HÀBITATS NATURALS
Societat 12/04/2019

Terrasseta damunt terrasseta

A la plaça de Cort és on l'espectacle de la superpoblació terrassera es fa palès amb una major curesa

Sebastià Alzamora
4 min
Terrasseta damunt terrasseta

-Sa plaça Major, desde luego, no pot anar.

Aquesta afirmació, incontestable per la seva rotunditat, la fa una senyora d’una edat respectable (hi ha edats que no són respectables, i, si no, que ho preguntin a alguns mossens) a una altra que camina amb ella, mentre em passen pel costat. Em fascina la contundència del desde luego, que per un moment pens que hauríem d’incorporar com a locució normativa al diccionari (si els catalans hi van introduir el ‘caldo’, ja no vindrà d’aquí) i em qued amb les ganes de perseguir-les per preguntar: “Per què, senyora? Per què no pot anar, la plaça Major?”.

Com que això resultaria intempestiu i fora de lloc, intent trobar la resposta mirant al meu voltant. Les senyores i jo ens hem creuat al punt de la plaça Major que desemboca al carrer del Sindicat, envoltats per les terrasses de tres negocis: un es diu Bellota’s Corner; un altre, Mama’s Pepper Pizza i un altre, Arabay Coffee (arabay-coffee.com). Decidesc entrar a la plaça, deixant a la meva esquena els seus arcs característics (la plaça Major és una bella plaça porticada, etc.), i a l’esquerra hi trob les terrasses d’uns altres quatre establiments de restauració: la pastisseria Mise en Place, les cafeteries Es Racó i La Taberna 1930 i un Burger King. Una mica més endavant, el centre de la plaça -el passadís imaginari que es forma entre el carrer de Sant Miquel i la plaça del Marquès del Palmer- es troba ocupat a banda i banda per un mercadet de descendents llunyans de hippies, que venen bijuteria, capells de palmes, ulleres de sol i pareos que tenen exposats com si fossin pells d’animals escorxats (els estampats hi fan pensar). Tot just a continuació, les vastes terrasses de les veteranes cafeteries París i Brisas: aquesta darrera té un cambrer que fa com d’encarregat de la terrassa i que, en passar-hi a prop, intenta animar-me a seure-hi dient-me “eh, eh”, més o menys com si donàs ordres a un mul. Res en comparació, però, amb l’energumen de la terrassa de la cafeteria Los Arcos, a l’altre costat de la plaça, on decidesc seure i demanar un cafè, que em serveix un altre cambrer. Amenitza l’escena un músic de carrer que interpreta My way amb un acordió i al ritme d’una base pregravada que emet un altaveu. Pag dos dolorosos euros per un dels pitjors cafès que he pres en la meva vida, i, quan començ a allunyar-me d’aquest lloc indecent, l’energumen encarregat em ve corrents al darrere al crit de “Tú! Has pagao o no has pagao?”. Al costat hi ha un altre negoci, que es diu Restaurante Cafetería Fonda España.

Surt per la plaça del Marquès del Palmer i trob una altra actuació musical més estimulant: un trio de jazz fusió (saxo, guitarra i bateria; dos negres i un blanc) en plena jam session, cosa remarcable un dilluns a migdia amb el cel mig tapat, ni figa ni raïm. Els deix enrere amb una mica de recança, i també la confluència amb el carrer Jaume II i el de Colom, amb l’imponent -i malmenat per dins- edifici de l’Àguila de l’arquitecte Gaspar Bennàssar com a fita, i avanç decidit fins a la plaça de Cort. Aquí és on l’espectacle de la superpoblació terrassera es fa palès amb una major cruesa. Ja estibades de turistes a aquesta hora, i en sentit invers a les agulles del rellotge, el vianant recorre la terrassa de l’Hotel Mamá (que és de la cadena Cappuccino, ara hi tornarem), la de la Bodeguita Picador, la de l’Hotel Cort - The Island (que serveix menú de migdia), la de la cafeteria S’Olivera (que té terrassa a un costat i l’altre de la via pública) i la de la Sa Gelateria, que fa cap de cantó amb el carrer de Sant Domingo, just al davant de les botigues oficials dels equips de futbol reials, el Mallorca i el Madrid (a la botiga del Madrid també es poden comprar camisetes de la Roja). A l’altra punta de Cort, la terrasseta d’un Starbucks Coffee i dues o tres taules d’una franquícia local, Fet a Sóller (l’índex de gelateries sembla competir, en aquesta zona de Palma, amb la de joieries). Amb prou feines queda espai per a l’olivera mil·lenària i per al banc dels vagos o del Sinofós, a la façana de l’Ajuntament, davant del qual hi ha palplantat un altre grupet de turistes esperant que els facin la foto.

La ruta de les terrasses

Si el vianant vol relaxar-se una mica de tanta terrassa, pot guaitar un moment a la plaça veïna de Santa Eulàlia, on només en trobarà tres: la més extensa, que correspon a l’històric bar Modern, i, en ordre decreixent, la del cafè Plaça i la del bar Santa Eulàlia, animades per un altre acordionista capaç d’interpretar un improbable medley que comença amb la Lambada, continua amb Bella, ciao i culmina amb La cucaracha. I si, després de recobrar l’alè, el vianant desitja continuar la ruta del Cappuccino, o la de les terrasses, no ha de fer més que baixar per la costa del Conqueridor i continuar pel passeig del Born fins al no menys històric i benemèrit bar Bosch, superant si pot les vuit terrasses (que inclouen les de la cadena Cappuccino en un nombre no inferior a dos) que trobarà al seu pas.

Un servidor, però, opta per aturar-se en una altra terrassa prèvia a aquestes, situada al carrer del Palau Reial i pertanyent al bar Victòria, que no fa gaire era un bar vetust i amb futbolí i ara és un local convenientment gentrificat i decorat amb uns tons pastel que desafien la paciència de qualsevol. Allà som testimoni de com una cambrera llatinoamericana intenta explicar a uns turistes britànics, que li fan una enquesta per a un estudi universitari, quines coses són la coca, el pa amb oli, el tombet i el frito mallorquín. Quan me’n vaig, la cambrera lletreja ‘sobrassada’ als anglesos, mentre la mestressa, que és mallorquina, li fa veure que ha d’especificar que la coca és de patata.

stats