Vençuts, desnonats, sense diners i sense possibilitat de recuperar-los

Historiadors i advocats exigeixen investigar més sobre les confiscacions

“La família Canterell no s’ha pogut instal·lar a la seva torre i ha de viure a l’hotel tot esperant com acaba la cosa; perquè a la seva torre ara hi ha el sindicat [la Falange] amb una gran bandera vermella i negra al balcó i qualsevol s’atreveix a reclamar”, escrivia Ramona Via al seu diari l’11 de març del 1939. Quan la Teresa, la filla de l’historiador i escriptor Antoni Rovira i Virgili, va tornar de l’exili, es va trobar que a la casa que tenien a Horta hi havia militars. “Va tenir la sort que havia guanyat diners en una loteria i els va pagar perquè se n’anessin”, explica l’advocat Josep Cruanyes.

Les primeres setmanes després de l’ocupació franquista, les autoritats van intentar fer un seguiment de les confiscacions que falangistes i militars portaven a terme d’una manera anàrquica però amb una certa connivència legal. Un mes després que caigués Barcelona es va crear la Comisión Revisora , activa fins als anys cinquanta. “Comptava amb una plantilla de més d’un centenar de treballadors i tenia les oficines centrals als números 112 i 114 del passeig de Gràcia, i deu delegacions en uns quants indrets de la ciutat”, explica la historiadora Neus Moran.

Barcelona 1938, la derrota de la democràcia

El seu creador va ser el cap dels Serveis d’Ocupació, Álvarez-Arenas, amb l’objectiu teòric d’aconseguir “ la normalidad y equitativa restitución de la propiedad de viviendas y muebles a sus legítimos propietarios, remediando a la vez los perjuicios sufridos por las personas adictas al Glorioso Movimiento Nacional, desposeídos de sus bienes y perseguidos de manera inicua por nuestros enemigos ”. Però en realitat aquesta no va ser la seva missió, tal com hem pogut comprovar a la llista: “És una excusa per poder ocupar aquests pisos amb total impunitat”, diu Moran.

"Piso de médico comunista abandonado"

Pisos cèntrics i amb mobles

La llista de pisos de la Comisión es va elaborar amb una rapidesa espectacular. Alguns dels informes fins i tot són d’abans que les tropes franquistes ocupessin Barcelona. I hi ha molts detalls que podrien haver donat persones que haguessin estat al pis o que en coneixien els propietaris. Per exemple, s’especifica que al principal del número 8 del carrer Escudellers hi havia un pis “abandonat” on vivia M. Miró, “ un médico comunista ”. Al número 14 del carrer Sant Antoni Maria Claret hi havia un pis on els propietaris estaven “ ausentes ” perquè “ perecieron en el frente rojo ”. Sovint es detalla qui en tenia les claus: en molts casos les tenien els porters, com els baixos dels números 13 i 15 del carrer Monistrol. Del pis del número 32 del carrer Astúries s’informa que era d’Enric Pérez Farràs [militar català que va secundar la proclamació de Lluís Companys el 6 d’octubre del 1934 i va morir a l’exili mexicà], i s’explicita que té mobles, bany i jardí. El porter Francisco López informa el 4 de gener del 1939 -la ciutat encara era republicana- que al carrer Badal número 88 hi ha dos pisos “sense propietaris” i moblats que “podrien servir d’allotjament” a les tropes franquistes.

Són tan sols alguns exemples d’una llista de més d’un miler de pisos que es va elaborar entre el gener i el febrer del 1939 amb tota mena de detalls sobre com eren els habitatges: el nombre d’habitacions, si tenien mobles o no, com eren els banys, si hi havia ascensor o calefacció, si eren de primera o segona categoria, si hi havia jardí i qui en tenia les claus. En la majoria de casos no constava qui n’era el propietari.

Aquell 26 de gener van arribar a Barcelona els militars i després els qui formaven part dels Serveis d’Ocupació, els funcionaris de la Falange, treballadors i dirigents que havien de transformar la ciutat de roja a blava. La presència d’aquest important contingent va plantejar problemes d’allotjament i per això es necessitaven edificis (escoles, sobretot), locals d’associacions dissoltes i pisos. ¿Aquesta llista va servir per allotjar temporalment tots aquests contingents? ¿Què va passar amb totes aquestes propietats? ¿Van acabar tornant als seus legítims propietaris? Aquesta investigació no s’acaba aquí. L’ARA continuarà investigant.

