El Twist de la piscina

PalmaEstam en una fase de l’any que es pot qualificar de crítica, quan la roba d’hivern no aconsegueix dissimular les conseqüències que les menjarades de les festes nadalenques, seguides dels foguerons de Sant Antoni i Sant Sebastià, han tingut en els teixits adiposos d’una bona part de la ciutadania. Que el personal va més gras, en una paraula. Alguns i algunes s’ho tiren a l’esquena i consideren que val més tenir que desitjar, i que sempre és bo que hi hagi agafada. Però d’altres se’n fan un problema, i aleshores és quan arriba també la temporada alta de les estratègies d’aprimament: les visites als centres d’estètica es multipliquen, proliferen les dietes de tot tipus aconsellades pels gurus menys recomanables i els més conscienciats prenen fins i tot la determinació de fer algun tipus d’exercici físic. És el gran moment del que fa alguns anys es va batejar amb noms com la dieta biquini (que a pesar de la denominació afecta homes i dones per igual) o les rutes del colesterol, que en principi tenen un plantejament més directament relacionat amb la salut, però que finalment acaben perseguint objectius relacionats amb l’estètica dels cossos: en resum, a pesar dels freds de l’època de l’any, els mesos d’estiu ja no es veuen tan lluny i no es vol arribar-hi lluint les dogues acumulades en moments d’inconsciència (dogues i mulles, tot sigui dit, que tendeixen a la multiplicació espontània amb el pas dels anys). Per altra banda, les nostres illes, mai prou estimades ni prou munyides per empresaris turístics i altres espècies depredadores, són beneïdes pels déus amb un clima càlid que ens procura una quantitat notable de mesos a l’any d’una calor humida insuportable, i no està ben vist participar-hi amb una figura descuidada. Aprimem-nos, no sigui que si els turistes ens veuen massa grassos ja no vulguin venir i acabem ensorrant la indústria hotelera, a la qual devem tot el que som i tot el que algun dia puguem arribar a ser. Ni que sigui per solidaritat amb els Escarrer i els Fluxà, que no fan més que esforçar-se perquè els ciutadans de les Balears -com Scarlett O’Hara- mai més tornem a passar gana com es veu que en passàvem abans de l’arribada del turisme, facem el favor de lluir prims i apol·linis. Aprimem-nos, encara que això es contradigui amb el principi de no passar gana.

Capitalisme salvatge

No cal dir que aconseguir-ho costa diners, cosa que no deixa de constituir un altre contrasentit perquè, originàriament, els prims acostumaven a ser els pobres. Efectivament, no fa falta gastar res per ingerir menys greixos i moure’s una mica més enllà del sofà, la flassadeta i la calefacció. Però la societat del capitalisme salvatge, que ens estima tant com nosaltres estimam els diners, té les seves normes internes. Ja estableix la saviesa popular que per embellir s’ha de patir, tot i que molts acabin optant per delegar el seu grau de sofriment en el compte del banc: matricular-se al gimnàs per no anar-hi, amb l’esperança covada que això algun dia comporti alguna millora per a la salut, continua sent una de les modalitats esportives més esteses entre la ciutadania. D’un temps cap aquí alguns la sofistiquen encara una mica més i es decideixen per llogar un cap de setmana al Rafa Nadal Sports Centre, que en teoria era una acadèmia per a tennistes d’elit però que en realitat és un complex hoteler que té un campió mundial del tennis com a reclam i amb l’aquiescència transversal del PP i del PSOE per desenvolupar-lo fins allà on als seus propietaris els vingui de gust, diguin el que diguin les lleis d’urbanisme i habitatge. Però deixem-ho anar, perquè ja se sap que els mallorquins devem gratitud i genuflexió eternes, a més del nostre afecte i admiració més extremats, a la família reial, a la família Nadal i a les famílies d’hotelers, no necessàriament per aquest ordre.

Exhibicionisme

Finalment, però, hi ha els individus que, a més d’invertir en la matrícula i les quotes d’un centre esportiu, arriben a fer el sobreesforç d’anar-hi i practicar-hi esport. Entre aquests, segurament la majoria es decanten pel gimnàs, però una altra quantitat no gens menyspreable prefereix la piscina. Dels gimnasos ja en vàrem parlar aquí, i vàrem arribar a la conclusió que són locals a peu de carrer amb grans finestrals perquè els vianants que passen per fora puguin veure a través dels vidres què fan els que hi són a dins. Hi ha un component fonamental d’exhibicionisme, per tant. Les piscines, per la seva banda, venen a ser gimnasos en versió més fina, ni que sigui perquè la gent hi sua d’una manera menys ostentosa (estan en remull) i perquè no s’hi sol escoltar un fil musical amb èxits de reggaeton (excepte algunes sessions d’aquagym). En el que sí que coincideixen gimnasos i piscines és en la importància i el predicament que hi té, precisament, l’exhibicionisme.

Per entendre bé el que volem dir no hi ha res com acudir a una piscina, ja sigui privada o de titularitat municipal, i entrar al vestuari d’homes (del de dones no en podem dir res perquè la nostra acreditació com a periodistes d’investigació no arriba a tant). Veurem que no hi faltaran els exemplars de mascle convenientment depilat -tot i que en alguns casos la seva forma faci pensar més en una porcelleta abans de ser enfornada que en Michael Phelps- que considera necessari passejar-se en pèl dins el recinte durant un temps indefinit, que acostuma a ser bastant més perllongat que el que requereixen les accions de canviar-se de roba o dutxar-se. Aquest personatge amb vocació de mascle alfa troba un cert plaer en el fet de mostrar a la concurrència el seu cos nu -ell està convençut que la pràctica de la natació l’ha dut fins a un desenvolupament muscular òptim, per molta carn que en pengi- i, per descomptat i sobretot, el seu pubis afaitat i el seu membre viril. Vol estar segur que tothom que entri al vestidor durant l’estona que ell també hi és en surti amb la imatge de la seva titola impresa a la retina. És el mateix individu que, una vegada a la piscina (climatitzada a l’hivern, descoberta a l’estiu), podreu veure fent flexions i abdominals a la vorera -els abdominals, amb el cos dins l’aigua i les cames a l’exterior, per fer-los més semblants als de Richard Gere a Oficial y caballero -. I a qui tal vegada sentireu com comenta a algú que agafa desprevingut, en veu prou alta perquè tothom se n’assabenti, el nombre de piscines que afirma que és capaç de nedar: una quantitat que sempre s’ha de dividir per la meitat, perquè el bon exhibicionista compta com a piscina el trajecte d’una punta a l’altra, i no el d’anada i tornada.

Tanmateix, allà on hi ha exhibicionisme hi ha d’haver també voyeurisme. El fet que un es mostri vol dir que n’hi ha d’haver un altre, o uns altres, que el mirin. I, a les piscines, hi ha encara més assidus a l’exercici de mirar que al de fer-se mirar. S’ha de dir que la vestimenta, exigua però obligatòria, estimula poc la mirera: qualsevol persona reduïda al conjunt format per les xancles, el banyador, les ulleres de natació i el gorret de bany adquireix de sobte un aire mig alienígena que no convida precisament a una observació detinguda. Però sempre hi ha qui és capaç de rastrejar la gràcia i la dignitat, per dir-ho en paraules de Schiller, fins i tot en les condicions més adverses. I si no, que ho demanin a l’estol d’homes jubilats que, sobretot els caps de setmana, en grupets discrets o individualment, acudeixen a les piscines per esplaiar-se la vista als vestuaris masculins. Gràcies als exhibicionistes troben just el que cerquen, i els exhibicionistes tenen en ells un públic que aprecia els seus esforços depilatoris.

Ens queda per fi la sauna, servei ja imprescindible en tota piscina digna d’aquest nom, i espai on l’acte de mirar els altres es du a terme de cua d’ull i creuant el mínim de paraules possibles, mentre els troncs i les extremitats es couen en el seu propi suc i els vapors de les pedres suggereixen miratges de matins o capvespres d’estiu a vorera de mar i lliures de panxes, cartutxeres i sacsons. La sauna, que els més tocats de sibaritisme rematen a continuació amb una immersió dins l’spa (que alguns encara anomenen jacuzzi), lleials a l’estil de l’arròs amb llamàntol, en què ells fan el paper del llamàntol. Al cap i a la fi som tota una generació els que en els anys vuitanta i primers noranta vàrem ballar amb una cançó dels Dire Straits que es deia Twistin’ by the pool, i que ara, ja a punt d’acabar la segona dècada del segle XXI, ens hi acostam, a la piscina, amb l’esperança de no haver tornat encara del tot invisibles. Encara no.