“La Segona República no va regalar res”

PalmaL’arribada de la Segona República Espanyola no va ser un camí de roses per a la normalització lingüística del català a les Illes Balears. Aquesta és una de les principals conclusions que es poden extreure de l’obra El conflicte lingüístic a les Illes Balears durant la Segona República (1931-1936), que Daniel Escribano (Palma, 1978) ha presentat aquesta setmana al casal de cultura Can Alcover de Palma.

Escribano és assessor lingüístic i traductor. Ha viscut entre Mallorca i Barcelona d’ençà que partí a la ciutat comtal per estudiar-hi. A més, ha escrit diversos articles sobre sociolingüística i història del dret lingüístic i ara s’atreveix amb la història de la llengua. Ha traduït llibres com el recull de textos de James Connolly La causa obrera es la causa de Irlanda. La causa de Irlanda es la causa obrera. Textos sobre socialismo y liberación nacional (Txalaparta, 2014).

En termes generals, segons explica Escribano, l’adveniment de la democràcia republicana suposà avenços per al reconeixement jurídic de la llengua catalana, però aquests es limitaren sobretot al Principat de Catalunya.

“La República no va regalar res, va ser la força del catalanisme que va imposar les concessions que el govern de la República va haver de fer. Però on el nacionalisme no era majoritari, no només no hi va haver autonomia, sinó que ni tan sols es varen aprovar qüestions bàsiques que permetia la pròpia legislació espanyola”, explica l’autor.

Per a Daniel Escribano, l’arribada de la nova legalitat republicana va suposar avanços contra les restriccions de la dictadura de Primo de Rivera, que mantenia “una prohibició gairebé total i una diglòssia imposada des de dalt”, però no va permetre consolidar la llengua amb normalitat.

De fet, el català no va arribar ni tan sols a les escoles mallorquines. Un dels principals cavalls de batalla del moviment per la defensa de la llengua a les Illes va ser estendre l’anomenat decret de bilingüisme. Aquest text s’havia aprovat de manera gairebé inmediata per a Catalunya i contenia un article que deia que, si se sol·licitava, es podia estendre a altres indrets on hi hagués una llengua pròpia.

La fragilitat tant del primer govern republicà com de l’executiu del Front Popular, els anys de govern de la dreta i, finalment, l’intent de cop d’Estat i l’esclat de la guerra varen ser alguns dels obstacles que impediren que aquest bilingüisme arribàs a les escoles de Balears. Tanmateix, no va ser l’únic motiu: la manca de pes demogràfic i polític de les Illes a Madrid va ser determinant.

Tot i que l’obra versa principalment sobre la qüestió lingüística, s’hi destaca que l’autogovern tampoc va arribar a Balears en temps de la República.

El precedent de la Mancomunitat i la negociació amb Macià després de la proclamació de “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica” el 1931 varen servir per aprovar l’Estatut i restablir la Generalitat com a òrgan històric d’autogovern a Catalunya, però fora del Principat els avanços foren més minsos.

“El mecanisme republicà per aprovar un estatut d’autonomia era molt complex: entre altres coses exigia un referèndum previ al text amb una participació de dos terços dels cens”, explica Escribano. A més, el text havia de ser consensuat per les diferents administracions locals i Menorca va rebutjar el primer avantprojecte de text.

Tant és ara com abans?

Daniel Escribano reconeix que els avanços en la qüestió lingüística i autonòmica han estat més notables després de la Transició que durant la Segona República, però matisa: “En bona part, això es pot deure que ja existia el precedent republicà”. Tanmateix, explica que una de les voluntats del llibre és “desmuntar el mite” estès sobretot en l’esquerra que durant la Segona República tot varen ser facilitats i avanços per a la llengua catalana i l’autogovern.

“Els preceptes de l’Estatut d’Autonomia actual són molt més contundents, molt menys restrictius i molt més favorables als drets lingüístics que els del projecte d’estatut del 1931”, diu Escribano. I en posa exemples: “Ja s’hi parla de ‘llengua pròpia’, ja s’hi parla de ‘català’ i no de ‘llengua materna”.

Les quotes de descentralització i autonomia també han estat majors en el període actual que durant la Segona República. “Llavors s’optà per fer de l’autonomia una mesura difícil i reservada a uns pocs territoris”, explica Escribano. Després de la Transició, en canvi, l’estratègia fou diferent: “La predisposició a l’autonomia és molt bona, però l’autonomia ja deixa de ser un tret diferenciador i s’aplica de manera molt similar a tots els territoris de l’Estat”.

Malgrat tot, Daniel Escribano assenyala “certs elements” de la dictadura franquista que, malgrat tot, encara han perviscut: “Un dels punts on més clarament es veu el centralisme espanyol que ha mantingut la monarquia restaurada actual és el poder judicial”.