Twitter, on tot pot tornar a passar

Sembla que va ser Karl Marx -parafrasejant Hegel, a més- qui va afirmar que la història es repeteix dues vegades, la primera en forma de tragèdia i la segona en forma de farsa. Ara hi podríem afegir una tercera repetició, que és la de les xarxes socials i, entre les diverses que hi ha, Twitter. No és gaire exagerat dir que tot allò que succeeix a la vida presencial té el seu reflex a la xarxa de l’ocellet blau que piula, o també sovint el seu avançament: acaben succeint, en el món diguem-ne tangible, coses que s’han anunciat, suggerit o concebut abans a Twitter. La disminució de l’activitat social a què ens ha obligat la pandèmia també ha afavorit, evidentment, que la gent es relacioni més a través de les xarxes, i una altra vegada, Twitter ha estat la més afavorida amb la incorporació de nous usuaris i amb l’increment del seu volum de trànsit.

Les xarxes són un hàbitat artificial (entengui’s aquest adjectiu com a descriptiu, i no com a valoratiu) que construeix una realitat a mida de cada usuari. El mecanisme que posa cadascun dels usuaris en relació amb d’altres que comparteixen els mateixos interessos, activitats i aficions s’anomena algoritme, i és el que permet que Twitter sigui un lloc on tothom es troba ràpidament còmode, perquè s’hi reuneix -ni que sigui a distància- amb altres que se li assemblen, o si més no amb qui té afinitat. La distància, de fet, pot semblar un inconvenient a primera vista, però per a molts és un al·licient, perquè permet una major desinhibició: el fet de no tenir els interlocutors al davant els anima a dir coses que potser no dirien de l’altra manera. Per als més tímids (o per als més malintencionats) existeix la possibilitat de tuitejar amb pseudònim, i fins i tot de crear diversos comptes a la vegada, amb totes les possibles distorsions que això comporta. Però per ser sincers, la majoria de tuitaires actuen de bona fe, és a dir: s’expressen de manera respectuosa amb els altres, tuitegen amb el propi nom o amb pseudònims fàcilment recognoscibles (o no, però que no encobreixen intencions espúries) i es limiten -o ens limitam- a desenvolupar el seu propi rotllet, que generalment versa sobre un o uns pocs temes. En el cas de qui subscriu, l’algoritme fa que el meu timeline sigui un món de persones més o menys lletraferides, de la mateixa manera que el timeline d’un cercador d’esclata-sangs estarà habitat per altres amants dels bolets. En general, cada tuitaire és una petita emissora que emet els seus continguts a qualsevol hora del dia per a tot el món, però sobretot per a una audiència que són els seus seguidors. L’augment de seguidors, i la interacció amb ells (en forma de likes, favs o converses) és, lògicament, el premi que fa que el tuitaire no defalleixi en la seva abnegada tasca de difusió de les pròpies curolles. Dels 340 milions d’usuaris que té Twitter, uns quants centenars -o uns pocs milers, però no hem trobat dades exactes- són de les Balears, i n’hi ha de ben actius. Vegem-ne alguns exemples d’èxit.

Coneixement del lèxic dialectal

Fa uns dies, el tuitaire Xisco Brownie es mig acomiadava del públic després d’haver posat cada dia a Twitter, durant un any, una paraula en mallorquí: ha promogut així el coneixement d’un lèxic dialectal de vegades oblidat (altres vegades no tant) al mateix temps que insistia en la unitat de la llengua catalana, i ha merescut, fins i tot, haver estat blocat per Arturo Pérez Reverte, indiscutible emperador dels tuitaires pomposos i fatxes. Dins una línia propera, un altre tuitaire, Rafel Perelló, es dedica també a recopilar i posar en valor paraules pròpies de la parla mallorquina, sobretot aquelles relacionades amb foravila i amb el costumari. Una altra proposta que mallorquineja a bastament és la del youtuber Àngel Aguiló Palou, que en la seva vessant tuitera ofereix tutorials hilarants sobre com relacionar-se amb mallorquins (un tutorial per a catalans i un altre per a espanyols), o reflexions prou descollonants sobre les celebracions de Sant Antoni i Sant Sebastià.

Glosadors moderns, com na Maribel Servera Matamalas o en Mateu Xurí, també president d’ERC a les Balears) no falten a Twitter, oferint el seu material. L’escriptor Jaume C. Pons Alorda és un emissor continu de propostes de lectura, totes interessantíssimes, que ell explica amb entusiasme incontinent i eufòric. Editorials com Lleonard Muntaner i AdiA Edicions són allà, informant puntualment de les seves novetats sempre necessàries. No hi falten entitats com la Fundació Mallorca Literària, amb continguts pensats específicament per a les xarxes. Ni comptes dedicats a recordar alguns grans escriptors que ja no són en aquest món, com Damià Huguet i Blai Bonet, i que ofereixen principalment poemes i fragments d’altres textos seus. Escriptors afortunadament vius, com Melcior Comes i Pere Antoni Pons, tuitegen sobre literatura i política amb ironia i amb contundència, i també diuen la seva sobre alegries i inquietuds de la vida, i les lletres de Laura Gost, Joan Manuel Vidal-Illanes, Joan Pons Bover i Sebastià Perelló. La poeta Laia Malo comparteix poemes, lectures i notícies sobre Janksy, el duet de música electrònica format per Jaume Reus i ella mateixa. Un altre poeta, Miquel Àngel Llauger, comparteix articles i poemes, i les traduccions del blog Anostrats, que també gestiona ell. El dibuixant Julio César Pérez té un timeline especialment concorregut i devot de les seves vinyetes i les seves no-reflexions sobre el cosmos, la política, l’art i les eleccions del Barça. I naturalment, l’ARA Balears i la majoria dels seus habitants -Enric Borràs, Cristina Ros, Antoni Janer Torrens, Xisca Homar, Kike Oñate, Isaac Buj, Xesca Maria Pons, etc.- també hi som per a tot allò en què us puguem servir. Ens veiem a Twitter!