EDUCACIÓ

“Hem d’oferir als docents el que ha funcionat abans perquè ho apliquin”

Les investigacions del professor de la Universitat de Durham Steve Higgins intenten detectar quines pràctiques educatives tenen un impacte real en l’aprenentatge dels alumnes

Les investigacions del professor de la Universitat de Durham Steve Higgins intenten detectar quines pràctiques educatives tenen un impacte real en l’aprenentatge dels alumnes. Ha vingut a Catalunya convidat per EduCaixa a aconsellar docents i equips directius per aplicar aquestes evidències.

¿Totes les pràctiques educatives poden funcionar?

No, no totes funcionen. Per exemple, donar feedback està demostrat que és bo, però pots arribar a empitjorar una situació si ho fas malament. Hem d’endreçar les evidències i oferir-les als professors perquè vegin quines funcionen. Les evidències només demostren que hi ha pràctiques que funcionen. Això, per a un professor, vol dir tenir més probabilitats que funcioni a l’aula.

Quines funcionen millor?

Les que milloren la interacció a l’aula: donar feedback, les competències orals i les estratègies que fan que els alumnes siguin més responsables del seu propi aprenentatge.

Quines són menys determinants?

Les que tenen a veure amb aspectes estructurals: la durada de les classes, la durada de la jornada escolar, el nombre d’alumnes a classe, el color de les parets. Són coses que canvien l’estructura, però no la qualitat de les interaccions, quan és això el que realment marca la diferència.

¿De què depèn que una pràctica funcioni?

L’evidència ens suggereix que hi ha molts professors que tenen enfocaments diferents -són més o menys propers, més o menys disciplinaris-, però s’ha demostrat que totes aquestes maneres diferents de fer poden ser igual d’eficaces. El que importa i marca la diferència és la qualitat subjacent: no tothom ensenya de la mateixa manera, però sí que tots els professors generen relacions de qualitat amb els alumnes.

A vegades una pràctica educativa pot funcionar en unes edats i no en unes altres. Per exemple, treballar per racons pot servir a parvulari però no a batxillerat.

Gairebé tot pot funcionar en algun lloc i res funciona a tot arreu. L’èxit no depèn tant del professor com del contingut que estiguem ensenyant i la capacitat dels alumnes. Sí que és responsabilitat del professor encaixar aquests dos components i tibar els alumnes perquè les capacitats vagin progressant. Si no, estaríem a la universitat aprenent per racons. Per això són importants les evidències: ajuden a transferir als professors les estratègies que és més probable que funcionin. Els hem d’oferir els patrons del que ha funcionat abans i en altres llocs perquè els docents que vulguin puguin aplicar-los si els convé.

¿No és perillós deixar l’educació en mans de l’assaig-error?

Si obligues un professor a fer una cosa en què no creu tampoc funcionarà. Tu li pots donar el millor programa de lectoescriptura, però si el professor no se’l creu el programa fracassarà. El que és realment difícil és fer que els professors vulguin aplicar les pràctiques que estan basades en l’evidència. Hem de guiar-los i muntar comunitats a les escoles que puguin fer proves d’aquestes estratègies. Les evidències ens indiquen què funciona de mitjana, però no donen certeses. Cal conscienciar els docents perquè ho provin en el seu context. Hem de confiar en ells: l’evidència no ha de determinar què es fa a l’aula, però sí informar.

Li vull preguntar sobre dues pràctiques en concret. ¿Hi ha proves que treballar per projectes funcioni?

L’aprenentatge per projectes ha mostrat certs beneficis, però de mitjana són relativament baixos. Ens ha de quedar clar què volem aconseguir amb aquesta metodologia: ¿millorar les notes dels exàmens o assegurar que els alumnes entenen bé les competències i són capaços d’aplicar-les a la vida? Normalment fem servir resultats d’exàmens per avaluar les pràctiques, i no fem servir altres experiments per veure si estan fent servir o estan aplicant aquestes competències.

L’altra és la introducció dels mòbils a l’aula.

No es tracta de la tecnologia sinó de la pedagogia que se’n fa. De vegades caiem en l’error de pensar que estan aprenent més amb els mòbils perquè els alumnes donen aquest feedback positiu. Però és que als adolescents els agraden els mòbils i la tecnologia! Potser en realitat no estan aprenent més o millor.

Aviat es publicaran les proves PISA. ¿Són un bon model per comparar pràctiques?

[Sospira.] PISA és interessant perquè compara diferents països, però cal tenir en compte que es comparen currículums, objectius i sistemes educatius diferents. La classificació ens fa pensar una mica en la lliga de futbol i crec que això no és gaire científic. Si fos un polític dedicat a educació em resultaria una prova frustrant.

¿Com avaluem les pràctiques educatives? Si no és per les notes, ¿cal preguntar-ho als alumnes i docents?

Necessitem proves objectives vàlides i fiables i també les percepcions dels alumnes, com la confiança que tenen i la competència que ells mateixos pensen que tenen. Si han tret bona nota en un examen però no tenen confiança en les seves habilitats, a la llarga no els farà cap bé. També ens hem de basar en les avaluacions dels professors. Necessitem una combinació dels diferents mètodes.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF