Sempre ens quedarà la Rua

PalmaNo som en cap poble o ciutat en concret de cap illa en particular, però també podem suposar que som en qualsevol d’ells, o una mica en tots a la vegada. És un dissabte horabaixa, fa dos dies va ser Dijous Llader (o Dijous Gras, com li digueu), d’aquí a tres dies enterraran la Sardina i d’aquí a quatre serà dimecres de Cendra. Això vol dir que aquest dissabte en particular és dissabte de carnaval, i que és, per tant, dia de Rua. El temps, aquesta espècie de primavera anticipada que ha fet durant tot el mes de febrer, i el fet que el dia ja s’hagi allargat visiblement (volem dir les hores de llum, és clar), anima la gent a sortir. No els que formen part de les comparses i les carrosses, que a aquests, l’ànim i la ‘sortiguera’ ja se’ls pressuposa. Ens referim a la gent que deambula per carrers i places, allargant potser la sobretaula per fer-la arribar fins a l’hora que comença la festa. La madona d’un cafè ens explica que, enguany, la meteorologia ha estat especialment favorable al negoci (“no record cap Dijous Llarder que no plogués o que no fes fred, però enguany ha fet un bon sol i hi havia una gentada”). Tanmateix, però, es plany que aquest anticicló tan persistent, i aquestes temperatures tan càlides en aquesta època de l’any, no duen res de bo: sequera als camps (“la pertinaz sequía”, que deien anys enrere els meteoròlegs), contaminació a les ciutats, un desbaratament dels cicles naturals dels arbres i les plantes, i virus pertot arreu, que, a més, ja no es moren amb els antibiòtics perquè hi han tornat resistents. Tot això ho recita la mestressa d’una tirada, com si ho dugués assajat. Conclusió: mai no ho tenim bé.

La qüestió és que als carrers hi ha gent, i alguns ja s’hi passegen disfressats, però en aquests casos es produeixen petites contradiccions entre l’aparença i els fets: una fada no hauria de posar-se la vareta màgica davall l’aixella per remenar la bossa a la recerca del mòbil que sona, per exemple. Batman no hauria de deixar-se veure comprant llepolies en una botiga de txutxes. Una colla de zombis plens de sang i crosteres no s’haurien d’aturar a conversar animadament amb unes senyores que fan l’aspecte de ser les tietes de qualcú. O sí que haurien de fer totes aquestes coses, perquè és carnaval, i carnaval és el temps de la subversió. I subversió vol dir que tot es giri damunt davall, i que tothom abandoni el seu habitual capteniment per lliurar-se a la gresca, el frenesí i l’exuberància. Bé, tampoc no hem d’exagerar.

Tal vegada és a causa d’aquest suposat tarannà reservat que se’ns atribueix als illencs, però el fet és que les nostres rues són festoses, sí, però tampoc sense fer llarg. No són habituals les exhibicions esbojarrades, els cops d’efecte, els excessos ni les sofisticacions. Aquí una comparsa es forma de la manera següent: s’aplega una quantitat de persones, generalment a partir de grups ja formats prèviament amb una altra intenció (les AMPA dels centres escolars, i les agrupacions o associacions més o menys esportives, són punts de partida habituals), es reuneixen, debaten sobre una o dues propostes de disfressa (millor que sigui una tota sola, a fi d’evitar polèmiques massa enceses), i, si s’arriba a un acord, s’enlaira la fumata blanca i tenim comparsa. També pot succeir que l’acord no es produeixi i aquell any no hi hagi comparsa, cosa que estableix un precedent fatal o, com a mínim, un tema de conversa que es pot allargar fins als darrers dies de l’any següent. Però quan s’ha assolit el consens, el que fan els membres de la comparsa és posar-se a fer feina en la disfressa i en la decoració de la carrossa, amb dues premisses essencials: que no sigui massa car i que no faci xerrar massa. Una aspiració a ser discrets i a passar inadvertits fins i tot en una festa que els models de referència acostumen a consistir en una explosió d’exhibicionisme. Si del que es tracta és de les disfresses dels fills, aleshores és possible que s’incompleixi el punt referent a l’estalvi: si el fill de na Pepeta du tal màscara, el nostre no pot deixar també de tenir-la. La discreció no és incompatible amb la bufera comparativa.

