Sortir i respirar: un confinament de poble (i 7)

Dissabte de la setmana passada, dia 2 de maig, era festa assenyalada i patriòtica a Madrid, i per això el comandament únic de la crisi del coronavirus va trobar que era un bon dia perquè els madrilenys poguessin sortir a passejar, i els que no som madrilenys, doncs també. La feliç ordre es va propagar i va arribar als racons més remots de l’enorme regne d’Espanya, i així va ser que els llucmajorers també van sortir a caminar amb alegria i determinació.

Personalment he d’admetre que esperava aquest dia amb candeletes, i que encara em vaig adonar més de com ho esperava (i de la falta que em feia) tan bon punt em vaig posar en marxa. Articulacions i ronyonada em grinyolaven com les portes de les pel·lícules de terror, després de set setmanes d’ostracisme i sedentarisme, perquè el confinament no ha canviat la meva aversió a la idea de fer exercici a casa. Sí que he sucumbit a l’ús i abús d’Instagram Live, Youtube i Zoom i totes les eines de connectivitat telemàtica que han estat necessàries, sobretot per poder continuar fent feina: hi era reticent, ho he d’admetre, però ara he vist la llum i soc del parer que totes aquestes plataformes són ben útils. Però l’exercici físic dins casa, això ja és una altra cosa. Posar-se roba per fer esport, arraconar mobles, estendre una estoreta i posar-se a fer exercici amb un pal de granera i dues garrafes d’aigua és una perspectiva que em supera. No hi ha ningú que pogués veure el lamentable espectacle, però el sentit de la vergonya, i el de la misericòrdia, han de començar per un mateix. De manera que, durant les set setmanes de confinament estricte, em vaig dedicar a acumular damunt meu, pacíficament, llonzes i teixits adiposos, a l’espera que arribàs el dia de poder començar a intentar cremar-los d’una manera decent.

A moure la freixura

El dia, com dèiem, va arribar per fi. Hi ha dos esports que m’agrada practicar, nedar i caminar: per al primer, de moment, les piscines no són obertes, i les instruccions per nedar a la mar no són gaire clares (què es considera fer esport i què no), de manera que ens queda el segon. També he quedat, de moment, sense company de caminades, perquè acostumam a anar-hi mon pare i jo, però ara ens han posat en franges horàries diferents. Bé, hi ha un camí que solem recórrer i que ofereix un itinerari de sis quilòmetres ideal per fer en una hora, i també una versió un poc més llarga si un s’hi troba amb ganes. De manera que dissabte de bon matí vaig recuperar les vambes i la roba del Decathlon i au, cap al camí a moure la freixura.

Per aquest camí normalment hi anam els quatre de sempre, però el 2 de maig cap a les vuit del matí pareixia les Fires. Per ser justos tampoc no es va produir el desbordament que tots vam veure que hi va haver en altres indrets, però sí que era un no aturar de topar gent amb qui feia molt que no us vèieu. Entre això i que el dia era esplèndid, amb un cel nítid i un sol llampant, la sensació d’alegria s’acostava per moments a l’eufòria. Seria una bajanada no admetre que era un moment emocionant, i que venien ganes d’abraçar-se amb persones amb qui habitualment no us abraçau mai, només perquè les abraçacades continuen prohibides, i sobretot perquè tots sortíem d’allà mateix. Era la sensació de recobrar la llibertat, el que es respirava, i aquest confinament hauria d’haver servit almenys perquè tothom s’adoni de fins a quin punt el fet de ser lliure, i de sentir-s’hi, és fonamental per a tothom. Com també ho és saber renunciar-hi transitòriament, a la llibertat, quan aquesta renúncia serveix no tan sols per protegir la pròpia vida, sinó també (si no sobretot) la dels altres. És un dels aprenentatges que podem extreure del fet d’haver viscut una experiència (una pandèmia) amb la qual ningú comptava ni tan sols pocs dies o fins i tot hores abans d’haver-nos de recloure a casa. Tot i que això no vol dir que el facem, l’aprenentatge.

La incertesa econòmica

Aquell primer dia de sortida vaig tenir el goig de trobar el pastor Miquel, que va sortir l’estiu passat en un d’aquests reportatges. Afortunadament, ell ha pogut continuar fent la seva feina durant les setmanes d’enclaustrament, i ha continuat pasturant les ovelles per uns sementers que, amb les plogudes de març i abril i després de tot aquest temps d’absència total d’éssers humans, ara fan gust de mirar. “En tot aquest temps, creu-me que només he vist passar dos cotxes”, explica. El preocupa, com a tothom, la incertesa que deixa el coronavirus pel que fa a l’economia i les perspectives tan fosques que se li presenten a molta gent. Per això afegeix: “No està bé dir-ho -i abaixa la veu-, però aquests dos mesos, per a mi, no han estat dolents: ha estat com un temps”. I fa un gest amb les mans cap a la natura que ens envolta, i que ve a significar: “Mira això i treu-ne tu mateix les conclusions”.

Han passat els dies i he continuat anant a caminar pel camí de sempre, dematí i també horabaixa, quan les franges horàries m’ho permeten. La gent hi continua anant també: no l’explosió del primer dia, però més gent que abans. I el camí ja comença a embrutar-se: llosques aquí, llaunes de cervesa allà, fins i tot guants protectors dels que donen als súpers. No, segurament no hem après tant com ens hem volgut imaginar en algun moment del confinament. Dins el poble, les perruqueries ja tallen cabells amb cita prèvia, i bars i comerços comencen a preparar, amb timidesa i esperança, el retorn a l’activitat. La mateixa timidesa i esperança amb què tots miram el futur, com qui té un elefant davant i creua els dits perquè li vulgui ser amic i no decideixi esclafar-lo. La pandèmia no ha acabat, però la vida ha de continuar.