Carrers plens de mobles de famílies expulsades

Refugiats desnonats

És difícil calcular quants refugiats hi havia a Barcelona el gener del 1939. Es calcula que Catalunya acollia 1.012.544 refugiats, la meitat dels quals eren nens. A la llista de la Comisión Revisora de Viviendas hi ha pisos on consta que hi havia refugiats. N’hi havia d’arreu d’Espanya, però també de la mateixa Barcelona perquè les bombes havien destruït més de 1.500 edificis a la ciutat i havien deixat sense casa molts veïns. Quan alguns propietaris d’aquests pisos que se n’havien anat a l’exili durant el govern de la República i la Guerra Civil van tornar, van voler recuperar-los i es van produir situacions dramàtiques.

Alguns propietaris, com explica Jaume Fabre a Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), van actuar “sense contemplacions” perquè eren conscients de la seva impunitat. Fabre recull, per exemple, que es va haver de crear un dipòsit municipal a la tinença d’alcaldia d’Hostafrancs perquè es llençaven els mobles dels refugiats per la finestra i ocupaven la via pública. Era, segons la premsa de l’època, un “ espectáculo poco adecuado ”, i el governador civil va haver de prohibir l’octubre del 1939 que es fessin més desnonaments sense autorització del Govern Civil: “ Abundan propietarios que han llevado a efecto lanzamientos inhumanos, unas veces con sujeción al orden procesal y otras tomándose violentamente por su mano lo que ellos creerán justicia. Estos propietarios inmisericordes han mostrado espectáculos bochornosos de violencia ”.

La llista, en alguns casos, diu de qui eren els mobles. Per exemple, al 7è 1a bis del número 174 del passeig Sant Joan s’especifica que hi havia refugiats amb mobles que no eren de l’anterior inquilí. Al número 18 del passeig Reina Elisenda es detalla que hi havia un refugiat amb mals antecedents. En canvi, a la plaça Bonanova, qui va elaborar la llista assegurava que hi havia una finca amb refugiats que tenien un acord amb el propietari.

Butaques i làmpares reclamades per deu famílies

Exhibicions de mobles

Una catorzena de locals de la ciutat es van destinar, entre l’abril i el novembre del 1939, a exhibir mobles, cotxes i joies perquè en teoria poguessin ser recuperats pels legítims propietaris. Segons Moran, s’hi van destinar les plantes quarta, cinquena i sisena de l’edifici David, al carrer Aribau, 230; els baixos del passatge del Crèdit, 8; Sant Pau, 83; Rogent, 64; Balmes, 240; Claris, 107; Provença 323; Còrsega, 174, i avinguda Diagonal, 576.

CADCI: la usurpació de la memòria

La seu del CADCI va ser un d’aquests locals des de mitjans d’octubre del 1939 fins, com a mínim, al gener del 1943. El personal militar era l’encarregat del muntatge, l’organització i la custòdia de les exposicions. Pagant prèviament l’entrada, els denunciants podien localitzar pertinences, i per demostrar que eren seves no necessitaven cap factura, només una declaració jurada avalada per dues persones que el règim considerés de solvència (firmes comercials o industrials, responsables de la FET y de las JONS, autoritats...). Per tant, els vençuts tenien poques possibilitats de recuperar els seus cotxes, mobles o joies. Un testimoni, recollit per Fabre, descrivia la “picaresca congènita dels espanyols”: “Tant se val el seu nivell social o la població on havien nascut. Tots els qui tornaven de l’Espanya nacional acudien als grans magatzems de mobles recuperats per reclamar els objectes que reconeguessin com a seus. Hi havia butaques que deu famílies alhora deien que eren seves”. Alguns mai més van recuperar els objectes de valor econòmic o sentimental. D’altres, com escrivia l’alcalde de Sabadell, Josep Maria Marcet, “incrementaven els seus béns sense cap tipus d’escrúpol”.

Morts que havien de pagar per la seva conducta política

La factura de la guerra

Amb la Llei de Responsabilitats Polítiques, del 9 de febrer del 1939, es van obrir prop de 300.000 expedients que van afectar fins i tot persones partidàries del règim franquista. La llei incloïa “delictes i quasidelictes polítics de la ciutadania” i “errors polítics o falta de patriotisme”. Per tant, donava via lliure a les denúncies sense fonament i era útil per passar comptes. El seu objectiu principal va ser econòmic: fer pagar als vençuts la factura de la guerra. Per això les autoritats franquistes es van afanyar a localitzar patrimoni i confiscar-lo. No importava si l’imputat era mort o viu. L’historiador Francesc Vilanova destaca, per exemple, el cas del president del Futbol Club Barcelona i dirigent d’ERC, Josep Sunyol i Garriga. El setembre del 1939, quan se li va obrir l’expedient, feia tres anys que era mort. L’havien executat, però la Guàrdia Civil va especular sobre la fortuna del seu pare. Estranyament, com destaca Vilanova, els tribunals van decretar el sobreseïment de l’expedient perquè Sunyol era insolvent: no li havien trobat ni béns ni patrimoni que sobrepassessin les 25.000 pessetes.

