MIGRACIÓ

Tornar a Mallorca a la trentena

La ficció de la sèrie d’IB3 ‘Mai neva a Ciutat’ no ho és tant: es basa en la realitat d’una generació d’illencs

Què passa quan has viscut gairebé la meitat de la vida -i la major part de la teva existència com a ‘adult’- fora de casa? Cada any, desenes d’illencs parteixen cap a la Península -sovint, a Barcelona o a Madrid- per estudiar una carrera o, en menor mesura, cercar feina arreu d’Europa. Són els anys de les festes universitàries, de fer nous amics, dels primers viatges i les relacions ‘serioses’, de pisos compartits i d’alimentar-se de pizzes congelades fins que s’aprèn a cuinar. De ‘sentir-se gran’ per primera vegada. Són els anys que idealitzam i que reivindicam quan pensam on ha anat a parar el temps. Com un ham enrocat vora mar, molts d’aquests illencs queden atrapats a la gran ciutat, sempre tan emocionant i trepidant, durant els anys en què es configura el seu jo adult. Són molts els que hi queden, però són molts més els que acaben tornant a casa. I és que tornar a Mallorca -o a qualsevol de les altres illes- a trenta anys és una experiència intensa, a falta d’haver viscut un conflicte transcendental o quelcom més dramàtic, tot sigui dit.

Enmig d’aquesta recurrent situació d’illencs tornant com aus migratòries, una sèrie de televisió ha estat capaç de capturar el mosaic de sentiments que això genera: Mai neva a Ciutat. La sèrie revelació d’IB3 creada per Joan Fullana i Joan Yago aborda, des d’un punt de vista irònic, incendiari i alhora versemblant, les emocions que implica el retorn, personificades en la protagonista, Neus Perelló. Després de viure a Londres un grapat d’anys, na Neus es retroba amb els seus amics de sempre, que tenen la vida més o menys encarrilada i acaten la santíssima trinitat de feina, parella i casa. Mentrestant, Perelló ha tornat a la seva habitació d’adolescent, és testimoni de com ha canviat la ciutat -“Es Pinzell ha tancat?”, es demana consternada- i intenta esbrinar què fer de la seva vida. “La perspectiva autobiogràfica existeix, però sobretot té un punt autoparòdic, tot i que tampoc no hi ha una voluntat d’exposar les nostres vides ni de fer teràpia”, explica Joan Fullana. “És una sèrie amb la perspectiva d’una generació molt concreta i, en aquest sentit, bastant realista”, diu.

Experiència personal

Com Neus Perelló, el jove dramaturg i director va tornar a Mallorca, però en el seu cas va ser per acceptar un paper d’actor a la desapareguda sèrie L’anell i, en qüestió d’un mes, es va precipitar la seva mudança. “No tenia aquesta idea tan mítica de ‘tornar a Mallorca’, ni ho vaig viure des d’un punt de vista tràgic o definitiu”, diu Fullana. “De fet -afegeix-, estic convençut internament que és transitori, encara que faci vuit anys que som aquí”. Fullana combina la tasca com a dramaturg i director amb la de professor de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears (ESADIB). Però la tria hi és, i per molts és cabdal. A la sèrie, na Neus irromp amb la força d’una tempesta d’estiu, agafa per sorpresa el seu cercle més íntim i viu escenes en què es barregen sentiments de recel, nostàlgia, fraternitat, prepotència i amor. Contínuament, batega la inevitable sensació que resumeix el monòleg de Pau Debon, líder d’Antònia Font, a l’inici de l’episodi pilot: “Triàssim el que triàssim, tant partir com quedar, sempre pensaríem que ens hem equivocat”.

A la plaça de Pere Garau, celebrant l’Any Nou xinès, un grup d’amics s’asseu en una terrassa per fer unes canyes després d’assistir al ball del drac, sentir tocar les xeremies i veure l’exhibició de castellers. Tots han viscut fora de Mallorca, més o menys temps, ja sigui perquè varen llicenciar-se l’any de la crisi econòmica i varen partir al Regne Unit a cercar feina o per estudiar a Barcelona. “Vaig partir primer tota sola el 2014, vaig tornar als tres mesos perquè em varen cridar d’una feina a Mallorca que no va continuar, i després de molts de ‘lunes al sol’, vaig decidir partir a Newcastle, on vaig fer feina en un súper, a un badulaque …”, explica Xisca Canyelles. Finalment, ella i la seva parella italiana varen tornar a Mallorca: “No aguantàvem més el clima”. Al seu costat, Àngels Isern recorda les feines que feia quan vivia a Irlanda, com la d’ au-pair, i com, quan va tornar a Mallorca, ni tan sols varen renovar-li el contracte en un gran supermercat. Havia enllestit els estudis de Graduat Social i un màster, però va quedar a l’atur. Se’n va tornar a anar, aquest pic a Newcastle i, d’allà, a Barcelona. Fins que va tornar un altre pic. “La tranquil·litat la vaig venir a cercar aquí, perquè a Barcelona no sobrevivia, malgrat tenir mil feinetes”, afegeix Llucia Juan, llicenciada en Disseny, que va partir a 24 anys a cursar la carrera d’Història de l’Art. Marc Martorell se’n va anar més lluny: va arribar a les Galápagos per fer-hi un voluntariat que va acabar convertint-se en feina. Tots quatre han tornat a Mallorca els darrers anys, vorejant la trentena.

Rellotge biològic?

