HÀBITATS NATURALS
Societat 21/08/2020

Santuari de Cura: Ramon Llull contra el coronavirus

Enguany, però, arribaran més pocs visitants que en estius anteriors

Sebastià Alzamora
4 min
Santuari de Cura: Ramon Llull contra el coronavirus

Fa quinze dies, una caminadora s’espolsava la calor i la peresa i dedicava el dissabte horabaixa a pujar a peu fins al santuari de Cura. Era dissabte de Santa Càndida, i per tant festa patronal de Llucmajor, que enguany -com tot- se celebrava a menys de mig gas, a causa de la pandèmia. La caminadora va arribar a Cura i es va deixar impregnar per la pau de cos i d’esperit que emana de l’indret, de la bellesa del paisatge i de les presències benignes que l’habiten. Al cap i a la fi, el puig de Randa és una muntanya modesta en proporcions però vasta en sentits, tres vegades santa per mor dels tres santuaris que allotja: el de Gràcia, el de Sant Honorat i el de Cura. En tornar a baixar, ja hora foscant, va arribar fins a la plaça i la va trobar estibada de gent: no hi havia actuacions ni festa organitzada de cap casta, però es podia seure a la fresca a les múltiples terrasses dels múltiples bars i restaurants que tenien obert. La gent feia un cas molt lax de les normes de seguretat: les mascaretes tenien una presència testimonial i la distància social era tan sols un concepte teòric. La caminadora no va poder evitar incomodar-se amb el contrast entre la serenitat de dalt i l’espectacle d’irresponsabilitat col·lectiva de baix, la poca sensatesa que sovint demostram quan tenim la coartada d’actuar en massa, la constatació que, en qualsevol moment, el mite de la terra alta i la terra baixa deixa de ser tal mite i es converteix en desagradable evidència.

Els santuaris no són allà on són per caprici, sinó per afavorir la salut del cos i la de l’esperit. Al portal del santuari de Cura, al frontispici, hi ha gravada damunt la pedra aquesta inscripció, adreçada al visitant que hi arriba: “Amable fill, saluda Nostra Dona, que és salut e benedicció nostra”.

Són paraules de Blaquerna, una de les novel·les que va escriure Ramon Llull (l’altra és Fèlix o llibre de meravelles ) i un dels seus llibres més coneguts, juntament amb Llibre de les bèsties i Llibre d’amic i amat, que de fet forma part, al seu torn, de Blaquerna. El Llibre d’Evast i Aloma i del seu fill Blaquerna, que n’és el títol complet. Explica com el protagonista, que és aquest personatge anomenat Blaquerna, recorre tots els estaments socials en un camí de millorament. Arriba a papa de Roma, però resulta que després encara hi un esglaó més, una passa més enllà, una cosa millor i més alta que ser el Summe Pontífex, i és ser un ermità. L’ermità més senzill, pobre, humil i desposseït, que viu només per cantar el seu amor a Déu, que és arreu de la naturalesa, i que s’alimenta del que li dona la naturalesa mateixa i la solidaritat d’altres humans bons, que també n’hi ha. Blaquerna, finalment i en resum, és un cant a favor de la senzillesa i de l’estimació entre les persones, i del coratge i de la força que aquestes coses exigeixen. I, per tant, no és per atzar tampoc que s’escollissin paraules d’aquest llibre per tal de donar la benvinguda al visitant que arriba a Cura.

Menys visitants

Enguany, però, n’arribaran més pocs que en estius anteriors. Hi anam dilluns passat, just després de la inclusió de les Balears en la llista de destinacions turístiques desaconsellades per les autoritats alemanyes: òbviament, si la temporada era magra, això significa un cop de gràcia definitiu. La deserció alemanya, ara, i la britànica, que ja s’havia produït setmanes enrere, afecten fins i tot les hostatgeries dels santuaris, recentment reconvertides (suposo que hem de dir “reinventades”) en establiments adreçats a l’allotjament d’un turisme d’aquell que en diem de qualitat. Podem discutir si vendre “turisme d’espiritualitat” i canviar pelegrins per clients és una bona sortida per millorar el model turístic balear o si és una senya que ja estam disposats a vendre el que sigui. És indiscutible, en tot cas, que els clients de les hostatgeries representen un perfil als antípodes del turisme de gatera. Ara bé: per qualitat que tinguin, tampoc a aquests turistes que cerquen uns dies de tranquil·litat i silenci els va bé la perspectiva d’haver de fer una quarantena en tornar de les vacances, i reaccionen amb cancel·lacions. Ens ho explica la dona que atén el públic a la recepció de l’hostatgeria: l’establiment fa temporada (i, per tant, és obert) des de març fins a octubre; amb les notícies sobre els alemanys, però, tancaran molt abans, possiblement dins aquest mes d’agost. I ens aporta una dada que desconeixíem.

-La majoria dels nostres clients també són alemanys. És cert que en venen molts de locals: de les altres illes, catalans i espanyols. Però el gruix del negoci són clients alemanys.

Des del carrer del Jamón, enguany tancat, fins a les hostatgeries de Cura, Sant Salvador de Felanitx o Lluc, per tant, la petjada alemanya és d’una importància absoluta en aquestes illes. Crec que no hi ha una altra paraula per anomenar això que dependència, i en tot cas no sembla gaire desitjable. És dilluns i l’espai del museu i antiga sala de gramàtica està tancat; la petita església (més aviat una capella vinguda a més), en canvi, està oberta, amb el betlem que hi ha exposat a la dreta de l’entrada; a l’esquerra, la talla de sant Antoni que commemora els vuit-cents anys de la devoció mallorquina a aquest sant, segurament la més arrelada. També fa vuit-cents anys que va viure Ramon Llull, la memòria del qual ara sobrevola el santuari i la vista magnífica que, d’aquí dalt estant, recorre el Migjorn de l’illa i la badia de Palma. Vuit-cents anys que existeixen els mallorquins tal com els coneixem. La identitat a la qual pertanyem encara, i que avui es troba en crisi -econòmica, però no només- pel fet que hi ha una malaltia nova que impedeix que vinguin turistes. És interessant intentar imaginar què hi podria dir Blaquerna, l’ermità.

stats