Societat 24/10/2020

Vèncer l’addicció és possible

Dos testimonis d’edat i procedència diverses expliquen quan va començar la seva addicció a la marihuana, com els va afectar i què fan per sortir-se’n

Maria Garcia / Pau Esparch
4 min
Vèncer l’addicció és possible

Pau, veí de Calella de Palafrugell i exaddicte a la marihuana

“Quan fumava deixava de ser jo i passava a ser una ombra del que era, com una altra versió de mi, molt pitjor”

No recorda quan va començar a fumar porros. “Devia ser amb 19 anys o així”, calcula en Pau, un forner de Calella de Palafrugell de 32 anys que durant molt de temps en va consumir lúdicament i sobretot els caps de setmana o quan s’ajuntava amb els amics. Però la seva relació amb la marihuana va començar a canviar als 27 anys, quan es van ajuntar tres factors en poc temps: “La meva passió sempre ha sigut el futbol i em vaig trencar el genoll; vaig estar molts mesos de baixa. A més, la meva empresa va fer un ERO i em vaig quedar sense feina. I vaig començar a tenir problemes amb la parella”, explica el noi, que a partir de llavors va passar a fumar diàriament i “força quantitat”. “Els dies bons podia fer dos o tres porros, i els dolents vuit o nou; però amb paper de L, que és més llarg”, admet.

La lluita contra els porros

El consum el va acabar perjudicant en tots els àmbits de la vida. “No quedava amb els amics perquè m’havia passat el dia fumant i no estava presentable. Ja no jugava a futbol perquè no podia córrer com abans pels problemes respiratoris i no disfrutava”. A més, segons explica, la marihuana el portava a la depressió: “Deixava de ser jo, i passava a ser una ombra del que era, com una altra versió de mi mateix, molt pitjor”.

I, amb 30 anys, va decidir que ja en tenia prou. “Durant un any ho vaig intentar deixar jo sol, però no me’n sortia”. Va anar a un ambulatori i li van recomanar un centre públic, però no li va anar bé. “Tenien regles molt estrictes, amb rutines molt marcades, i jo soc bastant anàrquic”. I va provar la teràpia del centre Mas Ferriol, situat a Sant Miquel de Campmajor (Pla de l’Estany). “Et deixen anar més per lliure i busquen més quina és l’arrel del problema”, indica en Pau, que hi va estar ingressat un mes i tres setmanes abans de tornar a fer vida normal. “Primer comences a sortir algun cap de setmana o un dia sencer. I sí que et recomanen que evitis situacions o amistats de risc”.

Ara bé, al cap de pocs mesos de sortir, va arribar el confinament pel covid-19. “I hi vaig recaure -reconeix-, de cop em vaig trobar sense poder veure els amics ni la família, sense els hobbies … Si no va ser fàcil per a ningú, per a nosaltres encara menys, i vaig tornar a fumar”. Però al cap de poc ho va tornar a deixar. “El segon cop va ser més fàcil perquè quan surts del centre tens una base que t’ajuda molt: t’ensenyen la manera de no consumir, a veure què et comporta i què no”. “I quan has pogut disfrutar de temps de qualitat és molt fàcil tornar a escollir”, recalca.

I és que, malgrat tot, en Pau no es penedeix d’haver fumat durant molts anys. “Aquesta època dolenta m’ha ensenyat moltes coses, perquè és quan toques fons que realment aprens i progresses. Però sí que potser m’hauria agradat fer-ho més curt”, reconeix amb un somriure abans d’explicar com ha canviat la seva vida des que no fuma porros: “Estic disfrutant de la meva neboda com mai i la meva relació amb els pares ha millorat moltíssim… En tots els àmbits he millorat”.

Joan, menor exconsumidor

“La meva alegria no depenia de mi, sinó del cànnabis”

Als 13 anys va començar a consumir cànnabis, però va ser a partir dels 14 que ho va fer de manera diària. En Joan, nom fictici, encara és menor d’edat i va passar de dependre de la substància a deixar de fumar tres anys després d’haver-s’hi enganxat. “Em va causar problemes d’estabilitat emocional que al principi no notava. Sempre havia sigut un noi alegre i no ho vaig deixar de ser, però la meva alegria no depenia de mi, sinó de si consumia cànnabis. Era una alegria falsa”.

En Joan no se sentia prou acceptat a l’institut i tampoc s’acabava d’entendre amb els pares. I, tot i que l’entorn sempre condiciona, assegura que va caure en aquesta droga per monotonia: “No ho vaig buscar. Un amic en portava i ho vaig provar, i em va agradar. La monotonia fa que vulguis provar alguna cosa més, i ho repeteixes més cops”. Això va ser l’inici d’una etapa que es torçaria. El consum va anar lligat de paranoies obsessives, brots psicòtics i dificultats d’aprenentatge que li van complicar la dislèxia que tenia. I no només això, perquè s’escapava de casa per fumar, acabava en baralles i venia cànnabis per tenir diners per comprar-ne. “Sentia poder amb 200 euros a la mà aconseguits en menys de dos dies”, recorda.

La dependència, la cosa més difícil

Va tenir problemes amb la policia per tinença de drogues i, encara que ja sempre li havia costat dormir, llavors no podia si no disposava de la substància a casa. Per això diu que deixar de consumir i no haver de dependre de la marihuana ha sigut la cosa més difícil. “Ara sento menys ansietat i més llibertat”, reflexiona. Però aquesta sortida de l’addicció ha demanat temps i ho ha fet amb l’ajuda de Projecte Home, al centre de Montgat.

La directora del Projecte Jove, Cristina Delgado, apunta que van fer un pacte: “Deixa de consumir per adonar-te de quina persona ets”. Ell hi va accedir i tenia clar que si només canviava allà “no serviria de res”. Es va separar d’amics, cosa que “no és fàcil”, i en alguns mesos va deixar enrere l’etapa.

“Ara tinc més temps i he tornat a estudiar”, explica en Joan, després d’uns cursos d’ESO molt complicats. Els seus pares també van formar part del tractament i Delgado remarca que les famílies hi tenen un paper important. Segons Delgado, és problemàtic que els adolescents “trobin sentit al consum” i per això s’aborda la seva autoestima i la manera de resoldre els seus conflictes.

stats