Toni Cerdà: "Hi ha més consultes per nins que no fan cas als pares"

PalmaToni Cerdà (Manacor, 1976) tenia clar que volia ajudar els altres, encara que no va ser fins que va començar a treballar com a psicòleg que no es va adonar d'allò que li agradava més: els infants, els quals atén als seus despatxos d'Alaró (Davant l'escola) i Palma (Tribu).

Per què vàreu estudiar Psicologia?

Tenia clar que volia una formació sociosanitària i vaig començar aquesta carrera. Però va ser quan vaig començar a treballar que vaig descobrir que m'agradava molt més del que hauria imaginat mai.

I per què vàreu decidir treballar amb infants?

Va ser una casualitat, perquè em varen oferir una feina en un despatx que atenia infants. Aquí vaig descobrir una cosa molt important: era capaç de crear un bon clima de treball amb els al·lots, i això no només és important per a ells, sinó també per als pares, que se senten molt més còmodes.

Després de més de 20 anys exercint, considerau que han evolucionat els problemes dels infants i els joves?

No tant com es podria pensar. És cert que, darrerament, hi ha més demanda per part de pares a causa de problemes de comportament. Hi ha més consultes per nins que no fan cas als pares, moltes vegades en temes menors. Ara costa més que els nins integrin les obligacions i les rutines, i toleren molt menys les frustracions. Les noves tecnologies tenen a veure amb aquests problemes, perquè proporcionen una immediatesa que abans no tenien.

Hi ha també més problemes de concentració a causa de les noves tecnologies?

De moment, no tants com podria semblar. Però els veurem més sovint amb els nadius digitals, que cada pic fan menys esforç a persistir en una tasca. La pantalla ja ho fa per ells.

Però també hi ha una cara positiva de les noves tecnologies a escala educativa...

Si pensam en el mòbil, és una eina molt potent com a instrument de recerca. Però encara falta molt per introduir una eina com aquesta a les aules. De moment, s'elimina. És una qüestió molt difícil, perquè les noves tecnologies són una arma de doble tall.

En cas de ser necessari, també feis intervencions a les escoles. A quins problemes s'enfronten els centres?

Les escoles han de donar acollida a una diversitat brutal. No només perquè hi ha alumnes amb trastorns del neurodesenvolupament i de conducta. També hi ha els nouvinguts, que han d'aconseguir adaptar-se, i els infants que tenen problemes de comportament. La tasca dels professionals a les escoles és de summa importància.

S'està donant massa importància als problemes que afecten els infants? Fa uns anys no hi havia tants nins diagnosticats...

Parlem de la hiperactivitat, per exemple. Quan coneixes la condició d'un infant, pots intervenir-hi. Molts problemes que abans es consideraven de comportament ara es donen en infants hiperactius. I aquesta condició implica que l'infant no té la intenció de tenir un comportament disruptiu dins l'aula. S'hi ha de donar la importància que té, no més. És necessari que el professorat intervingui de manera apropiada. El problema és que ara els docents tenen un poder molt limitat, perquè els pares es molesten. Abans se'ls donava més suport i a hores d'ara estan una mica desautoritzats.

S'estan adaptant les escoles als nous temps a la velocitat que canvia el món que les envolta?

A l'escola li costa adaptar-se i canviar. En el cas dels infants amb trastorns del neurodesenvolupament, com els dislèxics, són ells els que s'han d'adaptar al sistema. Quan tenen dificultats en la lectura i l'escriptura, el sistema fa adaptacions perquè ells es puguin adequar. El que manca és un disseny universal, vàlid per a qualsevol mena d'infants. Un disseny apropiat per a tots, inclosos els nins neurodiversos.

Quins són els trastorns del neurodesenvolupament més freqüents?

La dislèxia n'és un. Es dona aproximadament en un 10% dels infants i és la principal causa del fracàs escolar. També hi ha el trastorn de dèficit d'atenció per hiperactivitat (TDAH). Ara es pensa que està sobrediagnosticat, però no és així. El que passa és que, de vegades, es diagnostica de manera precipitada quan potser es tracta d'un altre trastorn. Si un nin es distreu, ja es pensa que és TDAH.

Quin sol ser l'actitud dels pares davant d'aquests tipus de problemes?

Quan els pares arriben a la consulta, ja fa temps que sospiten que hi ha alguna cosa. En són conscients perquè hi fan feina a casa, hi dediquen moltes hores i veuen que els seus fills treballen molt. Així que quan es diagnostica una dificultat de l'aprenentatge, molts senten més alleujament que no una altra cosa. Els pares estan cada vegada més formats, però convé arribar a un equilibri i recuperar una mica de respecte als docents. Això sí, els pares han d'estar informats del que es treballa amb els seus fills perquè hi han de cooperar.

Sou pare des de fa pocs anys. Us ha canviat la perspectiva professional, aquest fet?

La paternitat et canvia en tots els sentits. Ara puc entendre millor el que em transmeten els pares i donar-los una resposta amb més coneixement de causa. És cert que la perspectiva canvia una mica.