Hi ha una espècie de rellotge biològic lligat a la terra? “En el meu cas va ser una oportunitat de feina, però ja estava fart de Barcelona”, explica Fullana. I això que reconeix que ja feia nou anys que hi vivia, hi tenia feina i se’n sortia. “No tenia una urgència de tornar”, afegeix; “al final hi ha hagut una sèrie d’esdeveniments positius, de sorts, que fan que encara sigui a Mallorca. I qui sap si aquesta transició no s’acabarà mai”. El tic-tac del retorn pren diverses formes: assumir certes responsabilitats -com el cas de Martorell, que va haver de tornar “abans del previst per qüestions familiars”-, la troballa d’una feina nova o la idea d’arrancar la vida d’adult ja en un lloc. “Estava en un moment en què vaig haver de pensar si volia cercar feina per quedar a viure a Barcelona o ho intentava a Mallorca”, recorda Juan. Aquest ‘tornar’ en majúscules té connotacions especials quan ets de Mallorca. Partir, en certa manera, s’ha assolit com quelcom natural -i fins i tot desitjable-, però la data de tornada és una espasa de Dàmocles que penja de manera més o menys explícita sobre els qui parteixen. “’Però quan tornaràs? Ja tornes, no?’, em deien quan era a Barcelona”, explica el dramaturg, “sentia la responsabilitat d’haver de tornar, però no era un sentiment de culpabilitat”. “Cada vegada que he partit, i mira que han estat vegades, he sentit la frase a familiars i veïns: ‘ara ja quedes, no?’ -diu Isern-. No concebem la idea que a una persona li pugui agradar més viure en un altre país, perquè des de petits sentim allò de ‘no hi ha res com Mallorca’. I si no hagués sortit d’aquí, no hi hauria reflexionat mai”, sentencia.

Un canvi de lloc on viure, de casa, implica començar de nou, com sovint passa en una ruptura sentimental. A Mai neva a Ciutat això queda reflectit en alguns moments catàrtics, com la ruptura d’en Lluís amb el seu al·lot, per ventura afavorida pel retorn de na Neus. “Són emocions complexes, tant en els que han quedat com en els que han partit”, diu Fullana, i es justifica: “Hem cercat quins eren aquests sentiments i hem intentat distribuir-los entre els personatges, perquè més o manco tothom s’hi pogués sentir identificat. Intentam no mitificar res, no donar la raó a ningú”. “La nostra generació constantment s’ho qüestiona tot i si allò que fas és el que vols fer, i per això hem intentat crear uns personatges que constantment cerquen quin és el seu lloc”, remata.

“He notat rebuig a la idea de tenir aquesta inquietud per tornar a partir”, explica Canyelles. Ha sentit que l’acusaven que hi havia alguna cosa de Mallorca que no li agradava, “com si els amics et diguessin: ‘Què qüestiones de la vida que nosaltres feim aquí?”. Aquestes diferències entre els que queden i els que han partit poden fer-se més o menys paleses depenent també del moment vital, de l’edat o de l’estabilitat d’uns i altres. Llucia Juan ha experimentat també aquesta diferència: “Quan era més jove i estava fora, veia els amics d’aquí més conformistes. Pensava que no volien fer gaires coses, ni tan sols anar de viatge”, recorda. “Al principi de tornar, repetia: He tornat, però estic oberta a tornar a partir si no trob el que he vingut a cercar”. La conversa es desvia de viure a fora al fet de viatjar, perquè, afirma Isern: “Viatjar t’obre molt el cap”. Del grup, Canyelles és la que ha viscut manco temps fora, però qui ha rodat més. “He fet cooperació, he estat a Guatemala, viatj per plaer i això també et dona una altra visió”, assegura. “Veus que hi ha més món i per sortir t’obligues a superar una barrera de por que tots hem tingut”, apunta.

Enyorança del primer any

Les llums de les grans ciutats potser brillen més, però també fan ombres més llargues. “No és gens fàcil estar a fora, no sé per què pareix que tot ha de ser bo de dur”, es queixa Juan, i recorda els mesos “durs” i l’enyorança del primer any. “Has de ser conscient que has d’aguantar fins que et fas teva la ciutat”, deixa anar. “En set anys a Barcelona, només cap al final vaig dir: m’he fet ‘meva’ la ciutat”.

Alhora el més difícil del retorn, per Joan Fullana, és ubicar-se dins del propi entorn. “No és el mateix venir a les vacances d’estiu o un cap de setmana”, diu, “és quelcom més excepcional i aglutines tothom per a aquell dia”. No és un procés complex per a tothom, però. “No puc dir que hi hagi hagut res difícil des que he tornat”, diu Martorell, qui després de viatjar ha tornat a l’illa i ara hi fa de guia de muntanya. “He estat gaudint més que mai de Mallorca”. “Potser el que pitjor portes és enyorar el lloc que has deixat, la gent que has conegut, però avui hi ha més mecanismes de contacte, per sort”, reconeix.

“Ens encanta ser aquí i adoram Mallorca i les Balears”, afirma, convençuda, Llucia Juan. Tots els amics fan que sí amb el cap. Entusiastes i ferms defensors de la llengua, assidus a les manifestacions, balladors de boleros -però també de swing-, coneixedors de les muntanyes més remotes de Xile, i de les de la Serra, tenen clar que aquestes converses no fan mal, sinó més aviat el contrari. “El llibre més venut d’una llibreria de Ciutat que ven moltíssims llibres és Mis queridos malllorquines -comenta Isern-, la nostra és una cultura molt introspectiva”. No senten que, parlant del que hi ha a fora, causin cap greuge. “No passa res per acceptar que hi ha altres coses i que són vàlides igual i no fa falta sentir que estàs traint els teus orígens tampoc”, diu Canyelles, després d’assenyalar la festa de l’Any Nou xinès que es fa mentre transcorre aquesta entrevista en grup.

EDICIÓ PAPER 20/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF