Set anys del Mur de la Memòria, un espai contra l’oblit

PalmaFa set anys que es va inaugurar el Mur de la Memòria al cementeri de Palma, un espai concebut perquè els familiars de les víctimes del franquisme tinguin un lloc on recordar i retre homenatge als seus morts i desapareguts. El monument, una sòbria planxa de ferro on hi ha gravats els noms de totes les víctimes de la repressió franquista a l’illa durant la Guerra Civil, al costat de la qual hi ha una placa amb un text del narrador i periodista Llorenç Capellà, té també la funció, segons Memòria de Mallorca, “de ser un espai de trobada i reflexió per a totes les persones interessades en la memòria històrica -tant víctimes com ciutadans sensibles- i, alhora, un indret de denúncia on puguin ser recordats i reivindicats els valors i les idees de tots els republicans de l’illa que, durant la Guerra Civil, varen ser perseguits, represaliats i assassinats pels feixistes”.

El monument, molt cuidat, ubicat a tocar de la paret del cementeri on es varen dur a terme desenes d’afusellaments sense judici, s’emmarca en el triple objectiu de les polítiques de la memòria: fer justícia, explicar la veritat del que va passar i reparar les víctimes. En aquest cas, la justícia és només simbòlica: l’autèntica justícia seria que s’anul·lassin totes les sentències aprovades pels tribunals franquistes, una de les reivindicacions més insistents de les associacions de memòria d’arreu de l’Estat. El Mur sí que serveix, en qualsevol cas, per cobrir les altres dues funcions de les polítiques memorialístiques. Per una banda, permet recuperar la veritat explicant el dolor i l’horror que patiren prop de 2.000 persones només per defensar les seves idees republicanes. Per una altra, també contribueix a reparar les víctimes -cal recordar que els familiars de les víctimes també són reconegudes, jurídicament, com a víctimes-, perquè els ajuda a fer el dol, rescata de l’oblit els seus éssers estimats i posa en valor qui eren i el fet que varen ser assassinats per culpa d’una cruel injustícia.

Acte commemoratiu

Com sempre a finals del mes de maig, enguany també se celebra un acte commemoratiu de la inauguració del monument. A l’acte, que es farà aquest dissabte 26 a les 18 h, hi haurà un parlament sobre les milícies estrangeres que participaren en la fallida expedició del capità Bayo l’estiu del 1936; la lectura dramatitzada de ‘Les cançons perdudes’, de l’historiador i dramaturg Jaume Miró, i una ofrena floral. Organitzat per l’associació Memòria de Mallorca, hi col·laboren l’Empresa Funerària Municipal, l’Ajuntament de Palma, Esquerra Republicana de Mallorca i la CUP.

Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, recorda que des dels orígens, l’associació reclamava que hi hagués “un memorial per a totes les víctimes del feixisme a Mallorca. Alguns pobles ja en tenien, com Calvià, però érem conscients que alguns pobles era molt difícil que n’arribassin a tenir mai cap, a causa dels partits que hi governaven. La solució era -afirma Oliver- erigir-ne un, dedicat a totes les víctimes, en el qual sortissin els seus noms i llinatges”. Quan Oliver es refereix a totes les víctimes no parla només dels mallorquins i les mallorquines assassinats a l’illa, sinó també dels forans que, per la raó que fos, varen ser executats a Mallorca (com va ser el cas de la comunista Matilde Landa i les milicianes sanitàries que formaven part de l’expedició de Bayo i foren torturades i executades a Manacor), dels mallorquins i les mallorquines assassinats a fora (perquè el cop d’estat els va sorprendre a Barcelona, per exemple) i dels menorquins que, un cop acabada la guerra, varen ser traslladats a Mallorca per ser executats.

Institucions

Als seus inicis, Memòria de Mallorca va presentar la iniciativa a diverses institucions, des del Consell de Mallorca fins a l’Ajuntament de Palma, però Oliver diu que no els varen fer gaire cas enlloc. Fins i tot quan hi havia una conjuntura política i institucional favorable, durant la legislatura 2007-2011, amb el segon Pacte de Progrés, presidit per Francesc Antich, i la batlia de Palma era en mans d’Aina Calvo i els seus socis progressistes, la idea no va prosperar.

I això que Memòria de Mallorca tenia molta feina feta. “Col·laboràvem i teníem relació amb historiadors locals de tots els pobles de l’illa -diu Oliver- i, a més, nosaltres havíem fet les nostres investigacions en relació amb les desaparicions forçades, persones que havien estat empresonades i al cap de poc alliberades però de les quals no es va saber mai més res perquè varen ser executades en cementeris o en cunetes i enterrades de qualsevol manera. Entre una cosa i l’altra -explica Oliver-, nosaltres teníem una llarga llista de víctimes amb noms i llinatges que no s’havia publicat mai enlloc”. Per a Memòria de Mallorca, la importància de gravar al monument els noms i llinatges de totes les víctimes era una qüestió cabdal i innegociable. Consideren que, quan poses noms i llinatges, les tesis revisionistes i negacionistes queden en evidència i, fins i tot, els revisionistes i negacionistes es veuen obligats a rectificar i admetre la veritat. De moment, al mur hi ha gravats els noms i llinatges d’unes 1.700 víctimes, però aquesta xifra podria augmentar.

