Temps, el que hem recuperat i no volem perdre

Barcelona“Des que va començar el confinament faig una hora de ioga al dia i una estona de meditació. M’he adonat que no només em va bé per al cos, sinó també per a l’estat d’ànim”, diu la Noemí, de 33 anys, de Barcelona. “Abans treballava més de vuit hores al dia i després estava massa cansada per fer res. Aquestes setmanes m’han servit per connectar amb mi mateixa i fer-me preguntes sense pressions externes. He sentit que podia decidir què volia fer i el temps que volia dedicar a cada cosa”. Tot i no ser una situació volguda, aquests mesos de confinament han sigut per a algunes persones una oportunitat per recuperar temps amb elles mateixes i descobrir nous hàbits o conductes que les han fet sentir millor. “Jo he recuperat la lectura”, diu la Lola, de 60 anys, de Vilassar de Mar. “Abans em costava molt agafar un llibre, sempre havia de fer una cosa o una altra i tenia la sensació que no m’ho podia permetre. El fet de tenir més temps i menys distraccions m’ha ajudat a recuperar espais personals, i això m’ha anat bé per asserenar-me”.

Per a algunes famílies també ha sigut una oportunitat per compartir més estones plegats. L’Eva, de 45 anys, de Barcelona, explica que amb la seva parella i les dues filles, de 7 i 10 anys, han començat a fer sessions de cinema cada cap de setmana. “Després de sopar posem coixins a terra i obrim la pantalla del projector, com si fóssim al cinema. Decidim plegats les pel·lícules i després les comentem –explica–. La situació no és fàcil, treballar a casa amb fills petits és complicat i esgotador, però també ha aportat coses positives: més espai per al joc, la creació i la comunicació entre nosaltres”, diu.

Un fet positiu en una situació complexa

Per a algunes persones tenir temps lliure ha sigut un dels avantatges d’aquesta situació complexa, opina Roger Ballescà, psicòleg i membre de la junta de govern del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. “Tots els períodes de crisi, sigui econòmica o existencial, conviden a repensar-nos. Sempre és positiu pensar com es poden fer millor les coses, a escala general però també personal –exposa–. Aquest temps ha generat tensió en algunes famílies, però també un cert acostament, donar-se espai per comunicar-se més, per inventar-se noves maneres d’entretenir-se, per ser més creatives...” Ara bé, ¿què passarà amb els espais personals recuperats i els nous hàbits adquirits quan tornin les rutines? “Reprendre les coses amb més calma és una bona idea, però portar-ho a la pràctica és més complicat. Vivim en una dinàmica social molt accelerada, un consumisme molt fort i unes exigències socials i econòmiques que ara ens qüestionem però que en condicions normals és més difícil”, diu Ballescà, que recomana dedicar una estona a pensar quines són les coses positives que ens enduem d’aquesta situació i preguntar-se si són sostenibles a llarg termini. “És probable que hàgim de fer canvis a la nostra vida per preservar aquest espai. Potser no podem mantenir un hàbit cada dia, però sí dues o tres vegades a la setmana. Cal ser realistes i no demanar-nos més del que podrem fer”.

Quins canvis volem fer?

Els hàbits que només depenen de nosaltres són més fàcils de mantenir que no els que establim amb altres persones, exposa la coach personal Sophia Blasco. “És molt difícil de preveure de quina manera es tornarà a la nova normalitat. Però abans o després tornarem a treballar i també tornaran els compromisos socials. Quan arribin les agendes personals de cada membre de la família serà difícil compartir una activitat sense preocupar-nos per l’hora. Coincidirem menys en el temps i en l’espai”. Pel que fa al temps per a nosaltres o als nous hàbits adquirits, com ara llegir o fer més exercici, caldrà força de voluntat per mantenir-los i dependrà de les condicions externes de cadascú. “Si treballo vuit hores al dia, soc mare i m’he d’ocupar de la casa, és difícil que ho pugui mantenir –comenta Blasco–. La part que sí que depèn de nosaltres és el temps que dediquem als compromisos socials i laborals. Sovint prioritzem aquests compromisos i ens comprometem a més coses de les que podem fer, i per això no ens queda temps per a nosaltres”.

Segons Blasco, en general, però sobretot les dones, estem molt atentes a les necessitats dels altres, ens comprometem a complir les seves demandes i deixem les nostres en última instància. “Establim una relació asimètrica pel que fa a la distribució de drets i deures. Els drets dels altres valen més que els nostres i sovint ens sentim obligades en relació amb ells. Per exemple, quan ens quedem més hores de les que toquen a la feina o diem que sí a tots els compromisos socials encara que no ens vagi bé, per la pressió de grup. Això té unes conseqüències terribles, com ara la perpetuació de les relacions de poder”, diu. Segons aquesta professional, per canviar la dinàmica cal assumir riscos: “Sempre tenim capacitat de maniobra, però tot té un preu i unes conseqüències. Ens hem de preguntar si estem disposades a assumir-lo. Moltes persones consideren que no ho poden fer”. Davant una proposta, tenim tres opcions: “Dir que sí, dir que sí però amb certes condicions, o dir que no –exposa–. Normalment ens decantem per la primera opció, sense tenir en compte què volem i necessitem nosaltres. No ens respectem prou i així és difícil cuidar-nos. Es tracta de deixar les relacions de poder i començar a relacionar-nos des del respecte”.

Ja sigui per no perdre els espais personals, els nous hàbits o el temps de què disposem aquestes setmanes, moltes persones senten una certa reticència a tornar a les rutines d'abans. “Les persones funcionem amb rutines i hàbits adquirits i tenim una certa inèrcia en aquest aspecte. És com un tren que, encara que l’aturis, manté la inèrcia una estona més. Les circumstàncies externes poden canviar però nosaltres continuem pensant i actuant com abans, com a mínim durant un temps. Després ens tornem a adaptar a la nova situació. Per això ens costa tornar a la dinàmica anterior –explica Ballescà–. Ens passa cada any durant les vacances: primer ens costa desconnectar i després tornar a la feina. Durant aquest període el procés d’adaptació ens pot costar encara més perquè hi ha hagut un canvi molt fort en la nostra dinàmica de vida. Hem viscut un canvi radical, sobtat i imprevisible, i per a moltes persones també traumàtic”. Per això també és fàcil que algunes conductes que ara pensem que ens agradaria mantenir, com el temps per a nosaltres o la família, o el valor que ara donem a coses com el contacte físic, vagin canviant o desapareixent quan ens tornem a adaptar a la nova realitat. “Això no vol dir que no puguem aprendre coses d’aquest temps i preservar algunes d’aquestes idees. Hi ha coses que han arribat per quedar-se”, conclou Ballescà.