Taryn Southern: “Els robots no poden insuflar emocions reals a una cançó... de moment”

Ha fet d’actriu en sèries com New girl o Rules of engagement. Ha triomfat a YouTube amb paròdies com Hot 4 Hill. Ha gravat un disc amb versions de temes dels vuitanta. Produeix un documental sobre el cervell. I està completant un disc creat només amb intel·ligència artificial. I mil coses més. Inquieta és poc.

Com decideix algú fer-se youtuber?

Vaig créixer a Wichita, Kansas, que no és precisament la capital mundial del showbusiness. Però feia teatre amateur i als deu anys vaig participar en un muntatge pre-Broadway. Aleshores, quan en tenia disset, vaig apuntar-me a American Idol i vaig aconseguir arribar a les finals, però una mala passada me’n va deixar fora. Vaig decidir que mai més cantaria, del disgust que tenia, i me’n vaig anar a Miami, a estudiar antropologia. I d’allà a Los Angeles, perquè em va sortir feina com a presentadora d’un programa de televisió. Va ser llavors que vaig reconnectar amb l’actuació i amb la cançó, i em vaig posar a fer vídeos paròdics. Vaig decidir que seria una finestra meva d’expressió.

Ho vas fer quan YouTube estava encara a les beceroles.

Ja de petita m’agradava programar codi de pàgines web. Era fan dels peluixos Beanie Babies i vaig fer-ne una pàgina d’admiradora. Als setze anys, ja tenia un MySpace amb cançons. I, a la universitat, vaig participar en un concurs d’emprenedors en què donaven 10.000 dòlars a la millor idea. Saps quina va ser la meva?

Dispara.

Doncs fer una plataforma on els estudiants universitaris pengessin vídeos de les seves universitats. Això era el 2003, abans de YouTube. Mai oblidaré les cares escèptiques dels deu capitalistes que hi havia al jurat, dient-me: mai hi haurà gaire gent que vulgui mirar vídeos online.

Ara se sorprendrien de veure que els teus vídeos sumen 700 milions de visualitzacions. ¿Et consideres actriu, cantant, youtuber, productora audiovisual...?

Doncs tot el que has esmentat. Ara em presento com a narradora digital o, fent broma, com a internet-einerpreneur, és a dir, entretenidora a internet i emprenedora. M’agrada poder fer-ho tot, des que tinc una idea fins que la converteixo en realitat.

Estàs fent un àlbum compost tot amb intel·ligència artificial. Com funciona?

La idea bàsica és que selecciono paràmetres: el to, el gènere, l’energia, el tempo i, alguns cops, la instrumentació. L’algoritme aleshores m’escup alguna cosa i jo em dedico a adaptar-ho i acostar-ho a la meva idea. O puc fer-ho al revés: li llanço la idea per a una cançó i deixo que l’algoritme treballi per donar-li cos.

Si confiem la música als algoritmes, ¿no acabaran sonant totes iguals, les cançons?

Bé, la música pop d’avui dia, sense intel·ligència artificial, ja sona molt similar. Un cop la gent desenvolupa un cert gust, és difícil moure-la d’allà. I es podria dir el mateix del country o el blues. Però justament la gràcia de les eines d’intel·ligència artificial és que et permeten agafar un patró, posem per cas del Barroc, i portar-lo a un terreny molt diferent, com ara la música pop. Per a mi el perill és que, si tenim moltes cançons que les màquines fan sonar bé, es fa difícil per a l’autor individual destacar. Com que les màquines saben que un patró és popular, cada cop tindrem sons més homogenis en certs gèneres. Això ens força a ser més atrevits.

¿No tems que les màquines facin perdre la màgia a la música?

Però, ¿ho faran, realment? ¿I què és la màgia? ¿El pop no és un estil molt formulari? Pensem que la música pop és màgica senzillament perquè al cervell li agraden certs patrons. Recordo aquells científics que van analitzar centenars de hits i van trobar que una melodia vocal concreta apareixia en dotzenes de hits. L’important és que els robots no poden insuflar emocions reals a una cançó... de moment, si més no. Això es reserva als artistes i això és la màgia. Però la creació de la música probablement cada cop serà més binària.

¿Com vas incorporar la comèdia a la cançó?

Quan vaig tornar a cantar, com que no pensava a dedicar-m’hi seriosament, vaig trobar que fer cançons paròdiques i vídeos era una manera divertida, relaxada i creativa d’expressar-me. Però quan vaig tenir el meu primer èxit, l’any 2007, vaig adonar-me que ja no em calia dependre només del meu agent, sinó que jo mateixa m’havia fet el càsting i n’era la distribuïdora.

Quin serà el teu pròxim pas?

M’agradaria implicar-me a crear un futur bonic i que la gent s’involucrés també en la construcció del futur. Havent viscut a Hollywood durant deu anys vaig veure moltes pel·lícules sobre distopies: àliens i robots que prenen el control. I són preocupacions vàlides. Però passem massa temps tement el futur en comptes de preguntar-nos com el podem fer millor amb la tecnologia. Perquè som en el millor moment de la història humana però, alhora, hem de canviar moltes coses. Realitat virtual, intel·ligència artificial... tot m’interessa. Vull que explorem els límits del que és possible, ara que podem fer-ho per un preu molt més barat que en qualsevol altre moment del passat.