La Setmana Tràgica fa recular la modernització

Fou la revolta més violenta que va tenir lloc a l’Europa occidental entre finals del segle XIX i el principi de la Primera Guerra Mundial

REVISAT PER PERE FULLANA PUIGSERVER

Durant la dècada de 1900 a 1910 Barcelona visqué en una dinàmica permanent d’aldarulls i vagues obreres. El 1909 Maura, com a president de govern, mobilitzà els reservistes contra els insurgents del Marroc, a conseqüència dels atacs a interessos empresarials espanyols a la zona colonitzada.

Arran d’aquesta mobilització que afectava les famílies socialment més vulnerables, es produí l’anomenada Setmana Tràgica a Catalunya, que, segons el professor Smith, de la Universitat de Leeds, fou “la revolta més violenta que va tenir lloc a l’Europa occidental entre finals del segle XIX i el principi de la Primera Guerra Mundial”. Esclatà el 25 de juliol del 1909 i provocà la mort de 109 civils i 2.000 detinguts. Uns mesos més tard, el pedagog Ferrer i Guàrdia fou acusat de ser l’instigador i cervell de la revolta i afusellat. El mallorquí Gabriel Alomar s’hi oposà publicant el seu assaig titulat La pena de mort, una obra que el consolidà com a referència intel·lectual de l’esquerra illenca.

Què passava a Palma? Com hi influïa la Setmana Tràgica? El dirigent més important del socialisme del primer terç del segle XX, Llorenç Bisbal, escrivia un article a El Obrero Balear amb el títol de “Guerra al Gobierno, guerra a la Guerra”. Títol molt eloqüent que expressava la indignació de les classes populars mallorquines en contra del sistema de reclutament imposat pel govern, on sempre sortien malparats els pobres, mentre que els rics podien pagar una quantitat per alliberar-se del reclutament. Les reaccions eren de tota mena, com expressa aquesta glosa que recull Peñarrubia al seu llibre sobre el centralisme:

A sa mare d’en Tomeu,

l’han posada a sa presó,

causa que es fill major,

no vol anar a servir el rei.

Hi va dominar el discurs que venia de Barcelona, especialment del bisbe de Vic, Torres Bages, consistent a associar els atacs a l’Església com un component anticristià del liberalisme. Això deixava molt clara la posició de l’Església, que, en definitiva, significava un cert retorn a l’integrisme i la màxima precaució de tot el que significava la modernització. La mort el 1915 del bisbe Campins afavoriria aquest retrocés.

Vist en perspectiva, és bastant probable que la Setmana Tràgica fos l’expressió d’una separació radical entre les dues Espanyes que Ortega veia en aquella situació crítica i decadent: l’Espanya oficial i l’Espanya vital. La mostra del fet que la radicalització estava en marxa és que per primera vegada un socialista, Pablo Iglesias, entraria el 1910 com a diputat de les Corts espanyoles i des de la tribuna d’orador amenaçava amb greus incidents si Maura tornava al Govern. Una altra mostra va ser l’augment molt important d’afiliats al sindicat de la UGT i el naixement de la CNT, sindicat anarquista que serà cada vegada més protagonista de la història d’Espanya.

La divisió entre les dues espanyes irreconciliables va generar la crisi més profunda de la Restauració, que no es va solucionar amb més democràcia, sinó tot el contrari, amb la dictadura de Primo de Rivera el 1923. Més tard, aquesta falsa sortida a la crisi monàrquica va suposar l’enfonsament total de la monarquia que va provocar el sorgiment de la II República, el 1931. La Segona República tampoc no fou la solució per a Espanya, ja que només cinc anys després va esclatar la Guerra Civil i es va consolidar la Dictadura de Franco, que duraria 40 anys.

Tota aquesta cadena d’esdeveniments es donaven en un context internacional també molt tensat, entre els revolucionaris d’esquerra i els feixistes. El 1917 Rússia va fer la Revolució d’Octubre. El 1922 Mussolini partí cap a Roma amb les brigades del partit nacional feixista i es va obtenir el poder. El 1929 el món econòmic mundial feia crac i el 1933 Hitler va prendre el poder a Alemanya.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF