VINYÒVOL

El suau descens cap a l’oblit

Ja en tenim una altra d’autoritzada: el BOIB del 14 de febrer de 2019 ens anuncià que la Conselleria de Medi Ambient, Agricultura i Pesca ha inclòs la varietat calop blanc en la categoria de varietats de raïm de vinificació autoritzades a les Illes Balears. En vaig parlar àmpliament el 9 de setembre de l’any passat, quan la Conselleria va informar que la varietat estava immersa dins la paperassa del darrer tràmit d’al·legacions i que semblava que rebria el vistiplau definitiu. Els viticultors de Menorca que apostaren i feren les passes per a l’aprovació d’aquesta casta de raïm estan d’enhorabona i ara només ens resta esperar que apareguin al mercat les novetats ‘caloperes’. N’he parlat diverses vegades, de com en aquests darrers anys una sèrie de vinyòvols i vinaters han fet una gran i esforçada tasca per recuperar de l’oblit castes tradicionals que estaven a punt de rebre l’extremunció. La malvasia de Banyalbufar, la gorgollassa i l’escursac són tres varietats que, de manera lenta, constant i sense fer un excessiu renou mediàtic, viuen un nova etapa d’èxits, però l’exemple més espectacular és el giró ros, que en pocs anys ha passat d’alguns centenars de ceps en dues vinyes de Felanitx a ser una de les varietats més plantades a casa nostra, ja que els vins que s’obtenen enamoren tothom que els tasta. De les quatre varietats tradicionals més emblemàtiques de Mallorca, n’hi ha tres -callet, mantonegro i prensal- que també viuen un bon moment: no se solen arrabassar les vinyes, moltes de les noves plantacions són sementers d’aquestes castes i els vins que se n’obtenen tenen una notable acceptació, sobretot a l’estranger. Però, dissortadament, n’hi ha una que fa decennis començà un suau declivi i tenc la sensació que quasi ningú recorda com és l’aroma i el gust d’una casta amb un nom ben bonic, el fogoneu.

Segons l’estudi genètic de García-Muñoz, el fogoneu prové de l’encreuament de l’escursac i el mancès de capdell, i és el pare de les varietats callet, batista i gafarró. Si revisam documentació antiga, descobrim que l’època de màxima esplendor de la varietat fou el segle XIX i també bona part del segle passat. Abans de l’entrada de la fil·loxera a les Illes Balears (1891), el fogoneu era una casta important a la zona de Binissalem i la majoritària a tota la zona del Llevant de Mallorca i també a Eivissa. Després de la crisi que provocà la plaga, la viticultura es va recuperar a poc a poc i el fogoneu va continuar al capdavant segurament per l’elevada producció de raïm i la molt bona adaptació al càlid clima que patim. Segons el cadastre vitícola del 1982, era la segona varietat més important de casa nostra, amb una superfície de 584,8 hectàrees de cultiu. Actualment, a la DO Binissalem hi ha 0,33 hectàrees; a la DO Pla i Llevant, 2,7 hectàrees, i a la indicació geogràfica Vi de la Terra de Mallorca, 8,5 hectàrees.

Els pagesos saben diferenciar dos tipus de fogoneu, el mallorquí i el francès, però l’estudi genètic va concloure que eren el mateix, podríem dir que són bessons. El fogoneu mallorquí sembla que enyora la terra, sempre per avall, com si la gravetat l’estiràs amb força; el seu fruit no es fa gaire gros, amb un gra petit, apinyat, de baixa graduació i amb tendència a podrir-se. El fogoneu francès era més utilitzat com a raïm de taula, té el gra un poc més gros, més clar i no té tanta tendència a podrir-se, però també n’obtenim vins amb poca graduació, poc color, cos lleuger i poca acidesa. Amb aquestes dades, un ja pot intuir els motius de la lenta desaparició, perquè encara queda algun vinyòvol i vinater que creu en aquests ceps i els cultiva no només per pur romanticisme de preservar l’herència nostrada, sinó perquè el fogoneu pot ser una bona varietat per mesclar amb altres i aportar finor, suavitat i unes flaires diferenciades.

És ben complicat trobar un varietal de fogoneu, però si un es passeja, demana i té una mica de sort, podrà descobrir alguna bota mig perduda plena d’un vi de poc color però ben violaci, violetes, cireres i sensacions suaus d’herbes mediterrànies i un tacte suau, lleuger, fi, fresc i que ens deixa la boca neta.

Vi recomanat

Son Vell 2017 Celler Son Vell (Son Macià)

Poca gent cultiva el fogoneu i aquells que decideixen continuar plantant aquesta varietat són considerats uns romàntics inconscients. Toni Sureda és un d’aquests enamorats del callet i del fogoneu i és un dels grans vinyòvols de Mallorca, on cultiva unes 10 hectàrees de vinya en ecològic. Part de la verema la ven a diversos cellers de la zona, però ell se’n reserva una petita quantitat, ja que som davant un pagès vinater que vinifica dins una portassa reconvertida en microceller. El Son Vell és una mescla de callet, fogoneu i un poquet de cabernet sauvignon del 2017. Encara no ha sortit a la venda, però he tingut la sort de tastar-lo: vermell granatós, fullaca seca, herbes mediterrànies, suaus notes d’espècies amb una entrada ampla, voluminosa, i sensacions càlides. Un bon exemple que el vi és el fidel reflex del vinater.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF