DRETS HUMANS
Societat 18/02/2017

Vides refetes en l’exili a Catalunya

Una Catalunya que ha patit l'exili en la seva pell ha sigut també la terra d'adopció de gent d'arreu que ha trucat a la porta. Cada un amb la seva història, els nous catalans han contribuït des de fa dècades a construir el país que volem

Cristina Mas
7 min

Boban Minic

Periodista bosnià, 58 anys. Viu a l'Escala des del 1994

Periodista bosnià, 58 anys. Viu a l'Escala des del 1994

Boban Minic

"Per a nosaltres va ser més fàcil que per als que arriben ara"

El nom de Slobodan Minic a la ràdio pública era tota una declaració de principis en una Sarajevo que lluitava per defensar una Bòsnia lliure i multiètnica contra el fanatisme. Ell i la seva dona, Dina Kurtagic, també periodista, formaven un matrimoni mixt que demostrava que la convivència era possible. Després de dos anys de guerra, el dia que es van trobar un forat de bala d’un franctirador al costat del bressol del seu fill petit, va decidir que la ciutat era massa perillosa per als nens. La dona i les dues criatures van emprendre el camí de l’exili, i van poder sortir, amb l’ajuda de companys de Catalunya Ràdio, i instal·lar-se a l’Escala. Però el Boban va decidir quedar-se: “Era important que el meu nom se sentís a la ràdio perquè la idea de Radovan Karadzic [avui condemnat per crims de guerra i contra la humanitat] i companyia era que no podíem conviure. La meva veu a la ràdio pública contribuïa a l’esperança”. L’agost del 1994 el Boban es va reunir durant dos mesos amb la família a l’Escala i, convençut que el seu lloc era davant dels micròfons , va “deixar la família i el paradís de la Costa Brava per tornar a l’infern de Sarajevo”.

Després de la mort de la seva germana i d’aconseguir que el seu nebot i la seva mare es desplacessin a un lloc segur, el desembre del 1994 es va trobar sol a la ciutat que estimava. Aleshores ja s’imposava el consens internacional per dividir el que quedava de Bòsnia sobre bases ètniques. I el Boban es va quedar sense la seva arma: va perdre la veu. “Ja no podia ajudar el meu país i no tenia sentit que em quedés”, recorda. Va fugir pel túnel de sota les pistes de l’aeroport esquivant els franctiradors. Una setmana de trajecte en autobús i ferri -“Als controls feia veure que dormia”, explica-. Fins que va arribar a l’Escala, disposat a començar una nova vida. “A Catalunya van començar el seu viacrucis molts exiliats espanyols que van perdre la guerra: i nosaltres el vam acabar aquí, en una terra oberta i acollidora. Més gràcies a la gent que a les institucions, que no van fer gaire per nosaltres”. Va fer centenars de conferències i articles, la seva història s’ha recollit al documental Good night, Sarajevo, que es projectarà el 7 d’abril a l’Escala després d’una exitosa gira. “Per a nosaltres va ser molt més fàcil que per als refugiats que arriben ara de Síria o l’Afganistan: hi havia molta empatia, no havia passat l’11-S, ni l’11-M, ni res d’això”. El locutor reviu el seu drama cada cop que veu les imatges de Lesbos, Lampedusa, Idomeni o Belgrad: “Tenim moltes coses en comú. A Bòsnia hi ha una dita: la muntanya més alta és l’esglaó de casa teva quan el baixes i no saps si podràs tornar”.

Hussam Al-Hamad

Activista sirià, 25 anys. Viu a Barcelona des de l'octubre

Hussam Al-Hamad

"No perdem l’esperança de tornar a una Síria lliure"

Tenia 22 anys quan les protestes populars contra el règim de Baixar al-Assad van esclatar a Síria, i no va dubtar a implicar-s’hi organitzant manifestacions i documentant amb vídeos i articles la mobilització i la repressió. “Ens trobàvem cada dia en una casa diferent i decidíem el lloc de la convocatòria una hora abans: les forces de seguretat arribaven de seguida i començaven a disparar; nosaltres ens amagàvem de pressa, era com el joc del gat i la rata”, recorda. Va ser detingut tres vegades i sotmès a tortura, fins que els seus pares el van poder alliberar subornant els funcionaris. També va formar part del comitè local que va encarregar-se d’organitzar la vida a la seva ciutat, Raqqa, quan van aconseguir alliberar-se de les forces del règim, el març del 2013: “Van ser els millors mesos de la meva vida. Vam reunir un consell electe amb 600 professionals de tots els àmbits, i, malgrat que el règim ens continuava bombardejant, vam aconseguir mantenir les infraestructures d’aigua i electricitat, les escoles, els hospitals... Fèiem funcionar una ciutat de 400.000 persones”.

El jove va documentar-ho tot amb la seva càmera, fins que set mesos més tard combatents del Daeix [acrònim àrab d’Estat Islàmic] van ocupar la ciutat. “Van començar a detenir activistes. Els jihadistes eren saudites, iraquians, turcs, europeus... hi havia molt pocs sirians. Vam sortir a manifestar-nos i em van detenir per fer fotos”, recorda. El jove no va tenir més remei que fugir per salvar la pell. Primer va arribar a Turquia i després a Grècia. Ara s’està en una pensió de la Barceloneta on s’han habilitat algunes places per a refugiats. Es dedica a les classes de castellà que li han ofert i ha recuperat la seva passió, el bàdminton. “La gent és molt bona amb nosaltres: porten menjar i roba al centre, però el govern ens dona molt poca ajuda. Només 50 euros al mes, i 19 per al nen (el jove ajuda una jove mare soltera iraquiana). Volem treballar, també per poder ajudar les nostres famílies”. I és que, com la majoria de refugiats, Al-Hamad arrossega una motxilla que pesa molt: no pot deixar de pensar en la seva família, sota el jou dels fanàtics, i també sota les bombes de la coalició internacional “que per cada jihadista que maten seguen la vida de desenes de civils”. Només hi ha pogut parlar una vegada des que és a Barcelona. “No sé quant trigarem però un dia, tard o d’hora, s’acabarà la dictadura: no perdem l’esperança de tornar a una Síria lliure”.

Mamadou Barry

Comerciant de la República de Guinea, 34 anys. Viu a Barcelona des del 2008

Mamadou Barry

"Catalunya és ara el meu país: no vull que hi hagi lloc per a l’odi"

Quan el seu pare va morir prematurament va decidir marxar del seu poble per trobar feina i poder ajudar la mare i els germans. Es va instal·lar a la capital, Conakry, i va posar en marxa un negoci de venda d’oli de palma. De seguida es va incorporar al moviment que exigia democràcia contra el govern de Lansana Conté i es va posar a treballar com a traductor per a una formació opositora. La vaga general del 2006, que va durar tres mesos, va ser sufocada amb sang: “Ens manifestàvem a la plaça Matoto i la policia ens va disparar gasos lacrimògens; em vaig despertar dins d’una furgoneta del departament de Seguretat”. Barry va poder sortir barrejat entre els menors, però sabia que el buscarien a casa, i va emprendre el camí de l’exili. La ruta, en aquell moment, sortia de les platges del Senegal per arribar a les illes Canàries, a bord de les piragües tradicionals dels pescadors, molts dels quals van perdre l’única font d’ingressos a causa de l’explotació dels caladors per part de les grans pesqueres. “Vaig pagar 800 euros a un patró, que va desaparèixer amb els nostres diners. Després en va venir un altre: li vam haver de tornar a pagar i al final un centenar vam poder pujar a la barca”. Va tenir sort: després de nou dies al mar, amb les seves nits, va arribar a Gran Canària. Tot i que la majoria dels seus companys d’odissea van acabar sent retornats al Senegal, ell va ser traslladat a la Península. Era l’inici d’un periple de tres anys fins que va poder regularitzar la seva situació: “Vaig patir molt perquè no podia anar a visitar la meva dona i la meva filla, que sempre plorava quan em sentia. Estava aquí sense drets, com molts venedors ambulants als carrers o les platges”. Es va passar quatre anys sense veure-les. Ara ja són amb ell al barri de Sant Martí. La petita s’ha començat a adaptar a l’escola i ja parla català. Ell treballa de cuiner i la seva dona en la neteja. Avui sortirà al carrer: “Catalunya és el meu país, i aquí no hi ha d’haver lloc per a l’odi”.

Betty Puerto

Psicòloga colombiana, 50 anys. Viu a Barcelona des del 2006

Betty Puerto

"És molt difícil criar els fills des d’un locutori"

Explica que va haver de marxar de la seva Colòmbia natal perquè “després de veure tants amics i companys assassinats, violència sexual, desplaçaments massius, robatori de terres... se’m va posar malalta l’ànima”. Psicòloga social, defensora dels drets humans, feminista, lluitava per canviar el seu país, i ara ho continua fent des de l’exili a Catalunya, on treballa pel procés de pau allà alhora que s’esforça per desenvolupar projectes contra la pobresa al barri de Sants, on viu ara. Quan va marxar, perquè sabia que era a les llistes negres del període més dur del govern conservador d’Álvaro Uribe, no va voler obligar els seus fills adolescents a acompanyar-la. Es van quedar a càrrec de la seva mare i les seves germanes, i reconeix que “és molt difícil criar un fill des del locutori”. Aquí ha treballat “cuidant persones o netejant cases, tant com fent conferències o en projectes de recerca universitària” i alerta que a les societats europees els nouvinguts són vistos a través d’un prisma colonial “perquè tant és que tinguis dos doctorats i un màster, que sempre et falta alguna cosa per ser com els altres”. En alguns moments s’ha trobat sense papers “perquè la política d’asil a Espanya no existeix”. I també es lamenta que “algú es preocupi més perquè s’estripin fotos del rei que per la mort, aquest any, de més de 5.000 persones ofegades al Mediterrani”. “Siguin africans o iraquians, m’hi identifico, perquè són víctimes del colonialisme com jo”, afegeix.

stats