Son Sant Joan, la porta de l’illa dels hotelers

PalmaEl mallorquí que vagi o torni de viatge per l’aeroport de Son Sant Joan té l’oportunitat de descobrir-hi la raó de ser de l’illa on va néixer. En efecte, a ulls del món (però també de molts mallorquins) l’existència de Mallorca té sentit en la mesura que disposa d’aquest aeroport; en cas contrari, no passaria de ser una roca no massa gran enmig de la Mediterrània, interessant, si de cas, per establir-hi bases militars. Però amb un aeroport amb capacitat per fer-hi desfilar més de setze milions de passatgers cada any (la gran majoria concentrats en els mesos d’estiu), la cosa canvia. Aleshores la roca deixa de ser una simple roca i es converteix en una superfície immobiliària limitada en espai i recursos, però infinita en les possibilitats que ofereix a l’avarícia i la depredació. No tan sols el lloguer vacacional ha convertit tots els mallorquins en hotelers, sinó que la cobdícia dels mateixos mallorquins ha convertit cada turista que arriba a l’illa en un potencial inversor. I de la inversió a la invasió s’arriba encara més fàcilment que en un joc de paraules.

Tant si va com si torna, el mallorquí viatger toparà inevitablement, en les seves evolucions per les terminals de l’aeroport, amb els cartells que no s’adrecen a ell sinó al turista, i que donen una imatge prou real (prou crua) de la realitat especulativa dins la qual té el privilegi d’habitar. Un d’aquests cartells, elegantment dissenyat, és més explícit que cap altre. En lletres molt grans, s’hi pot llegir: “Don’t buy*” (no compris). L’asterisc remet el lector a la part inferior de l’anunci, on unes lletres més petites aclareixen: “*Unless you find the real experts” (tret que trobis els autèntics experts). Signa l’anunci el grup immobiliari alemany Engel&Völkers, una de les firmes líders del mercat espanyol, amb seu a Barcelona adequadament “traslladada” (no s’han mogut d’allà, només varen canviar el domicili fiscal) a causa de la sanguinària dictadura independentista. Engel&Völkers va augmentar la seva facturació a les Illes Balears un 35% el 2017, l’any dels prodigis, per un valor total de 634 milions d’euros, de manera que sap de què parla. El text del seu anunci és tan breu com subtil i requereix una segona traducció. En realitat vol dir: “Sabem que vostè és un estranger adinerat que ha sentit que ha d’invertir urgentment en aquesta illa deixada de la mà de Déu, abans que no s’esgoti la ganga. Faci-ho, però alerta! No compri directament als aborígens, que efectivament estan desesperats per vendre ni que sigui la seva pròpia família, però que no són de fiar. No confiï tampoc en la competència, que li cobraran comissions abusives. Especuli amb nosaltres, que som els autèntics experts”. Ja s’entén que hauria estat un missatge massa llarg per a un cartell publicitari, de manera que s’imposa un aplaudiment al brillant resum que n’han sabut trobar, amb asterisc inclòs.

Fira de productes

En cas que al viatger li quedi cap dubte sobre la naturalesa de l’illa des de la qual parteix o a la qual arriba, s’aclarirà ràpidament només que es fixi en la bigarrada oferta comercial que l’envoltarà a cada passa que faci per l’aeroport de Son Sant Joan. Fa temps que Aena, l’organisme estatal que explota -mai més ben dit- els aeroports espanyols, va decidir que cadascuna d’aquestes estacions s’havia de convertir en una fira de productes de tot tipus, lògicament més concorreguda com més gran sigui l’afluència de passatgers. És la lògica global, ens objectaran els experts, exactament amb aquella suficiència amb què un dels seus referents ideològics i morals, Rodrigo Rato (ara a presó, ves per on, per delictes econòmics), responia “es el mercado, amigo”, quan se li demanaven comptes sobre la multitud d’accionistes arruïnats per haver cregut en les segures propostes que ell, i molts d’altres com ell, els posaven a l’abast. D’acord, és la lògica global, però no deixa de ser xocant que el viatger, després d’haver superat amb prou feines el control de seguretat (on se l’haurà comminat a desvestir-se i descalçar-se indignament, o a obrir l’equipatge de mà per comprovar que no hi du una bomba, o a dir adeu a tot quant pot de crema hidratant o d’escuma d’afaitar que tingui el descuit de dur entre les seves pertinences), es vegi obligat a travessar una enorme i aclaparadora botiga aeroportuària per poder accedir a les portes d’embarcament. Ni tampoc que el gènere que s’hi despatxa consisteixi en cartrons de tabac, perfums i alcohol destil·lat d’alta graduació, tot servit i presentat en quantitats industrials. En temps antics, les botigues que s’anomenaven duty free es trobaven en llocs a part, i només s’hi podia accedir amb la targeta d’embarcament en un vol internacional. Ara, tothom que abandona Mallorca es veu obligat a fer-ho creuant un espai que no li deixa oblidar que es troba al paradís del balconing i del turisme de borratxera. Intensament perfumada, això sí.

