Traficant amb menors

Els coneguts com a MENA s’han convertit en un dels principals problemes de l’administració. Cada mes n’arriben centenars, especialment des del Marroc. Alguns ho fan després de posar-se en mans de màfies per poder entrar a Espanya. Durant els últims mesos, l’ARA ha seguit la història d’alguns d’aquests menors que van triar Catalunya per reconstruir les seves vides

Quaranta hores tancats a la cambra d’un camió. A poc a poc l’oxigen s’anava acabant. Els nervis van convertir-se en angoixa. Se sentien asfixiats. La calor era insuportable. Amb un tros de vidre que van trobar entre els cartrons van intentar foradar la goma de les portes per deixar que l’aire entrés a dins. Quan el motor es va apagar, van cridar allò que més temien però que els podia salvar la vida. “Guàrdia Civil!” Finalment, algú ho va sentir i els va treure d’aquell infern. Havien arribat a Europa. Eren a Màlaga.

Així va entrar a Espanya l’Abdullah, un jove marroquí de Nador que perseguia el mateix somni que milers de nois com ell, menors que arriben a les costes espanyoles perseguint un futur millor. Aquest any han arribat a Catalunya prop de 2.000 MENA (menors estrangers no acompanyats). La majoria jugant-se la vida passant l’Estret en pasteres a la deriva carregades amb desenes de persones; d’altres, sota els eixos de camions o tancats, com l’Abdullah, en cambres i remolcs.

Molts d’aquests nens es gasten els pocs estalvis que la família ha aconseguit arreplegar per pagar les màfies que els fan creuar la frontera. Màfies d’aquí i d’allà que trafiquen amb ells, comprant silencis de la policia per aconseguir embarcar-los en un viatge en el qual molts perden la vida. Com el cas d’un noi que va morir en amagar-se en la cisterna d’un camió de formigó. Un cop arribats a Espanya, el negoci no s’acaba: sempre hi ha gent disposada a aprofitar-se d’aquests menors desorientats i limitats pel desconeixement de l’idioma.

Durant els últims mesos l’ARA ha parlat amb desenes de MENA que han arribat a Catalunya fugint del seu país. Un fenomen que s’ha convertit en un dels principals problemes per a les diferents administracions, sobrepassades per un volum de nois -el 83% marroquins- que no para de créixer mes rere mes.

El cas que va avançar dimecres la Cadena SER sobre una quinzena de menors instal·lats entre la runa de Can Batlló -robant, inhalant cola i dormint enmig de la brutícia- ha tornat a posar el focus en aquest col·lectiu. Molts es neguen a mantenir-se dins el sistema, s’escapen dels centres que gestiona la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). El de Can Batlló no és l’únic cas. Fa un parell d’anys, al carrer Beates de Barcelona, es va viure una situació semblant. Entre el juny i l’agost una quinzena de nois van ocupar un pis que estava tapiat. Va ser “horrorós”, explica l’Ondina. Robatoris, mobles volant pels aires, una vidriera que va espetegar a l’asfalt llançada des del pis, baralles amb navalles, i alcohol i inhalació de cola cada nit. Hi va haver veïns que aquell any no van marxar de vacances per por: havien intentat fer un forat a la paret per entrar a casa seva. “Van venir 10 goril·les i en una estona eren tots fora”, explica un comerciant. L’empresa Desokupa, contractada pel propietari de l’immoble, se’n va encarregar.

La història es repeteix

Casos com aquests es repeteixen periòdicament. Petits grups que s’escapen dels centres i decideixen fer la seva, normalment seguint les ordres de compatriotes més grans. A l’abril, per exemple, quatre menors dormien a l’hivernacle del Parc de la Ciutadella. Un sac, una manta, una ampolla d’aigua i un parell de bosses de plàstic. Era l’únic que tenien i que havien d’endur-se cada cop que els equips de neteja del parc els feien fora. Formaven part d’un grup més nombrós que durant els primers mesos de l’any operava a la zona de Ciutat Vella i l’Estació del Nord. Allà, al parc de l’antiga estació, hi va instal·lar un petit campament un grup de MENA que van trobar aixopluc sota un pont del carrer Marina, i que l’Ajuntament va acabar tapiant. Els nois es reunien a la mitjanit darrere una caseta que hi ha dins del parc, i es repartien el que havien robat durant el dia.

