ABUSOS SEXUALS

Supervivents dels abusos, desprotegits per l’administració

L’ARA recull el testimoni de quatre persones que van patir abusos sexuals durant la infància i adolescència, quatre històries en què la resposta de l’administració va ser molt insuficient. Una revictimització institucional, accentuada per un sistema que no garanteix sempre els drets fonamentals, que ha dificultat encara més la recuperació d’aquestes persones que segueixen lluitant encara avui per superar el trauma que els va tocar viure quan eren menors

“Vull lluitar fins al final: m’han destrossat la vida, tot el sistema va fallar”

AURORA MARTÍN

Va trigar 27 anys a sentir-se forta per denunciar els abusos

Va patir abusos sexuals de familiars quan era una nena i vivia a les barraques del Carmel. Ningú va saber detectar els problemes que patia, desemparada i sense una estructura familiar a la qual aferrar-se. Ara lluita perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans li doni la raó

Infància perduda

Va ser un dimecres a Gràcia. La va veure dansar gràcil i lleugera, però alhora segura i alegre, amb una faldilla llarga i un mocador volant entre les companyes. “Només podia plorar de l’emoció, m’enrecordava de la primera Aurora, i ara la veia saltant i somrient fent psicodansa: per fi era lliure”, recorda la psicòloga Raquel González. L’any 2006 va tenir la primera sessió amb l’Aurora Martín, durant la qual pràcticament no va parlar. “Em vaig trobar una noia espantada de viure, amb silencis eterns”, rememora la Raquel. L’Aurora va tardar 10 anys a poder verbalitzar els abusos que va patir quan era una nena. El seu tiet i altres familiars i amics van agredir-la sexualment entre els 6 i els 10 anys, quan ella vivia a les barraques de Francisco Alegre, les barraques del Carmel que van enderrocar-se abans dels Jocs Olímpics del 92. Tot va fallar. El pare els havia abandonat. La mare, prostituta i amb problemes d’esquizofrènia, la deixava a ella i al seu germà bessó sols a casa, a l’empara dels avis i altres familiars. El sistema va fallar. Ningú va detectar els avisos que llançava aquella noia castigada per una infància terrible.

 

Els fets. 1985-90

Els abusos van començar quan tenia 6 anys. El seu tiet J.G.G. va ser el primer. Va portar-la amb una cosina a casa i els va dir que jugarien “a pares i mares”. Li va fer fer tocaments i, després que la cosina marxés, la va dur al bany, on va agredir-la sexualment. “M’agafava pels cabells, m’ofegava. Ho veia tot negre”, rememora l’Aurora. La va posar nua dins de la banyera i allà la ment va dir prou, com si ho recordés “des de fora”. L’escena es va repetir. També a la piscina. “Em deia que si volia banyar-me amb els cosins havia de fer el que em digués. Allà, dins un quartet, abusava de mi, i ho vaig acabar normalitzant”. El tiet no va ser l’únic: tres familiars més i amics d’un d’oncle també van abusar-ne.

L’any 1990 es va acabar el malson. La Barcelona olímpica no podia permetre’s la imatge de centenars de barraques coronant un dels seus turons. Van acabar en un pis de protecció oficial a Nou Barris. “El que més mal m’ha fet és la situació familiar. No només eren abusos, hi havia una desestructuració molt greu, una vulnerabilitat absoluta. Estava moltes hores sola, sortia al carrer descalça, només em donaven menjar quan me n’anava a casa d’algun familiar. Les pallisses no eren només de la mare, sinó també dels avis...” Ningú va actuar. Ni els assistents socials que visitaven la mare ni tampoc al col·legi van fer cas dels senyals d’alarma. L’Aurora formava part d’una Barcelona oculta, desconeguda per la gran majoria dels barcelonins. “Van viure situacions per tornar-se boig. L’Aurora ho va viure cap endins i el germà -ara a la presó- ho va externalitzar”, diu la Raquel.

“Segueixo amb problemes psicològics, em costa viure una vida normal. Tinc por que em facin mal. Tinc imatges gravades a la ment que no podré oblidar mai. L’any 2006 li vaig dir a la meva tieta que havien abusat de mi i no em va creure. Vaig sentir el que és la revictimització”, diu ella.

Amb el pas dels anys va anar refent la vida. “Quan es va casar va trobar fonament per mirar al passat”, explica la Raquel. L’Aurora i el seu marit van plasmar el que havia viscut en un llibre. Va ser la manera de canalitzar l’horror. “La maternitat va ser el més sanador. Ser mare li va donar força. Es curava a través del fill. Sabia que no es repetiria la història que ella havia patit amb la seva mare”, afegeix la Raquel. Després d’un temps sense veure’s, van reprendre les sessions i l’Aurora va verbalitzar per fi els abusos.

La denúncia. 2017

Va presentar la denúncia al març. El seu tiet la va intimidar en un bar i li va recordar tot el que havia viscut a la infància. Aquell dia va dir prou i va decidir denunciar-ho. “Va connectar amb la ràbia, que és una de les fases de la recuperació”, diu la Raquel: ja tenia la “força d’una guerrera” per abordar el seu passat. Va denunciar-lo només a ell: “No podia enfrontar-me a tots”.

El procés no ha sigut fàcil. L’hi han anat tombant tot perquè la llei diu que el cas ha prescrit. Tot i això, ella no defalleix. “Cada cop que l’advocat em deia que m’ho havien denegat, m’enfonsava i em plantejava: «Què aconseguiràs amb això?» Però m’han destrossat la vida i vull lluitar fins al final, tot el sistema ha fallat”.

Estrasburg. 2018

L’advocat Bernat Barceló va dur el cas al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Conscient que serà complicat guanyar per la literalitat de la llei pel que fa a la prescripció, s’aferra “als criteris i convencions internacionals i la regulació de la protecció dels menors” perquè Europa entri a debatre-ho i creï un precedent. Ella no va poder denunciar-ho dins dels terminis que fixava la llei perquè vivia “desprotegida i desemparada”. El de l’Aurora no és només un cas d’abusos, és un cas en què tot el sistema va fallar.

“Aquell dia vam haver de tornar a dormir a la casa on havia passat tot”

PATRICIA

3 mesos entre l’activació del protocol de protecció familiar i l’ajuda

La seva filla va patir abusos d’un company de pis, amic del seu marit: van tenir moltes dificultats per trobar un lloc on anar a viure. Van haver de passar un temps en un santuari d’una congregació religiosa

Els fets. Juny del 2016

Entra caminant ferma, em fixa la mirada mentre ens presenten i te n’adones de seguida: és d’aquelles dones que lluiten fins on calgui. S’asseu, encreua les cames, les mans, i em demana no haver d’explicar els detalls dels abusos sexuals que va patir la seva filla de 9 anys d’un amic i company de pis i passar directament a denunciar que, a causa de deficiències en els serveis de la Seguretat Social, la seva família i ella van estar tres mesos vivint un calvari. “La meva mare, la meva filla i jo vivíem en una habitació llogada a casa d’un amic del meu marit, que estava treballant a l’estranger. Feia poc que havíem tornat de passar una temporada al meu país i ens estàvem tornant a adaptar. Una tarda la meva mare va tornar a casa i va trobar aquell home abusant de la meva filla. Va treure la nena d’allà, em va trucar i vam anar directament a l’ambulatori. Li van fer una exploració clínica i va venir la policia judicial. Vam denunciar”.

Recalca que està molt agraïda a la policia i que la van assessorar molt bé i que aquella mateixa nit van detenir l’agressor. Però les tres dones no tenien un lloc on anar i van haver de tornar a dormir a la casa on havia passat tot. “Jo estava totalment en estat de xoc”, recorda. L’endemà va arribar el seu marit.

Un lloc on viure. Estiu

Dos mesos i tres setmanes. Quan l’ambulatori va activar el protocol Família Protectora el cas va alertar els serveis socials d’Esplugues de Llobregat -dependents de la Generalitat- i van posar-se en contacte amb la família al cap de 72 hores. “El dissabte una amiga ens va acollir i vam instal·lar-nos tots quatre en una habitació pensant que només serien uns dies”. Però no va ser així: “Quan em vaig reunir amb els serveis socials, em van dir que només tenien 4 habitatges de protecció oficial i que estaven ocupats. Vaig explicar-los que a l’habitació on vivíem no ens hi podríem estar gaires dies i que teníem pocs recursos econòmics, però em van dir que només podien ajudar-nos posant la fiança quan lloguéssim un pis”. Em mira digna i afegeix: “No demanàvem res gratuït, sinó possibilitats per viure dignament i pagar un lloguer en funció dels nostres ingressos”.

Es remou a la cadira i comença a explicar totes les vegades que va presentar-se a les oficines per insistir i insistir demanant ajuda per trobar un lloc on viure i li deien que ja li trucarien, però els dies passaven fins que es van veure, altra vegada, al carrer.

“L’ajuda que et donen és molt deficient i també la manera com et tracten. Jo sempre m’he guanyat la vida i mai no havia hagut de demanar res a ningú”. Aquesta situació era molt humiliant per a ella. Laura Rodríguez, psicòloga de la Fundació Vicky Bernadet, centre especialitzat en la recuperació de persones que han patit abusos i agressions sexuals durant la infantesa, escolta la conversa atenta i interromp per afegir que el de la Patricia “no és un cas aïllat i aquestes deficiències revictimitzen les famílies perquè les posen en un circuit confús de visites i han d’explicar una vegada i una altra els fets en un context en què necessites acompanyament”. “La Patricia és una dona que es mou molt i per això es va espavilar”. Es miren, somriuen.

Gairebé dos mesos després dels fets, la família va fer les maletes per anar a viure a un santuari d’una congregació religiosa de Barcelona. Allà s’hi van estar un mes i mig més.

El lloguer. Setembre

“Quan vam arribar al santuari, l’únic que havia aconseguit de l’administració era un paper amb un llistat de finques on havia d’anar a buscar pis i, si aconseguia llogar-ne un, hi posarien la fiança i una mensualitat, cosa que estava molt bé però a nosaltres ningú ens llogava res perquè teníem feines temporals”. Finalment, a través d’uns coneguts, van trobar un pis i els serveis socials van complir, encara que els tràmits es van allargar dues setmanes més. “Va ser una ajuda molt important, però insisteixo que el servei és molt deficient”, diu.

Recuperació. Octubre

Quatre mesos després de l’activació del protocol, la UFAM, la Unitat Funcional d’Abusos al Menor de l’Hospital Sant Joan de Déu, es va posar en contacte amb la família per fer un reconeixement psicològic a la nena. No se li van detectar seqüeles pels fets i no va requerir tractament. La Patricia, a través dels serveis socials, va demanar atenció psicològica per a la mare, i ella va acabar anant a la Fundació Vicky Bernadet.

“L’agrupament va demanar que se silenciés el tema i el monitor es va quedar”

MARC 

Jesús V.P. va exercir 2 anys i 8 mesos de professor amb tres denúncies per abusos sexuals quan era monitor de menors

El presumpte abusador va seguir amb la docència a l’Escola Vedruna de Gràcia durant tota la investigació judicial. El Marc no va ser capaç de denunciar els fets fins que dues noies més li van explicar que elles també havien sigut víctimes del monitor. Abans l’agrupament escolta no se’l va creure i el va acusar de conflictiu. 

La detenció 2018

El 12 de gener, Jesús V.P., professor de l’Escola Vedruna de Gràcia, va ser detingut acusat de delictes d’abusos sexuals i pornografia infantil. L’any 2015 tres exmembres de l’Agrupament Scout Mas Guinardó d’on era monitor l’havien denunciat per presumptament haver-ne abusat sexualment. Inicialment, l’investigat, que en el moment de les denúncies ja no era monitor però sí professor d’institut, va ser detingut, però va quedar en llibertat amb càrrecs perquè no es van trobar prou indicis.

La segona detenció va ser dos anys després, quan durant la investigació la unitat d’informàtica forense va trobar material de contingut pornogràfic infantil al seu telèfon. Durant aquest temps, ni el tribunal a càrrec de la investigació ni el centre educatiu van apartar l’investigat de l’activitat docent.

 

Els fets. 2011-12

El Marc (nom fictici), de 22 anys, arriba tard, nerviós. Encén un cigarret mentre diu “Pregunta el que vulguis”. Què va passar? “Quan tenia 7 anys els pares em van apuntar a l’Agrupament Scout. El Jesús no era monitor meu però de seguida se’m va acostar i li tenia molta confiança, era com un referent adult”. 

Quan va començar a canviar la relació? “Quan tenia 13 anys, per xat, em va convidar a anar al gimnàs on ell s’entrenava. L’esport sempre m’ha fet mandra i vaig pensar que m’ajudaria. Al vestidor em mirava molt i va obrir la porta mentre em dutxava. Em va incomodar tant que no hi vaig tornar més, però més endavant em va demanar fotos meves, també per xat. Jo no malpensava gens, a més ell estava casat, però va començar a fer coses estranyes. D’això me n’adono ara! En aquell moment tenia la meva confiança i no volia fallar-li, per això no estava llegint el que passava de debò, em manipulava! Em demanava que fes coses i si m’hi negava em feia sentir que li estava fallant.

Tenia una pressió psicològica molt forta perquè era el típic monitor que ens deixava fumar, ens defensava i ens encobria”.  Fa fred, es frega les mans contra les cuixes i explica que en aquella època se sentia confós amb la seva inclinació sexual i això el feia sentir insegur, i Jesús V.P. li feia costat: “Em treia el tema, però jo no volia parlar-ne. Em reforçava l’autoestima, em deia coses sobre mi que çar a sentir-me assetjat i l’evitava. Ell s’enfadava però seguia venint a la tenda. Una nit es va estirar entre una companya i jo. Jo tenia molta ansietat, sentia autèntica claustrofòbia, i em va agafar la mà i em forçava a masturbar-lo fins que vaig apretar fort i va fer un crit ofegat, tenia molta sang”.

Somriu amb una barreja d’orgull i neguit buscant complicitat. çar a sentir-me assetjat i l’evitava. Ell s’enfadava però seguia venint a la tenda. Una nit es va estirar entre una companya i jo. Jo tenia molta ansietat, sentia autèntica claustrofòbia, i em va agafar la mà i em forçava a masturbar-lo fins que vaig apretar fort i va fer un crit ofegat, tenia molta sang”. Somriu amb una barreja d’orgull i neguit buscant complicitat.  Va comprendre que el Jesús utilitzava la seva amistat per abusar-ne sexualment i la seva vida va fer un gir “brutal”. “Era agressiu, sobretot a casa, tenia insomni, treia males notes, no menjava i em drogava molt.

Odiava profundament aquell home”. Escup les paraules: “Ell estava nerviós, desesperat perquè jo el rebutjava, però continuava venint a les nits i em feia l’adormit mentre em tocava. Jo no podia més amb aquella tensió però dissimulava davant els companys”. Calla. Fuma amb ràbia. Em mira sense veure’m i diu: “Una nit em vaig despertar i ell estava despullat i agenollat davant meu, m’estava posant el seu penis a la boca”. Va decidir explicar-ho.

La denúncia. 2015

“La mare em va creure de seguida. L’agrupament ho va negar tot dient que jo era conflictiu i va fer una campanya contra mi dient que volia cridar l’atenció. Van fer una reunió amb la resta de pares i mares, van demanar que se silenciés el tema i el monitor es va quedar. Em sentia totalment enfonsat i no em veia amb forces per denunciar-lo a la policia”. Tres anys més tard, dues excompanyes li van confessar que també havien patit abusos del monitor i el van denunciar. La direcció de l’entitat va assegurar que es van “assabentar del cas pels Mossos i tant els afectats com l’home denunciat ja no formaven part de l’agrupament”. Actualment Jesús V.P. està processat per 5 delictes d’abusos sexuals i 8 de revelació de secrets. 

“M’ha condicionat molt no rebre ajuda psicològica des del principi”

ANA

11 anys entre la denúncia i l’inici del tractament psicològic especialitzat

L’Ana va patir abusos de tres familiars entre els 8 i els 15 anys. La seva mare la va animar a denunciar, tot i que això va suposar trencar amb tota la família. Va tardar més de 10 anys a aconseguir un tractament especialitzat per abordar els abusos que havia patit.

Els fets. Dels 8 als 15 anys

“Quan s’acostava l’estiu entrava en pànic. El passava a València a casa l’àvia i allà coincidia amb tota la família. Entre els 8 i els 15 anys, dos dels meus tiets i la parella d’una tieta abusaven sexualment de mi. Per qualsevol excusa em buscaven i em feien aquelles coses”. L’Ana, que ara té 28 anys, s’asseu amb prudència i es cargola sobre ella mateixa, com volent ocupar poc espai. Amb un fil de veu i el cap mig cot escup amb paraules la ràbia que li surt del cos menut.

Amb una infantesa marcada pels maltractaments físics per part del germà, malalt d’esquizofrènia, només té bones paraules per a la seva mare, una dona sola que feia malabarismes per tirar endavant els fills i per qui l’Ana va callar aquell infern: “Em deien que si ho explicava trencaria la família, i jo no podia suportar que ella es quedés sense ajuda”. 

Fins que un dia el dolor va poder més que la culpa i, després de l’enèsima agressió, l’hi va explicar: “Vam visitar un cosí en estat vegetatiu. La mare parlava amb familiars i vaig quedar-me sola a l’habitació. Va entrar un tiet, em va fer aguantar la criatura i va començar a abusar de mi. Ho va fer amb tanta violència que jo només pensava a agafar fort el nen perquè no caigués a terra”. Quan va sortir de l’habitació tenia la cara i el coll raspats i vermells pel fregament de la barba d’aquell home i va suplicar-li a la seva mare que marxessin. La mare, alarmada i ja lluny de la casa, la va fer parlar: “Em va creure de seguida, va trencar la relació amb la família i vam denunciar. Jo estava aterrida. Ells? Es defensaven entre ells, ho van negar tot”.

 

Denúncia i tutela. 2006

Explica que, després de prestar declaració, a l’oficina dels Mossos d’Esquadra els van recomanar que abans de continuar amb la denúncia anessin a casa, s’ho pensessin bé, i si de cas, tornessin l’endemà: “Imagina’t com em vaig quedar... Arribar a casa i haver d’assimilar tot el que havia passat. Jo només tenia 15 anys! –exclama agitada–. Vaig passar una nit horrible i l’endemà la mare em va dir «Què, anem?»” Van denunciar i van tornar a casa. “Tenia molta por de trobar-me els meus agressors pel carrer i em sentia extremadament culpable perquè la mare s’havia quedat sola”. Una tarda es va prendre tots els medicaments del seu germà i va deixar una nota. Recorda que els metges no s’explicaven com havia sobreviscut.

La van ingressar a l’UCA, la Unitat de Crisi d’Adolescents, i allà la visitava un psiquiatre, però malgrat ladenúncia mai va rebre atenció psicològica per haver sigut víctima d’abusos sexuals. En aquell moment, l’Ana no va caure en la importància de l’atenció psicològica. Se sentia tan protegida tancada al centre, lluny dels seus agressors, que va decidir ampliar la denúncia i explicar més del que havia dit.

Davant la gravetat dels fets, els Mossos la van derivar a la UFAM, Unitat Funcional d’Atenció als Abusos Sexuals a Menors, de l’Hospital Sant Joan de Déu i, després de verificar el seu testimoni, la DGAiA va tutelar-la i va anar a viure a un centre de menors. Allà s’hi sentia segura, seguia amb els estudis, un psicòleg li feia un seguiment i es va esforçar per refer la vida. El judici va arribar quan ja havia fet els 18 anys. Em mira fixament una bona estona i diu: “Els van absoldre per falta de proves. Estic segura que algú devia veure alguna cosa, però allà tothom callava”.

Atenció psicològica. 2017

Intenta girar full. Treballa, té amistats i no explica mai res a ningú i dissimula el seu passat tant com pot. Però encara que la seva fortalesa l’empeny a tirar endavant, no pot. Tot i que el seu cas era un expedient a les administracions de salut i justícia, no va rebre mai cap tractament psicològic especialitzat i això li va començar a passar factura: “Vaig adonar-me que necessitava ajuda i que m’havia condicionat molt no haver-la rebut des del principi. No estava bé i no podia fer com si no hagués passat res.

A part de les seqüeles físiques, no em podia recompondre emocionalment. Em costa molt tenir afectivitat amb les persones”. Va fer un recorregut buscant ajuda que va durar anys: del CAP la van derivar a Salut Adults, allà li van oferir mediació i teràpia en grup de temàtica general. La va fer, però no va millorar. Al final va aconseguir cita amb una psicòloga, que li va ser sincera: “Em sap greu però només tenim una hora, i si comencem a tocar aquest tema, marxaràs malament i d’aquí a la pròxima sessió és molt temps”. Un dia es va presentar sense cita, desesperada, i plorant va suplicar ajuda.

La psicòloga li va parlar de la Fundació Vicki Bernadet, un centre especialitzat en el tractament i recuperació de persones que han patit abusos i agressions sexuals durant la infantesa. “Ara em sento encaminada”, somriu, i dona per acabada la conversa. Cèlia Atset

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF