De Siloé, ningú se’n va per sempre, en queda el record
La mort és una de les qüestions que s’hi tracten amb més naturalitat
Santa EugèniaEl vincle personal que es crea a Siloé entre els treballadors i els malalts és molt fort. Així ho manifesten tant els pacients com tot el personal de l’associació. “El clima de convivència que es produeix és el mateix que es pot trobar en qualsevol altra família”, declaren. Precisament la paraula “família” és la que representa i dona sentit al projecte. “Per a la majoria dels pacients, Siloé es converteix en la seva única família. Per a molts d’ells és la primera vegada que experimenten el sentiment de pertinença, que senten que formen part d’una família”, explica Margalida Valero.
Siloé és descobrir que la lentitud no significa anar a poc a poc, sinó que significa aprendre. Aprendre a comprendre l’altra persona, a tenir paciència, a ser solidari, a fer les coses amb amor i passió. El procés terapèutic dels pacients és molt lent i actuar amb aquests valors és l’únic camí que coneixen a l’associació.
La feina que es du a terme va més enllà del pla professional. No ho conceben com un treball, sinó com una forma de vida. La figura que millor representa aquests valors és la seva directora. Mar Garcia explica que per a ella “Siloé és com el meu fill. Em sent com la mare de tot això. He vist néixer aquest projecte i l’he vist créixer any rere any. L’estim com un fill més”.
Simbolisme
Una de les qüestions que es tracten amb més naturalitat a l’associació és la mort. “És dels aspectes més preciosos que treballam durant tot el procés de recuperació. Acompanyam les persones a una mort digna i en pau amb elles mateixes. Ningú no pateix ni físicament ni emocionalment”, afirmen els treballadors.
En la darrera fase, quan a la persona li queda poc temps de vida, cada pacient tria la planta o l’arbre que vol ser i que vol que el representi. “A Siloé mai no hi ha hagut cap arbre ni cap planta que s’hagi mort. Aquí ningú se’n va de forma definitiva. Sempre en queda el record i d’alguna manera continuen estant amb nosaltres”, explica la directora.
Aquest procés simbòlic es du a terme perquè els malalts puguin morir en pau. Abans de tot aquest procediment, l’associació ofereix als pacients uns darrers desitjos. Margalida Valero relata que “abans de morir intentam que les persones puguin realitzar, trobar o arreglar tots els assumptes que desitgen. Ho feim sempre dins uns límits i ho feim perquè puguin morir amb la consciència tranquil·la”.
L’expedient número 1
Nascut a Palma fa 66 anys, Sebastià Caparrós és el clar exemple de tot el que significa aquest projecte. Després d’haver estat a la presó, en sortir-ne, fa quasi 25 anys, li donaven tan sols dos mesos de vida. Va ser en aquells moments quan l’associació obria les seves portes per primera vegada i Sebastià es va convertir en l’expedient número 1 de Siloé. “Vaig ser el primer a entrar-hi fa gairebé 25 anys i mai no he tingut la intenció d’anar-me’n de nou. Això és la meva llar. Tenc clar que quedaré aquí fins al dia que me mori”, assegura.
Caparrós explica que entre tots els residents formen una gran família. “Tenc una bona amistat amb tots. Sempre ens ajudam a l’hora de fer les tasques de la casa”.
Abans d’ingressar al centre penitenciar l’any 1994, Sebastià era Policia Local. Una de les coses que més l’emocionen és rebre la visita de policies. “Record la meva etapa de policia amb molta estima”, declara.
A diferència d’altres pacients, Sebastià té la sort de mantenir relació amb la seva família biològica. “Tenc tres germans i, de tant en tant, surt de la casa per anar a dinar amb ells. M’encanta passar-hi temps, tot i que m’agradaria veure’ls més”.