La Llei de Responsabilitats Polítiques va tenir més víctimes. Un dels casos més emblemàtics és el dels reconeguts metges Antoni i Joaquim Trias Pujol, que pràcticament ho van perdre tot. “El promotor de la venjança va ser un altre metge, Juan Vázquez Sanz, cap de Sanitat de la Milícia de la FET y de las JONS a la IV Regió Militar”, diu Vilanova. Vázquez va denunciar els germans Trias perquè tenia interessos particulars. La Clínica Fargas, propietat dels germans Fargas (una de les germanes estava casada amb Antoni Trias Pujol), havia sigut “cedida” al règim i s’havia convertit en una policlínica d’urgències i en les oficines de les Jefaturas de Sanidad y Farmacia (curiosament) de la IV Regió Militar. El porter de la finca del passeig de Gràcia on vivia Antoni Trias Pujol també va xerrar molt i va dir que era un “separatista acérrimo ”. La sentència va ser duríssima: “ Incautación total de bienes, inhabilitación absoluta perpetua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional ”.

No obstant això, els franquistes, segons Vilanova, no van culminar la seva missió. “No van aconseguir un 80% dels seus objectius perquè el sistema va entrar en col·lapse”. No hi havia prou mitjans per donar l’abast amb tanta feina repressiva i alguns afectats (els que tenien diners o recursos per fer-ho) es van poder aprofitar de la corrupció dels que havien d’aplicar la llei.

La justícia sempre s'ha negat a tornar res als particulars

Demandes frustrades

Moltes famílies van perdre-hi tots els estalvis. Els franquistes van decretar el 27 d’agost del 1938 la prohibició de conservar els bitllets del Banc d’Espanya que havia posat en circulació el govern de la República després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936, els certificats dels anomenats Talons Especials i el Paper Moneda del Tresor. Tot s’havia de portar al Banc d’Espanya sense rebre’n res a canvi. Hi va haver un empresari de Santa Coloma de Farners que va entregar 400.000 pessetes de l’època, que mai més va tornar a veure. Moltes famílies van donar tots els seus diners. Hi ha hagut algun intent de reclamar aquests diners -molts van conservar els resguards-, però cap de les demandes ha tingut èxit.

Com van afrontar l’espoli l’Alemanya nazi i la RDA

Una de les respostes de l’assessor jurídic del Banc d’Espanya, en una carta enviada el 1997, diu així: “ Fue obligatorio la entrega de todo el papel moneda puesto en circulación en dicha Zona Republicana a partir de julio de 1936, sin que ello implicara en aquel momento, ni posteriormente ni en la actualidad, la constitución de depósito alguno ni tampoco realización de ningún canje por moneda de curso legal”. Per tant, continua l’assessor jurídic, els resguards només acreditaven que es va complir amb una obligació legal però no implicaven recuperar un dipòsit.

“Durant la Transició van sortir dues lleis que permetien als sindicats i partits polítics legalitzats recuperar el patrimoni”, explica l’advocat i professor d’història del dret a la UAB Daniel Vallès. UGT i CCOO van recuperar una bona part dels seus locals i van ser indemnitzats. Molts altres sindicats, entitats, associacions i particulars van veure frustrades les seves demandes. Vallès recorda el cas de Ramón de la Sota, empresari navilier, polític del PNB i una de les principals fortunes de l’època a Espanya, condemnat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques a pagar 100 milions de pessetes: “El Suprem va decidir que no podia reclamar els seus béns perquè no hi havia cap normativa que li atorgués aquest dret”. Vallès creu que l’única manera d’aconseguir una restitució econòmica és anant al Tribunal Europeu de Drets Humans: “A Espanya, la declaració de reparació de la Llei de Memòria Històrica no pot donar fruit a cap indemnització”.

Què va canviar de mans aquell 1939? No se sap. “No hi ha cap càlcul ni referència ni estudi. Hi ha ateneus que es van ocupar i després l’Estat se’ls va vendre amb grans beneficis”, diu Cruanyes, que defensa que hi hauria d’haver una investigació. “El franquisme es va ocupar de generar tot un corpus legal que assegurés, a la llarga, l’anul·lació de les organitzacions que formaven part del gran teixit associatiu i sindical d’aquest país. Després de la dictadura es van reconstituir molt poques organitzacions que poguessin reclamar les seves propietats. D’altra banda, com demostra el cas del CADCI, malgrat la reconstitució i el reconeixement com a entitat continuadora de la suprimida pel franquisme, no hi ha hagut cap retorn dels seus béns immobles”, explica Moran: “Només s’han fet lleis per rescabalar sindicats (1986) i partits polítics (1998); els particulars i les associacions n’han sigut expressament exclosos”.

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF