Societat 15/03/2018

La crida de Hawking als viatgers del temps

El físic britànic serà recordat per la seva ironia a l'hora d'estudiar i explicar els misteris de l'Univers

Toni Pou
3 min
El científic Stephen Hawking en una imatge d'arxiu

BarcelonaStephen Hawking (Oxford, 1942 - Cambridge, 2018) va ocupar la mateixa càtedra que Newton a la Universitat de Cambridge, va néixer el mateix dia que va morir Galileu i ha mort el mateix dia que va néixer Einstein. El físic britànic, mort ahir a casa seva, serà recordat pels seus treballs sobre els misteris de l’Univers, que farcia amb el seu sentit de l’humor tirant a negre.

No n’hi havia prou que es posés ulleres de sol i perruca, la cadira de rodes el delatava, segons resumia ell mateix quan parlava de la seva popularitat i condició d’icona cultural. Per a un físic teòric, aparèixer en sèries com Els Simpson, Family guy i South Park és una autèntica fita. Ell ho va aconseguir, en part per la seva brillantor intel·lectual, en part per la seva malaltia -l’esclerosi lateral amiotròfica (ELA)-, que el va postrar en una cadira de rodes des de finals dels 60 i el va immobilitzar fins al punt que vint anys més tard deixaria de poder parlar -els últims anys es comunicava amb un sintetitzador de veu que feia anar amb els moviments de l’únic múscul que podia moure, la galta.

Però des d’aquella cadira, que al principi conduïa amb una temeritat coneguda a tot Cambridge, va lluitar sempre per escrutar amb la imaginació les profunditats de l’Univers i, sobretot, per divertir-se fent-ho. La impossibilitat de fer servir llapis i paper el va forçar a veure d’una manera nova, més geomètrica, més imaginativa, el món i les matemàtiques que utilitzava per comprendre’l. Hi ha qui diu que aquesta manera tan forçosament peculiar d’enfocar els problemes va tenir molt a veure amb les seves troballes científiques, algunes de les quals van marcar un abans i un després en l’estudi dels forats negres i l’origen de l’Univers.

Teories per a tot

Tothom sap que les preguntes més senzilles són les més difícils de respondre. Què és tot això que ens envolta? D’on ve? Com funciona? Aquestes eren justament les preguntes a les quals Hawking s’enfrontava amb un cos immobilitzat i un pensament nou de trinca.

Al llarg de prop de 60 anys, hi va donar resposta no només a través d’articles acadèmics, sinó també de llibres que s’han venut a cabassos i d’algunes ironies que sens dubte van contribuir a la seva fama mundial. Una de les més reeixides va ser la festa per a viatgers del temps que va organitzar, però que només va anunciar un cop s’havia acabat. Com que no hi havia assistit ningú, va arribar a la conclusió que viatjar al passat era impossible. També van ser mundialment comentades les apostes amb altres científics sobre qüestions controvertides de física teòrica.

Aquest afany per la juguesca i el seu poc encert el van obligar a obsequiar alguns col·legues amb centenars de dòlars, una enciclopèdia de beisbol i una subscripció a la revista Penthouse per no haver previst correctament algunes propietats dels forats negres, la seva mateixa existència o el descobriment del bosó de Higgs.

Per tot això, Hawking ha sigut sens dubte un dels grans científics i també un dels grans divulgadors del segle XX i del començament del XXI. És cert que els seus llibres adreçats al gran públic no s’entenen gaire, però tant hi fa. El seu mèrit no està en la transmissió entenedora de coneixements, sinó en la seva capacitat d’encendre l’espurna de la curiositat. Quantes persones s’han dedicat a la física per entendre què explicava als seus llibres?

És ben clar, doncs, que la seva mort deixa un espai buit en el món de la física teòrica, de la divulgació i també en el de la reflexió sobre les preguntes més senzilles de totes.

El buit que deixa Hawking, però, no és un buit estèril ni un no-res fosc, fred i deshabitat. És més aviat un buit quàntic en què, en virtut del principi d’incertesa, poden aparèixer partícules del no-res i fusionar-se en un esclat d’energia que pot donar lloc a nova recerca sobre els misteris més candents de la natura.

Si, tal com deia ell mateix, memoritzar augmenta el desordre de l’Univers, segur que avui tothom que llegeix articles com aquest l’està fent créixer especialment de pressa. I, si no, convoco tots els viatgers del temps perquè, després de llegir aquestes ratlles, vinguin del futur i em convencin del contrari abans d’escriure-les. Si llegiu això és que no ho han aconseguit.

stats