EDUCACIÓ
Societat 30/11/2018

Viatge a l’escola de quan nins i nines no aprenien el mateix

Una exposició itinerant, que arranca a Inca, mostra l’ensenyament des d’una perspectiva històrica

Miquel Barceló
5 min
Estudiants de tercer de Grau de Pedagogia visitaren dilluns la mostra, oberta fins al 7 de desembre al Claustre de Sant Domingo  d’Inca, un espai cedit per l’Ajuntament per donar el tret de sortida a l’exposició itinerant.

IncaMentre que a les escoles d’avui es fan servir ordinadors portàtils amb normalitat i es debat fins a quin punt s’hi ha de permetre l’ús de telèfons mòbils, no fa tant els globus terraqüis, la pissarra i els llibres de text eren dels pocs elements que podien ajudar mestres i professors a l’hora d’ensenyar. Els centres educatius han canviat: cal tenir en compte que a principis del segle XX un 66% dels homes i un 80% de les dones no sabien ni llegir ni escriure. I que durant molts anys a l’escola s’ensenyà a les al·lotes a fer les tasques domèstiques i a cuidar els infants, i als al·lots, oficis i feines fora de casa. L’exposició L’escola: descobrir, fer i conviure. Objectes que mostren com era la pràctica escolar, que es pot visitar al Claustre de Sant Domingo d’Inca fins al 7 de desembre, fa un viatge al passat, cosa que permet veure com eren les escoles, com ensenyaven els mestres i, per tant, comprovar què ha canviat. La mostra és itinerant i s’exposarà també als pobles que ho sol·licitin.

Una part important del patrimoni historicoeducatiu de l’Arxiu Museu de l’Educació de les Illes Balears (AMEIB) ha sortit del seu dipòsit i s’ha convertit en la columna vertebral d’aquesta mostra, en què s’han sumat aportacions de mestres i també de gent que guardava estris i materials de la seva etapa d’estudiant. L’Arxiu ha organitzat l’exposició -comissariada amb el catedràtic de Teoria i Història de l’Educació de la UIB, Bernat Sureda- en col·laboració amb el Grup d’Estudis d’Història de l’Educació. L’objectiu és, segons Sureda, “mostrar aquests fons i posar-los en valor”.

L’exposició pretén recórrer el màxim nombre de municipis possible i atreure tota la comunitat educativa, mostrar com era la pràctica escolar i, de retruc, l’evolució de l’educació des de mitjan segle XIX, arran de la configuració del sistema educatiu liberal a Espanya, fins a finals del segle XX. Per això s’ha fet una crida als centres escolars perquè la visitin.

“En aquest sentit, l’estat espanyol adoptà una sèrie de mesures com la creació del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts l’any 1900 i l’aprovació del Pla del Magisteri de 1914. Tot i això, algunes de les investigacions recents han posat de manifest que, amb el pas del temps, l’escola ha creat i alhora inventat la seva pròpia cultura, la qual s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’impermeabilitzar-se enfront d’algunes de les normatives aprovades pels governants. Aquest fet ha permès a alguns historiadors de l’educació posar l’accent sobre algunes de les continuïtats que s’han resistit a la voluntat d’imposar canvis, fet que és perfectament extrapolable a la realitat educativa actual”, expliquen des del Grup d’Estudis d’Història de l’Educació.

Adoctrinament franquista

Alguns expositors il·lustren la transmissió de valors que caracteritzà l’escola dels anys de la dictadura franquista. Un temps en què les pràctiques d’uniformització ideològica -com ara càntics patriòtics, oracions obligatòries, etc.- eren una constant dins els centres d’ensenyament primari. No obstant això, durant els darrers anys de franquisme també s’hi introduïren una sèrie de continguts curriculars encaminats a la formació cívica dels infants. Aquest fou el cas de l’educació viària, que es començà a ensenyar de manera pràctica a Mallorca a partir dels anys 60 i 70, amb la creació dels primers parcs infantils de trànsit a Palma (1962), Campos (1963), sa Pobla (1965), Felanitx (1969) i Manacor (1974).