Identitat de les víctimes

En relació amb el coneixement de la identitat de les víctimes, Oliver destaca la feina fundacional feta per Llorenç Capellà amb el seu mític ‘Diccionari vermell’, publicat el 1989. “És un llibre d’un enorme valor, que no tan sols ha estat la base per a la feina de molts historiadors sinó que també va salvar molts noms que, si no s’haguessin recollit en el seu moment, haurien caigut en l’oblit”. En reconeixement de la tasca realitzada per Capellà, i també del seu compromís amb la memòria històrica, el Mur de la Memòria té gravat un text seu, escrit per a l’ocasió. És un text explicatiu, que contextualitza les raons del cop d’estat i l’impacte de la guerra i de la repressió feixista a Mallorca, però també és un text vibrant, que toca la fibra emotiva sense recórrer a florilegis retòrics ni a èmfasis o subratllats ètics, només amb l’exposició crua i precisa dels fets i amb el recordatori serè de les víctimes. Vet aquí unes frases del text: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu”.

La construcció del Mur de la Memòria va dur-la a terme Memòria de Mallorca l’any 2011 gràcies a l’ajuda de voluntaris, a la feina d’una cooperativa de picapedrers socis de l’associació i a la col·laboració de l’Ajuntament de Palma i de l’associació Memòria Democràtica del Govern balear. Va ser una construcció molt pensada, plena d’intenció. El responsable principal va ser l’arquitecte Josep Quetglas. Va treballar l’espai perquè tot fes sentit i respectàs la història. Es tenia clar, per exemple, que els forats de bala a la paret no podien quedar tapats, i es va pensar que seria una bona idea posar les planxes del mur de tal manera que, per llegir-ne els noms, la gent s’hagués de col·locar donant l’esquena a la paret, com els condemnats quan eren executats.

A més del mur amb els noms, l’espai es completa amb dues intervencions escultòriques més. Una és una cadira recoberta de bronze que hi ha a tocar de la paret i que la gent interpreta com un homenatge a Emili Darder, el batle republicà de Palma que estava tan malalt quan va ser afusellat que l’hagueren de seure en una pedra perquè no tenia forces per aguantar-se dret. Maria Antònia Oliver diu que, a pesar d’aquesta interpretació, la cadira hi va ser posada amb la intenció de fer un homenatge més general: “Una cadira buida parla de la solitud de la víctima, de la mare que espera el fill que li han mort, de l’absència en una casa familiar de la qual han fet desaparèixer algú...”. L’altra intervenció és a l’anomenada placeta de les Fosses, a un centenar de metres d’on es varen produir els afusellaments. L’escultura és un munt de roba, també recobert amb bronze, que recorda que les víctimes, un cop executades, eren despullades i que, amb la roba que els havien tret, tacada de sang, l’endemà o els dies posteriors els seus familiars sabien que els seus éssers estimats es comptaven entre els morts.

El favorable context institucional

L’actual conjuntura institucional tant a l’Ajuntament de Palma com al Govern balear i al Consell de Mallorca ha estat, durant aquesta legislatura, molt propícia a la memòria històrica, fins al punt que s’ha creat una direcció general expressament dedicada a les polítiques de memòria. La dirigeix l’historiador i professor Manel Santana Morro, autor de diversos llibres sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències -sobretot, els exilis- en la realitat mallorquina. Per a Santana, “el Mur de la Memòria és important perquè posa noms i llinatges a més d’un miler de persones que varen ser assassinades pel seu compromís amb les polítiques transformadores de la República. A més -afegeix-, les salva de l’oblit i les treu del silenci on els guanyadors les varen llançar. És, per tant, una mesura reparadora”.

Santana també recorda que, de polítiques de memòria, se n’han fet sempre. “Una creu als caiguts erigida pel franquisme també és política de memòria. Concretament, memòria dels vencedors. De memòria dels vençuts, en canvi, fa poc temps que se n’ha començat a fer”. En el context d’aquesta desigual batalla de memòries que s’ha viscut i es viu a l’estat espanyol, també a Mallorca, cal recordar que quan va inaugurar-se el Mur de la Memòria, el consistori palmesà, aleshores encapçalat pel popular Mateu Isern, va dir que el Mur havia d’estar dedicat a totes les víctimes de la Guerra Civil, amb independència del bàndol en què s’enquadraven. “Quan varen saber les pressions que feia l’Ajuntament de Palma -diu Maria Antònia Oliver-, molts familiars de les víctimes varen dir que, si no era només per a les víctimes del feixisme, ells no deixarien que hi apareguessin els seus morts”. Finalment, aconseguiren que les víctimes commemorades fossin només les assassinades per la repressió feixista, per fi rescatades de l’oblit. Avui, se les continuarà recordant.