Al matí, a les 9, els que dormien a la Ciutadella saltaven la tanca de l’hivernacle i es dirigien cap al centre. Als jardins del Pou de la Figuera (coneguda com a Forat de la Vergonya), al Gòtic, se sumaven a altres compatriotes més grans. Les hores anaven passant asseguts sobre una taula de ping-pong, fumant tranquil·lament, fins a trobar la víctima perfecta. Aquell dia van ser dues turistes joves que arrossegaven les seves maletes. Mentre els MENA observaven, els grans van seguir les noies cap als carrerons del centre. Cada cop més a prop, intentant robar-los, fins que un cotxe patrulla dels Mossos va passar pel costat i els va dissuadir. Van girar cua a l’instant.

Casos com el de Can Batlló, Ciutadella i Beates estigmatitzen un col·lectiu vulnerable, amb dinàmiques de carrer que s’arrosseguen des de fa molts anys. Alguns simplement viuen al carrer perquè no tenen res més. De fet, tal com indica un educador d’un centre de Barcelona, “el carrer al Marroc forma part de la casa”. Per això, molts cops, des de l’òptica europea és difícil entendre la manera com es comporten aquests menors. D’altres, en canvi, es veuen obligats a passar mesos pels barris perifèrics de Tànger abans de poder saltar a la península Ibèrica. I això acaba pesant en les seves conductes.

És el cas del Rachid, el gran de quatre germans berbers. Va trigar cinc mesos a arribar a Espanya. Mentre estudiava a Alnif, una ciutat a 70 quilòmetres del seu poble, anava veient com “tots els companys del poble marxaven” rumb a Europa. Fotos i més fotos a les xarxes socials que penjaven els seus amics, que veien Espanya com un paradís. De 14 amics del poble que estudiaven a Alnif, 11 van marxar a la Península. El Rachid no va explicar els seus plans de fuga a la família fins que ja era a Tànger. El seu canal d’entrada a Espanya era a través del port de Kssar Sghir, a 50 quilòmetres de la ciutat. Va estar treballant al camp per guanyar diners, mentre provava de pujar en un vaixell. La policia el va agafar i el va acabar deixant anar després d’un parell d’esbatussades. No va defallir. Cada dia ho provava amb un grup d’uns 30 menors -“la majoria consumien drogues”- que malvivien al carrer. Era impossible. I la mare va convèncer el seu pare perquè l’ajudés.

Van pagar 2.000 euros a una màfia que té el cap visible “a Barcelona” i que va repartir els nens en grups de 10 en diferents cases. La mala mar va frustrar el primer intent. La policia, el segon: el cap policial va demanar massa diners. El tercer dia, vestits com a pescadors, també els van enxampar. Eren 36 nois i van acabar tancats tota una setmana a la fiscalia. No l’alliberaven perquè el Rachid va negar-se a donar la identitat de la seva família per por a represàlies. Fins i tot, alertat pels més veterans, havia esborrat tots els contactes del mòbil i s’havia après els números importants. Li van pegar a la cara, i l’amenaçaven: “O truques al teu pare o et mato”. En un altre intent, es va negar a pujar en una barca perquè va veure el neumàtic malmès. Des de la costa, va observar com l’embarcació s’enfonsava pocs metres després de sortir, amb els nois agafant-se a les fustes per no ser engolits per l’aigua.

Viatge amb drogues

Finalment ho va aconseguir. De matinada, en una llanxa amb dos motors plena amb 14 caixes de 30 quilos d’haixix. “Aquell dia no hi havia cap patrulla de militars vigilant”. Els suborns els donaven trenta minuts. Eren nou nois que seguien les directrius dels membres de l’organització, tots armats. En algunes bosses hi posaven un GPS per si els enxampaven en alta mar i havien de llançar la droga a l’aigua. Van arribar a un bosc a prop de La Línea de la Concepción. Van descarregar les caixes en una furgoneta, on també van carregar els dos motors de la llanxa. Els traficants -la majoria espanyols- els van fer caminar cap al poble. La policia, que els va enxampar demanant alguna cosa per menjar en una casa, els va derivar a la fiscalia, i d’allà a un centre de menors.

