Santandria recupera el protagonisme dels anys 60

CiutadellaLa platja de Santandria va ser un dels centres turístics i gastronòmics dels anys 60 a Ciutadella. A més de ser una de les platges més concorregudes per famílies de ciutadellencs que es trobaven allà a fer el dia d’estiu gaudint de la platja, les seves coves es varen habitar i convertir en petites cases d’estiueig i hi varen obrir els primers restaurants o xibius de platja, com el de l’hotel Bahía, que va ser el primer establiment hoteler de platja a Ciutadella i que enguany celebra el seu 65è aniversari; la cova de Can Carrió, a peu de platja, la cova de Sa Nacra, que regentava Nicolau Cabrisas -persona que bé mereix un estudi i un homenatge com un dels pioners de la pedra en sec i l’escultura en pedra a Menorca- i Ses Set Voltes, que va fundar el meu avi, Josep Al·lès Quintana. Vaig passar els meus estius d’infantesa en aquesta platja, on vaig aprendre a nedar, a navegar en barca i també a fer les primeres passes en el món de la gastronomia al costat dels avis paterns, perquè a Josep Al·lès Quintana, impressor i hoteler, en Bep de l’ Iris, fundador del setmanari que avui dirigesc, li agradava menjar a la cuina de l’hotel, envoltat també del personal, amb el qual parlava de tu a tu i s’interessava per aquelles coses que vivien i també patien. Era una manera d’estar en contacte directe amb el personal, de tenir-los al costat, i, de passada, jo vaig aprendre a ensumar olles grans i petites on es cuinaven els menjars dels clients, que eren de pensió completa i que venien principalment del País Basc i Catalunya, els nacionals, i de França i Alemanya, els estrangers. També hi havia algun suec o noruec, però d’anglesos no en teníem.

La cuina d’aquells anys

Record, de la cuina, els plats de moda d’aquells anys, en què regnaven el llenguado meunière i les llagostes a la Bellavista, els arrossos a la paella i també les gambes flamejades amb rom i cuites després amb suc de taronja, que es feien davant els clients, amb un carro vermell i blanc i estris de color de plata, i amb el maître que duia un esmòquing blanc com un floc de neu, i que es deia Eduardo Pardo, qui també va estar a Cas Quintu, i era un d’aquells professionals com la copa d’un pi. També el meu conco Fernando era tant a la sala com a la cuina, perquè en aquell hotel familiar tots havíem de saber de tot... El meu pare n’era el director, i amb l’avi portava els números i les reserves, i el conco Luciano, també amb el jaqué, atenia a la barra del bar o al menjador. Economia d’empresa familiar, de pioners en el turisme, en què tots els clients eren senyors i s’havien de sentir millor que a casa seva.

En aquells anys, les cambreres de pis eren, la majoria, pageses dels llocs del voltant que, així, tenien un extra a la renda del lloc, que no era tan gran com la dels bons anys venidors, amb la producció de formatge. Record la governanta, na Joana de Santa Catalina, que era com una segona àvia per a mi, i més d’una nit la vaig passar al lloc amb ella i l’amo en Jordi, que tenia un ca que es deia Gitano i que feia tomabarelles. Altres madones que record eren na Nina de Son Jordi i na Nena de Son Gall... Eren capvespres de coques amb cireres i coques amb albercoc, de coques amb sofregit i de trempó. Aquestes darreres les feia n’Andreu Nebot, mallorquí que va quedar a viure a Ciutadella, i persona de confiança del meu avi. Era també un gran cuiner de frits i porcelles que es feien al gran forn de la cuina de l’hotel. Era aquell turisme que es vivia i es feia amb família. De berenetes, a la fresca amb l’àvia Irene i els cosins, amb l’aigua fresca de la cisterna acabada de poar, i de jocs com ‘la puça’ o ‘l’escarabat bum-bum’.

Diumenges de platja

Eren també diumenges de platja, en què Santandria s’omplia de biquinis de ratlles, de banyadors amb flors cridaneres, de casquets de bany multicolors, de gandules de lona amb ratlles blaves i blanques, on en Diego Vera era el ‘playero’ que cada dia posava crema a l’esquena d’una turista diferent...

Eren diumenges de calamars a la romana acabats de fer, de polos d’anís de La Menorquina, que estava en la seva plenitud amb els Coyotes, els Nativos, els Cassatta, els Napolitana, el 57 i el Bombón, que a Mallorca es va fer famós amb el nom de Bombón Mallorquín. Eren també de peix roquer fregit acabat de pescar, de les patates braves -mai més n’he menjat com aquelles- que feia en Pepe, cuiner gadità, alt, lleig i a qui li mancava un ull, i que era com un ciclop, però que tenia un gran cor, i massa amor, a vegades, per la beguda, cosa comuna dels grans genis de la cuina en aquell temps de cuinons de cullera, tant a l’estiu com l’hivern, de plats que ara ens semblen d’allò més comú i en aquells anys 70 eren exòtics com els espaguetis a la carbonara.

Eren temps també d’albergínies i carabassons plens a la menorquina, de costelles al forn amb patates, de síndries i melons de La Vall, de vi de garrafa de Can Martínez... i a l’hotel Ses Set Voltes els turistes bevien vins blancs catalans com el Marfil d’Alella i negres de la Rioja com el Paternina Banda Azul o el català Sangre de Toro.

Potser va ser allà dins, dins aquella cuina que em semblava gegant, on vaig aprendre a ensumar olors i a tastar plats i més plats que potser a poc a poc van anar formant la meva memòria gustativa i, a la vegada, vaig aprendre a valorar la cuina i que no es limita als aliments i cuinons de casa, sinó que el nostre paladar ha d’experimentar, ser atrevit i tastar aquelles coses que ens semblen estranyes almenys una vegada a la vida.