Ja que mencionem el control de seguretat, quedem-nos-hi un moment. Contemplin ara un grup de dotze passatgers d’un mateix vol Palma-Barcelona que hi han estat retinguts durant més de mitja hora, a causa d’unes cues massa llargues i d’uns vigilants excessivament meticulosos que han insistit a regirar-los totes les pertinences i a fer-los esperar al costat de l’escàner fins molt més enllà del que era raonable. El resultat és que han passat d’anar amb temps de sobres per arribar al seu vol a haver vist amb angoixa com les pantalles anunciaven la darrera cridada per a l’embarcament. Com que la porta del vol és a l’altre extrem de la terminal, ara corren tan de pressa com poden, esquivant amb dificultat els grupets de persones que es mouen a càmera lenta i els grans grups de turistes que bramen cançons futboleres. Les cintes mecàniques no funcionen, per variar, i les poques que funcionen estan saturades de gent que ignora la norma elemental de deixar un passadís a l’esquerra per als passatgers que puguin tenir més pressa. Quan finalment arriben els dotze a la porta, esbufegant i suant, comproven amb alleujament que l’avió encara està estacionat i amb el finger connectat. La sorpresa arriba quan l’empleada del taulell els anuncia que el vol ja està tancat i que no hi poden entrar. L’avió hi és, l’accés via finger també, però la porta ja està tancada i l’empleada no la pensa obrir. Quan un dels dotze del patíbul protesta, ella es limita a apuntar amb el dit un cartell que avisa que el tancament s’efectuarà tants de minuts abans de la sortida del vol. Quan un altre intenta explicar que han estat retinguts al control de seguretat i que això no els ha permès arribar abans, la dona respon que el control de seguretat és cosa d’Aena, i que ells no són Aena, sinó una companyia aèria. La severitat de l’empleada contrasta amb l’alegre desimboltura amb què la mateixa companyia incorre en retards de més d’una hora i de dues sense donar cap tipus d’explicació i, per descomptat, sense retornar l’import dels bitllets (no han de fer-ho per retards inferiors a les tres hores). Els passatgers, vigilats per l’empleada parapetada darrere el taulell, s’han de resignar a quedar a terra i contemplar pel finestral de la porta d’embarcament com l’avió se’n va sense ells. En aquests moments se senten desolats i no saben que, en el fons, han tingut sort: els passatgers que sí que han arribat a temps d’embarcar, però que han tingut la dissort d’haver de facturar equipatge, tardaran dies a recuperar les seves maletes, que ja viatgen diligents dins un altre vol amb destinació a Ginebra, Suïssa. Hi ha hagut canvi de torn a l’empresa que fa el handling per a aquesta companyia aèria, i això ha generat algunes disfuncions.

Dret a la reclamació

Un dels passatgers que s’ha quedat sense arribar a Barcelona, tot i haver pagat un preu exorbitant per fer-ho (és temporada alta i el preu dels bitllets és discrecional i acordat entre les companyies), s’acosta a un altre taulell amb la intenció de posar una reclamació, però un altre empleat li fa veure que no hi té dret perquè el vol ha sortit puntual i no ha tingut overbooking, de manera que, si no hi ha estat a temps, la culpa és seva. Com que necessita arribar a la destinació per un motiu de feina (tot i que farà tard), compra un altre bitllet, a un preu molt més exorbitat encara a pesar del descompte de resident, que la companyia compensa apujant la tarifa al seu gust. S’acostarà a una de les múltiples cafeteries amb l’objectiu de berenar i entretenir l’espera, no sense haver de sofrir que el cambrer li faci mala cara quan li demana la consumició en català, i que un estol d’alemanys massa entonats l’empenyin sense motiu en passar-li pel costat. No val la pena que hi discuteixi: són turistes i, per tant, possibles inversors, cosa que els situa en una categoria social molt superior a la seva, d’aborigen engronsat. Si vol fer alguna cosa de profit, pot seguir el bon consell de Juan-Galo Macià, conseller delegat d’Engel&Völkers per a Espanya, Portugal i Andorra: “És el moment de comprar casa, perquè la llogarà en menys d’una setmana”. “Don’t buy unless you find the real experts”: vostè també pot pujar a l’onada i convertir-se en petit hoteler casolà.