I aquí apareix l’altra màfia: la de persones d’aquí que s’aprofiten d’aquests menors. Un treballador del centre de La Línea va demanar-li 500 euros per dur-lo a Barcelona. El Rachid s’hi va negar. El seu pare ja havia demanat diners a familiars i amics del poble per pagar els 2.000 euros. De La Línea va saltar al cap de dos dies a Còrdova i d’allà a Granada, d’on va fugar-se per anar a Sevilla, on el seu pare tenia un conegut que li va pagar el bitllet a Barcelona. Es va retrobar amb el seu tiet, però els companys de pis no van acceptar que es quedés a dormir. Va haver d’anar a casa d’un cosí, però van veure que l’única solució era entrar en un centre. Inicialment, li van dir que vivís amb el seu cosí, fins que una assistent va intercedir i la DGAIA el va haver d’acceptar.

En dos mesos, el Rachid havia pogut tornar 100 euros al seu pare. No falla mai a les classes i ara viu en un pis a l’Hospitalet amb dos nois més. “Si estudio i parlo idiomes és impossible no trobar feina”. Al principi, però, no pensava igual: “Vaig pensar que m’hauria d’haver quedat al poble estudiant. Creia que a Espanya em trobaria diners pel carrer. És el que m’explicaven els amics o el que pensava quan veia nois de 30 anys que arribaven al poble amb un cotxe des d’Espanya i et deien: «Què hi fas estudiants aquí?»” El Rachid no explica el mateix als que volen seguir els seus passos. Però no el creuen. A vegades, perquè enviar els fills a Europa és “un projecte de família: som pobres, l’envio a Espanya i el problema ja no el tinc aquí”.

El Rachid té les coses clares. Saluda apressadament els coneguts que hi ha a la plaça Catalunya, asseguts al davant de la botiga Apple, i s’afanya a anar-se’n a un dels cursos que té. Deixa enrere una imatge que forma part ja de l’estampa del centre de la ciutat. Un grup de vint o trenta nois que arriben i se’n van, sempre amb vambes i jaquetes de marca, gorres i auriculars cridaners, aprofitant el wifi de la botiga mentre un parell de guàrdies urbans controlen a poca distància. N’hi ha de totes les edats. Un nen de 12 anys vacil·la els més grans, fins i tot un policia: acaben de detenir un dels nois per robar un mòbil. L’ha atrapat un agent de paisà que els vigila.

A la plaça Catalunya hi ha l’Outman, d’Oujda, al Marroc. Després del periple andalús va acabar a Madrid, on assegura que la directora del centre li va pagar el bitllet de bus per venir a Catalunya. El mateix explica el Mimoun, de Nador. Un fenomen que l’administració i la policia catalana han identificat en els últims anys, principalment des d’Andalusia, però també des de Madrid. Però tal com ha pogut comprovar l’ARA, es tracta d’una pràctica que també es du a terme a la inversa. Una directora d’un centre català va reconèixer haver pagat un bitllet a un noi per enviar-lo a Almeria.

L’ajut dels compatriotes

En altres casos, l’ajuda -pagada- arriba de compatriotes. És el cas del Mustapha. Va creuar l’Estret, des de Kenitra a Barbate, amb una pastera a canvi de 800 euros. Un cop a Espanya, va estar en quatre centres i en va fugir per les males condicions i perquè hi havia educadors que els pegaven. Fins que va contactar amb un conegut. Va pagar 400 euros perquè el portessin a Barcelona. Un home el va dur de Màlaga a Almeria -va viatjar sol, tot i que el conductor va dir-li que ho feia sovint- i allà, després de fer nit en un pis, va agafar un bus. “Molts dies en pugen tres o quatre”, admet un dels conductors de la línia Almeria-Barcelona.

L’Abdullah, un cop alliberat de la cambra del camió a Màlaga, també va rebre ofertes de desconeguts per poder seguir el seu trajecte. Després de quaranta dies a Torremolinos, va anar a Granada -“Esmorzàvem quatre nens d’un mateix bol”-, on va acabar dormint amb una quinzena de menors més a les portes de la mesquita. Un noi marroquí es va oferir a portar-los fins a Madrid a canvi de 50 euros cadascun, però van decidir comprar un bitllet de bus. De Madrid, després de tres dies sense menjar, a Bilbao. “No podíem ni caminar de la gana que teníem”, recorda. I d’allà a Barcelona, Tordera, Figueres i Girona.

Al cap d’uns mesos va admetre que era major d’edat i el van derivar a un alberg. Molts dies, però, dorm al carrer perquè el centre està ple. Els ulls se li humitegen. “Només penso a poder portar la meva mare. Però aquí la gent no ens respecta. Ens miren malament perquè alguns roben i ens fiquen a tots al mateix sac”. El Karim, un educador i activista establert a Girona que l’ajuda, s’ho mira seriós. “¿Es paguen 4.000 euros per cada nen al mes, i després han de menjar quatre d’un mateix bol?” El mateix Abdullah, ara plorant, trenca el silenci. “Per què no ens paguen un pis? No sortiria més barat?” L’alberg són 32 euros per persona i dia. Els números parlen per si sols. “Si ell veu la solució, per què no la veu l’administració? No els escoltem”, diu el Karim.

Els dels MENA és un problema global que ha sobrepassat totes les administracions. A la Zona Franca els nois es van revoltar perquè no els facilitaven prou roba ni menjar. A Badalona es van haver d’improvisar matalassos amb edredons perquè no hi havia llits. Passa aquí, passa a tot arreu. L’Ali va marxar d’un centre de Melilla perquè els pegaven i dormien dos nens en un mateix llit. Menys sort va tenir el Siad, que, després de passar per mig Espanya, va acabar dormint a la platja de la Nova Icària, a punt per posar rumb a França. I quan fan els 18 anys, alguns, els que no compleixen els requisits, es poden quedar sense cap ajut ni permís de treball. Lluny de casa, completament sols. “Amb 18 anys els hem de deixar al carrer, estem creant futurs delinqüents”, lamenta una educadora de les Terres de l’Ebre. Són casos aïllats que, lamentablement, amaguen les històries dels Rachids, Abdullahs o Mustaphas. Nois que simplement demanen una oportunitat.

Per què venen a Catalunya?

En molts casos hi ha un efecte crida: els expliquen meravelles. Realitats falses. Relats de joves que volen evitar transmetre sensació de fracàs. Enganyats, doncs, segueixen els passos d’amics o coneguts. El Barça també és un pol d’atracció. I òbviament aterren a Catalunya conscients que és una de les dues úniques comunitats que atorguen ajudes més enllà dels 18 anys. L’altra és el País Basc: Sant Sebastià i Bilbao també són destins cobejats.

Com arriben? L'exemple d'un centre

Els responsables d’un centre de Barcelona van recollir aquestes històries: per viatjar, tres nois van demanar diners en mesquites de ciutats andaluses on estaven acollits. Dos van venir sota un camió. Un s’ho va pagar treballant a Itàlia i va fer una ruta poc habitual. Per a tres més el viatge estava inclòs en el preu de la pastera de creuar l’Estret. Un altre va venir amb els pares (ho va amagar per ingressar com a MENA), dos amb familiars i l’últim gràcies als diners d’un oncle de Cartagena. 

Quins tipus de joves tenen identificats els educadors?

Quatre grups. Els més autònoms venen de famílies estructurades, amb valors. Per arribar, sovint han fet servir diners de la família i s’hi senten en deute. Un segon grup són autònoms però necessiten acompanyament a causa de l’edat. Els tercers no tenen interioritzada la cultura de l’esforç i han patit situacions familiars complexes. I els últims tenen problemes psicòtics, de drogoaddicció, d’agressivitat i de dinàmiques de carrer que duen del seu país.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF