“Tots els rojos que jo he mort encara corren”

CalviàA finals de juliol de 1937 el calvianer Leandro Suárez Barceló va ser mobilitzat pel bàndol nacional dins el Regiment d’Infanteria número 36, abans de complir els 19 anys.

Nascut a Santander el 26 de desembre del 1918, Suárez es va criar des de ben petit a Calvià vila. El seu pare Lorenzo era un carabiner avilès que va ser destinat al poble, on va conèixer Francina Barceló i s’hi casà. L’enviaren a treballar a Santander i allà varen morir prematurament dos dels seus primers fills, però tornaren amb quatre: Leandro; Maria Lluïsa, que morí d’una infecció intestinal a 19 anys; Manolo i el més petit, Josep. Aquest darrer descriu somrient el seu germà com una persona “molt independent i massa d’esquerres”. Si bé el pare i els germans simpatitzaven amb les idees socialistes que predominaven al municipi, Josep Suárez recorda que el seu pare sempre deia a Leandro “cuidado con esta lengua”.

El seu pas pel front

La seva participació en la guerra va ser intensa. Començà el seu periple a la Península per Cadis i va acabar a Barcelona, quan les tropes franquistes guanyaren. A principis de 1938 passà per Segòvia i Aldeavieja (Àvila), i a Càceres lluità al front de Villanueva de la Serena. Més tard, participà en la batalla de Terol; segons el germà, és en un d’aquests fronts, en ple hivern, on agafà tuberculosi. “En ser de nou al poble cridava que havia tornat viu, però venia ferit de mort”, afegeix Manel Suárez, nebot del protagonista. Després de tot això l’enviaren a la batalla de l’Ebre amb la Divisió 74. Va haver de passar per Gandesa, un dels fronts més importants, i després va anar a la serra dels Cavalls, on acabaria ferit per una bala que li passà fregant un costat del cap. Per aquesta raó li donaren el permís i tornà al front.

A l’Ebre, Leandro feia d’estafeta, és a dir, anava d’una trinxera a una altra per informar, però també va fer missions d’espionatge infiltrant-se dins territori republicà.

Segons el que ha pogut saber Manel Suárez a través dels detalls que el seu pare Josep li ha anat contant, “no havien vist mai un horror tan gros com a la serra de Cavalls, no tant per ells, sinó per l’ofensiva de l’exèrcit franquista contra els republicans, ja que els bombardejaven contínuament i era impossible que hi quedàs algú viu”.

Una de les històries macabres que contà Leandro al seu germà va ser que a la mateixa batalla de l’Ebre duia unes botes molt gastades i, en veure’n unes en terra, va pensar que eren les d’un mort, però en agafar-les només eren dues cames amb botes sense la resta del cos.

Finalitzada la contesa de l’Ebre, va continuar lluitant a Monterubio (Càceres), després a Còrdova, Alcorcón i també al front del Tajo. Quan tornà a Palma, va ser obligat a fer el servei militar a Inca, on va estar fins al 1942, quan es va fer guàrdia civil per aportar doblers a la família. Tant el pare com tots els germans ingressaren al cos. Entre somriures, Josep recorda el que deien a casa: “Per la porta d’un guàrdia civil hi passa la fam, però mai hi queda”.

Devers el 1945 va empitjorar la seva salut. El 19 de gener de l’any següent l’enviarien al sanatori madrileny d’Iturralde, però morí pocs anys després a Calvià.

Leandro Suárez Barceló presumia d’haver fet la guerra “sense disparar un tir” i que “tots els rojos que jo he mort encara corren”. Ell se’n va anar prest, però no la seva memòria, que encara és ben present entre els seus familiars i, ara, entre tota la societat mallorquina.