Vanessa Nueda: "El càncer et sacseja la vida, i més que enfortir-me m’he reorganitzat"

GironaA Vanessa Nueda, de 35 anys, li van diagnosticar fa dos anys un càncer de mama, una experiència que relata al seu blog El crep de mi vida, i té 14.000 seguidors a Instagram.

Per què el teu blog s’anomena El crep de mi vida?

Just abans de conèixer la notícia del diagnòstic bomba acabava de menjar-me una crep de Nutella. Quan vaig decidir escriure el blog, volia un nom que m’identifiqués i vaig pensar que, per bé o per mal, aquella seria sempre la crep de la meva vida.

¿És més una teràpia personal o un intent d’ajudar altres persones?

Vaig començar a escriure com a teràpia personal, sense saber si algú em llegiria. Pensava que si algú em trobava per les xarxes i ens podíem ajudar mútuament, seria un regal. Mai no hauria imaginat la repercussió del blog i la gran ajuda que em van brindar persones que llavors eren desconegudes i es van tornar imprescindibles. De mica en mica, conforme l’aventura avança, l’experta soc jo, i he pogut ajudar altres persones. És molt gratificant.

És molt important sentir-se acompanyat.

El tractament és molt dur i fer-ho acompanyat és vital. Entre malalts, hi ha una connexió especial que va més enllà de l’afecte; ens entenem perquè en algun moment tots sentim el mateix.

El càncer està prou normalitzat?

Hi ha de tot. Hi ha moltíssimes persones que intentem trencar tabús i fer un crit a la vida: tinc càncer! Això no vol dir que demà et moriràs. O sí, ves a saber. També pots morir sobtadament en un accident de trànsit.

Hi ha qui prefereix no parlar-ne.

És l’extrem oposat. Negar el diagnòstic i no voler sentir-ne a parlar. Però això no farà que la malaltia desaparegui, al contrari: crearà més neguit. Cal trencar les barreres de la por i fer que el dia a dia i la nova vida siguin tan naturals com sigui possible.

No deu ser fàcil encaixar la notícia.

És molt difícil. Si no t’hi trobes no saps mai quina serà la teva reacció. En part, sempre m’he sentit afortunada d’encaixar el cop amb força, optimisme i energia per tirar endavant.

Sempre has sigut tan positiva?

Sempre he sigut optimista. Em considero molt racional i no soc penitent. El càncer o qualsevol altre esdeveniment dramàtic que ens succeeixi és una feinada de les grosses, una injustícia. Però la vida no és justa. És preciosa, però també pot ser molt cruel.

Has escrit el conte infantil Les aventures del càncer.

Explica la història de com els vam comunicar la malaltia als meus fills, que en aquell moment tenien tres anys i mig. No els volíem amagar res, havíem de fer front a un llarg tractament i volíem que els petits tinguessin resposta a les noves situacions que viuríem. És una història molt tendra, d’uns nens que cuiden la seva mare. Es pot descarregar al blog i l’ha editat Tramuntana Editorial com a llibre solidari: part dels beneficis es destinen a Afanoc i el seu projecte de La casa dels Xuklis.

El càncer t’ha enfortit?

Més que enfortir-me m’he reorganitzat. Un diagnòstic com aquest et sacseja la vida, et fa entendre que la vida és avui, no ahir, ni demà. Aprens a viure de veritat, intentant deixar de banda les mil banalitats que alimenten el nostre cada dia. Ara mateix, si tanques els ulls i penses que demà no hi seràs... què importa?, què et ve al cap? Ni la feina, ni el mòbil, ni l’estrès... L’únic que importa és la vida. I la vida és temps, el temps que dediques a tu i als teus.

Què li diries a una persona que acaba de saber que té càncer?

Si hagués de dir-li una sola cosa seria: mai no deixis de ballar. Tot, absolutament tot, acaba passant, i si tenim la desgràcia d’un mal pronòstic vull ballar fins a l’últim dia.