L’interès de l’exposició rau en la mirada retrospectiva de l’educació, ja que ofereix una visió més o manco general de la pràctica escolar, alhora que mostra una gran part dels instruments i del mobiliari que s’empraven en el camp de l’ensenyament primari, en una època en què la pràctica educativa estava molt controlada i uniformada políticament, però no tant si ens aturam a analitzar la pràctica quotidiana dels mestres. L’exposició no tracta de l’evolució de la política educativa, sinó de la pràctica escolar desenvolupada pels mestres dins les aules, més determinada per la competència professional de cadascú que no per la normativa política.

De l’ensenyament primari del segle XIX, es tenen exemplars de la publicació El Magisterio Balear (1873-1936), que surt al carrer els dissabtes i que, segons un rètol de l’exposició, “demostra que els mestres eren un col·lectiu consolidat i amb voluntat d’influir socialment”.

El patrimoni escolar de la mostra permet obrir el debat sobre què suposaria avui per a una persona no saber llegir i escriure, o quines conseqüències tenia una educació diferenciada per a nines i nins. De retruc, es planteja què fa l’escola actual per conservar els testimonis sobre l’educació passada que puguin ser valuosos.

El recorregut per l’exposició esdevé una passejada pel temps que permet visualitzar el pas de la pissarra i la màquina d’escriure a l’ordinador, del globus terraqüi al Google Maps, de l’àbac de peu a la calculadora. Hi ha molts testimonis materials de les activitats encaminades a trobar la fórmula més ràpida d’ensenyar a llegir i a escriure, amb alfabets mòbils, llibres i jocs. També hi tenen una notable presència el coneixement de la terra i l’espai, els estris d’amidar, la geometria i l’aritmètica, i un conjunt de jocs que portaven els escolars a uns coneixements d’aplicació pràctica.

Segons Antoni Aulí, membre de l’equip de coordinació i tècnic de l’Arxiu, la mostra té un “espai d’exposició clàssica”, amb vuit ambients diferents, i una part interactiva amb jocs, amb cinc espais més.

Un grup de tercer del Grau de Pedagogia de la UIB visità la mostra de la mà de la professora Francisca Comas, també membre del grup de coordinació de la mostra, juntament amb Bernat Sureda, Antoni Aulí, Aina Torres i Gabriel Barceló. L’equipament de l’exposició està compost per mobiliari, estris i material didàctic, i continua obert a qualsevol aportació. Durant la visita dels estudiants de Pedagogia, l’AMEIB rebia del professor Ramon Bassa una orla del darrer curs de Batxillerat 1898-99 de l’Institut Balear, que s’incorporà al material exposat.

Invitació als col·legis perquè investiguin sobre les seves arrels

La visita a l’exposició L’escola: descobrir, fer i conviure convida al debat, a més de permetre la interacció en els mòduls de jocs escolars antics. Els organitzadors orienten una sèrie d’activitats per enriquir el coneixement sobre l’engranatge de la pràctica escolar en el segle passat. Es convida els escolars a recollir testimonis personals i objectes d’una etapa escolar ja exhaurida i fer-ne una presentació a classe. És una manera de fomentar el coneixement d’on venim en matèria d’educació i analitzar els avenços assolits amb el pas del temps. La mostra oberta a Inca esdevé alhora una convidada perquè els alumnes coneguin la història del seu centre, partint de l’immoble mateix com a bé patrimonial i recollint, si és possible, material videogràfic o fotogràfic en un apartat de la pàgina web de l’escola. L’Arxiu Museu de l’Educació de les Illes Balears, dependent del Govern, i el Grup d’Estudis d’Història de l’Educació de la UIB s’ofereixen a ajudar els centres que vulguin cercar les seves arrels.

stats