

L'auxiliar Montserrat Carrillo parla amb Josep Pons Arnau que respira ajudat per una màscara d'oxígen

L’exterior de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona és un bullici de gent: pacients que entren i surten, taxis que fan cua a la porta i vianants que passen tranquil·lament pel davant. Ningú diria que estem a les portes d’una tercera onada com apunten tots els indicadors de la pandèmia. A fora, la vida continua. Però dins, a l’hospital, es continua bregant amb la mort: des del març, el Sant Pau té el que s’anomena “una planta covid”, és a dir, una zona reservada a malalts de coronavirus que s’ha convertit en una mena de búnquer inexpugnable. Aconseguir traspassar-ne les portes ha requerit gairebé un mes de permisos i negociacions. L’accés està totalment prohibit, excepte, esclar, per al personal sanitari.

“Ara tenim 17 pacients, però en la primera onada en vam tenir 350 i en la segona 100, i no sabem com estarem la setmana que ve”, resumeix en poques paraules el doctor Pere Domingo, que és el cap d’aquesta planta i un dels defensors de facilitar-hi l’accés a la premsa. Ja que la gent no es consciencia a cop d’estadística, potser hi ajudarà posar cara a la pandèmia, que ara més que mai és com una loteria: pot tocar a qualsevol. “Aquesta nit han ingressat set persones”, diu el metge. En les anteriors, amb prou feines dues o tres eren hospitalitzades. Les xifres augmenten a marxes forçades, i això que encara falten cinc dies per a l’inici de les festes nadalenques.

Jose Manuel Carmona a la seva habitació

Majoria de dones

La planta covid és una planta convencional de l’hospital, que a primera vista no sembla que tingui res d’especial, excepte que hi ha un silenci sepulcral -aquí el bullici del carrer s’apaga de cop- i un cartell que diu “visites restringides” a la porta de totes les habitacions. El personal mèdic va enfundat amb bates de protecció i porta els preceptius guants de làtex i mascareta.

Només d’entrar et trobes cinc doctores assegudes l’una al costat de l’altra en una llarga taula amb ordinadors. Semblen concentrades, ni tan sols aixequen la vista de la pantalla quan s’obre la porta. “Estan fent els informes clínics després d’haver visitat els pacients, i després també s’encarregaran de trucar a les famílies”, explica el doctor Domingo. Perquè les famílies no poden visitar els malalts, com a màxim només els poden dur objectes personals com llibres, roba interior o productes d’higiene, que el personal sanitari s’encarregarà de lliurar-los. Sorprèn perquè totes les metges són dones, i molt joves, com la majoria de les infermeres i auxiliars. A la planta covid amb prou feines hi ha algun treballador home.

Leticia Posligua amb les ulleres nasals que l'ajuden a respirar

“Els pacients porten ulleres nasals o màscares d’oxigen”, explica la Paula, una de les infermeres, que també està asseguda davant d’un ordinador. Té només 23 anys, així que, com aquell qui diu, va acabar la carrera i ja va haver de posar-se a batallar amb el coronavirus. “És el que es veu a les pel·lícules”, afegeix per intentar explicar què és això de les ulleres nasals, mentre busca una foto a internet per mostrar-me’n unes.

Les ulleres nasals no tenen forma d’ulleres com el seu nom indica, sinó de tubs, que s’introdueixen en el nas del pacient per administrar-li oxigen. Els que porten màscara és perquè encara tenen més problemes per respirar, explica la infermera. A més, hi ha màscares de diferent grandària i capacitat. “Hem d’estar molt pendents perquè hi ha pacients que d’un moment a l’altre tenen una insuficiència respiratòria”, comenta una altra infermera, Irene Valls. És a dir, de cop i volta es queden sense aire i necessiten un artefacte que els subministri encara més oxigen. Perquè aquesta és una de les característiques d’aquesta malaltia, la imprevisibilitat.

Un grup d'infermeres al control d'infermeria de la planta Covid de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona

Parlant a batzegades

Josep Pons Arnau és un dels malalts que porten màscara d’oxigen i que han ingressat fa escasses hores, la nit anterior. “És gran i està confós, no sé si et dirà alguna cosa amb sentit”, diu una auxiliar abans que entri a l’habitació. L’home és al llit amb un diari estès a sobre de l’abdomen i no, no està confós, sap perfectament què diu, el que passa és que amb prou feines té aire per parlar. La seva respiració sona pesada, i es confon amb el brunzit de la màquina que li subministra oxigen.

“Estic intentant llegir però no puc perquè no em puc posar les ulleres”, diu l’home espaiant les paraules i assenyalant la màscara. L’aparell li cobreix tota la boca i el nas i s’eleva fins a les celles. Insisteix que li preocupa la seva dona, que està sola a casa perquè la seva filla té una discapacitat mental i viu en un pis protegit, i el net és autista i una fundació se’n fa càrrec. Escoltant-lo, no pots evitar que se’t faci un nus a la gola, pel que explica però també per l’esforç que li suposa pronunciar cada paraula: de vegades es queda en silenci de cop i volta amb la boca entreoberta, com si s’ofegués, fins que recupera l’aire i reprèn la frase que havia deixat inacabada. No sap com es va contagiar, diu: “Només he sortit de casa dues vegades. El 4 de novembre per posar-me la vacuna de la grip i dos mesos abans per anar al podòleg “.

Personal sanitari trasllada una pacient als passadissos de la planta Covid de Sant Pau

Leticia Posligua, en canvi, sí que sap ben bé com es va contagiar. Té 58 anys, és en una altra habitació asseguda en una butaca a tocar de la finestra, porta unes ulleres nasals i fa cara d’estar de tornada de tot. El seu marit es va infectar i li va encomanar el virus. Fa vint dies que és a l’hospital, ha passat per l’UCI i diu que es va quedar que no podia ni caminar. Parla amb veu ronca. “Estic afònica pels tubs que em van posar. Tinc la faringe irritada”. No sap gaire bé què dir, més enllà que això del coronavirus “no és cap broma”. “T’ofegues al parlar, no et pots treure la màscara d’oxigen en cap moment, ni quan menges, et fa mal tot el cos i, quan t’intuben, no saps si te’n sortiràs o no”.

El doctor Domingo aclareix que no hi ha un tractament específic contra el coronavirus, per molt que es parli de fàrmacs miraculosos. “Administrem oxigen, antitèrmics o antibiòtics. O tot alhora. I intentem reposar els líquids perquè els malalts en perden molt per la febre”, declara. Després ja depèn de la reacció de cada cos i dels anticossos que generi per combatre el virus. Cada pacient és un món.

Les hores es fan eternes

José Manuel Carmona ha tingut sort. Té 59 anys, també porta ulleres nasals però assegura que ha millorat molt en els últims dies. Li van arribar a posar una màscara d’oxigen que en diuen la mona, explica. “M’imagino que en diuen així per com és de gran”. És en una altra habitació, sol, assegut en una butaca, també mirant a través de la finestra. Diu que passa el dia “del llit a la butaca i de la butaca al llit”, i que li agradaria caminar i fer una mica d’exercici, però que si ho intenta es queda sense aire. És un cercle viciós.

Una infermera atenents els pacients malalts de Covid

“Això és el que jo també dic: «Què coi hi faig, aquí»”, diu Miguel Conbarros, de 75 anys, que parla per telèfon en una altra habitació. Potser amb un familiar o amb un amic. També està sol, estirat al llit i de vegades ha d’interrompre la conversa perquè la tos li impedeix acabar les paraules. Afirma que les hores se li fan eternes, i que ja no mira la televisió perquè no vol escoltar més notícies sobre el coronavirus. Com tots els que són a la planta covid, ja està fart de coronavirus i que respirar s’hagi convertit en una odissea. Per si de cas, agafem aire per Nadal. El personal sanitari ja dona per fet que hi haurà una tercera onada.

stats