Carrosses i comparses

El resultat, bé, diguem que acostuma a quedar lluny dels grans carnavals europeus, es diguin Venècia, París o Colònia. I a distàncies siderals dels brasilers, que com tothom sap són gent que neix amb el ritme dins la sang. A les nostres ciutats i als nostres pobles, per la Rua, el que es veu són esforçades comparses formades per persones que han construït la seva disfressa tan bé com han sabut, generalment amb materials com l’escuma, el paper maixé, el plàstic i el paper de plata, i que ens ofereixen la constatació d’una realitat crua: la botiga de xinesos va matar la d’Eurocarnaval. Desfilen abnegades, amb un camió de caixa descoberta o un tractor amb remolc damunt els quals s’ha construït la carrossa que lidera la marxa, sovint amb evidents problemes de coordinació, temps morts i disfressats que corren massa o massa poc. Es tiren paperins i caramels, com és preceptiu, però també sense passar-se, i en contraposició a tanta sobrietat, el toc decididament salvatge -per contrari a tota forma de civilització- l’aporta un renou infernal que en un excés d’optimisme s’anomena música. Els avenços tecnològics poden ser ruïnosos per a la humanitat, com ens avisen multitud de pel·lícules de ciència-ficció, i les rues de carnaval contenen una desfilada paral·lela a la de les disfresses: i és la dels aparells de reproducció de so competint per destacar en el volum castigador que han arribat a desenvolupar. Cada carrossa, naturalment, posseeix el seu propi equip i fa sonar la pròpia música, de manera que totes les alegres tonades, elevades a una potència digna de millor causa, es confonen tot d’una en una sola marabunta insuportable, a la qual s’ha d’afegir la que desencadena l’inevitable DJ que hi ha a la plaça de cada poble, així com les emanacions musicals d’alguns comerços i establiments comercials. També ajuda al desgavell el repertori que es tria per a aquestes ocasions: s’ha generat un consens tenebrós entorn de la idea que el reggaeton és música de festa, i assistir a una rua de carnaval equival avui a exposar-se a una trepanació auditiva causada pels ritmes absurds, les melodies embafadores, les veus distorsionades i les lletres vomitives de les cançons d’aquest gènere.

Entre les temàtiques de les comparses s’observa una curiosa tendència futurista, amb molta disfressa d’astronauta, de guerrer de l’espai, d’alienígena o, en general, de qualsevol persona, animal o cosa de procedència extraterrestre. Tampoc no falten les referències de tota la vida, com els egipcis del temps de les piràmides i les carrosses que evoquen el fons de la mar, tot recreat amb la convenient dosi de pacotilla. Entre els vianants que no desfilen, però que fan festa pels carrers, abunden les mamàs aperrucades i semidisfressades (amb màscara veneciana al rostre i roba de mudar i permanent feta) i els papàs que amb les seves panxes gens postisses aconsegueixen que una disfressa de pingüí -per esmentar un cas que hem vist- s’assembli més aviat a un os de la muntanya. Acompanyen a una distància prudent els jocs i les evolucions dels seus descendents, entre els quals també són visibles els gustos establerts pels imaginaris infantils i adolescents: superherois entre els nins (Spiderman i el mencionat Batman majoritàriament: es veu que Superman no està de moda) i Lady Gagas entre les nines, de l’època que la cantant encara anava maquillada i no guanyava Oscars amb pel·lícules ensucrades.

De sobte, una carrossa s’atreveix a trencar amb el totalitarisme del reggaeton per fer sonar I want to break free, de Queen, que també estan damunt fulla gràcies al film Bohemian Rhapsody (més Oscars), i que generen un moment efusiu de ballera intergeneracional, amb mares i pares i filles i fills que ballen plegats, i entusiasmats, al ritme que els indica la veu de Freddie Mercury. I bé, tot plegat és una horterada, si voleu, i també ha duit una feinada i moments de morros i males cares. Però, què voleu que us digui, veure gent contenta que es diverteix sempre és una cosa guapa, alegre i sana. I que ens fa sentir millor, com a mínim fins que arribam a casa, posam les notícies i veim desfilar per les imatges de televisió la comparsa dels pallassos sinistres de l’extrema dreta.