VINYÒVOL
Societat 16/09/2017

La ferum de sempre Visita recomanada LIII Festa del vermar de Binissalem (del 8 al 29 setembre)

Andreu Majoral
4 min
La ferum de sempre Visita recomanada LIII Festa del vermar de Binissalem (del 8 al 29 setembre)

EnòlegSom ben conscient que torn a sortir de la meva zona de confort del món dels vins, beuratges i d’altres herbes que ens alegren la vida per anar a parar a un assumpte molt més transcendent i de plena actualitat, ja que el cos i la ment em demanen poder esplaiar-me. Des dels inicis dels anys noranta som titoier, és a dir, membre d’una petita ràdio local que existeix a Algaida anomenada Titoieta Ràdio, una emissora que sorgí l’any 1987 gràcies a la fal·lera i les ganes d’un grup de jovençans del poble que volien expressar-se, explicar i posar música a tota aquella gent que els volgués sintonitzar i, després de trenta anys en dansa, encara aguanta en l’època de youtubers, instagramers i d’altres noves modalitats de comunicació. Segurament per aquest bagatge tenc la pell fina quan parlam de llibertat d’expressió i d’informació. Els meus companys i jo hem vist com diverses ràdios locals eren perseguides durant aquests anys per motius ideològics o personals, al batle o batlessa de torn no li agradava el que deien per les ones i solien acabar tancades per ordre governamental amb la típica excusa de no complir amb els permisos pertinents que les autoritats es negaven a donar. L’actual delegada del govern n’és un bon exemple: ara fa pocs anys decidí tallar els micròfons d’Ona Mallorca i mal vendre’n els equips quan presidia el Consell insular, i sempre ha dit ben alt i clar que se sent orgullosa d’haver tancat un mitjà de comunicació, que vull recordar que era públic, en català i independent.

La setmana passada vàrem presenciar que la Guàrdia Civil entrava i escorcollava un modest setmanari a Valls pel simple fet de mantenir relació amb una impremta, cosa no gaire estranya, que suposadament feia paperetes per al referèndum de l’1 d’octubre. Al cap de pocs dies el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ordenava als mitjans de comunicació i també als periodistes que no poden emetre l’anunci del referèndum ni tampoc no poden informar ni transmetre iniciatives sobre aquest tema. Aquest divendres dematí, quan pensava de què podia parlar, em va sorprendre la notícia d’un jutge de Madrid que havia decidit prohibir un acte a la capital del regne per debatre sobre el dret a decidir i, al mateix temps, la Policia Nacional impedia una roda de premsa de la CUP a València perquè havia congregat més de 20 persones i, per tant, consideraven que era una concentració il·legal. Sembla que estam davant una retransmissió radiofònica de minut i resultat, i que cada notícia supera l’anterior. Per això, estic convençut que en el moment de llegir el diari ja hi deu haver més exemples d’intromissió a la llibertat d’expressió.

Sempre m’ha fascinat l’obsessió que té la gent amb poder pels mitjans de comunicació i per controlar allò que difonen. Si tenen la influència necessària o dominen els mitjans, tindran la tranquil·litat assegurada i podran fer allò que desitgin. Per això, quan se’ls presenta la possibilitat de tapar boques incòmodes, es posen mans a la feina i, encara que en un estat democràtic sigui més difícil d’aconseguir, no defalleixen a intentar-ho amenaçant amb la retirada de publicitat i d’ajudes públiques, i si no queden satisfets, intenten aplicar els clàssics de la censura o tancar a la presó periodistes, fets que ja han passat.

Havia quedat clar que el poder de bon de veres, o sigui, aquells que ostenten i controlen el monopoli de la seguretat o monopoli de la violència -podeu triar l’opció que us faci sentir més còmodes-, no vol que hi hagi ni urnes ni votacions perquè els ciutadans catalans puguin decidir el seu futur; el que no havia calculat és que sembla que han decidit fer, com diu Empar Moliner, un “pisuerga”, ja que també decreten que no es pot informar del tema, ni parlar-ne, ni debatre i, si fos per l’ala més radical, ni pensar-hi. En democràcia les maneres han canviat, ja no es comporten com aquell guàrdia civil que, perquè no li regalaven beure, tancà el bar d’unes festes d’Algaida i per collons tots els joves titoiers quedaren retinguts al quarter de la benemèrita. Ara les maneres són més civilitzades; les passes que es fan, més ben planificades; el relat, ben argumentat i edulcorat amb articles de normes jurídiques que poca gent coneix, però en el fons hi ha el mateix de sempre: els famosos pels meus collons, els arguments carregats del poder testicular, de ferum de testosterona que arriba a la gent del carrer per acoquinar-los i aconseguir que acotin una mica el cap i, de passada, poder continuar fent els mateixos negocis de sempre.

Les festes del vermar de Binissalem em recorden una meravellosa frase del viticultor Pascal Delbeck: “El vi és tradició, però només quan l’abraça tot un poble esdevé cultura”. Si aquests dies visitau Binissalem, descobrireu el significat d’aquesta afirmació. Entrau a la pàgina web de l’Ajuntament i hi podreu trobar un gran nombre d’activitats fins divendres 29, però n’hi ha una de ben especial: ser convidat el divendres 22 a sopar de fideus del vermar. Salut i bones festes.

stats