CRÒNICA

El diluvi que ens endola

Els municipis de Sant Llorenç i Artà es recuperen després de la tempesta

MIQUEL BARCELÓ / KIKE OÑATE

El Llevant més oriental de Mallorca torna a la realitat despertant de mica en mica del malson que tothom hauria volgut que s’esvaís abans del trenc d’alba. Però no. El darrer diluvi ha triat Sant Llorenç com a epicentre, tot estopejant també Artà i portant algunes de les víctimes fins a la mar de s’Illot. Allà, la natura salvatge s’ha cobrat gran part del peatge de l’assentament humà sobre els seus dominis, dels quals fa ús exclusiu de manera cíclica cada diverses dècades. El pitjor de tot, el fet irreversible, és la pèrdua de vides humanes. Foren quatre les víctimes a la torrentada de final d’estiu de 1989 i, en aquesta ocasió, malauradament, passaran la desena.

El renou de sirenes, de pales mecàniques i les converses de laments dels veïns han obert la porta a l'endemà. Cares d’angoixa, mirades perdudes carrer amunt i carrer avall, mans al cap i... alguns plors. I una mirada al cel per assegurar-se que la darrera nit havia mort. Cada casa té la seva pròpia història, un relat d’emocions impregnades de por i explicacions de com es va reaccionar la nit passada quan la torrentada tocà la porta de la llar després de quatre hores d’arruixada sense pietat a la major part de la contrada.

Per damunt de tot, neda la impotència de veure que el nombre de víctimes engreixa amb comptagotes, talment com van apareixent cossos entre el fang o ofegats, a casa o a la mar. La xifra esfereïdora de morts engoleix l’esperança de trobar la majoria de desapareguts. I enmig del caos, sura la feina i el suport dels serveis d’emergència, i el policia local que narra entre plors el neguit i el patiment viscut per no haver pogut fer més d'allò que les circumstàncies li van permetre fer. Al Llevant de l’illa de la calma, al punt on s’aixeca el teló del dia, tot sembla surrealista. I no, la glopada ha estat massa grossa.

El desbordament de sentiments supera amb escreix la malifeta natural. I passen les hores, i les cases vomiten fang a cop de pala pel portal d’entrada i els cotxes apilats recorden que el progrés també té les seves febleses i que la seguretat completa és una utopia. Però per damunt de tot, dins la tragèdia, sempre hi ha espai per a la solidaritat i la constatació que Madrid encara ens situa en el mapa quan les coses es torcen.

L'endemà del diluvi s’apaga també amb el renou de les pales solidàries portades per voluntàries i voluntaris de pobles dels voltants, d’amics, de familiars i de desconeguts que arriben fins a Sant Llorenç per donar un cop de mà als afectats i fer-los saber que no estan sols. Mentrestant, un llaç negre ens recorda que estam de dol.

Ruta pels desastres esdevinguts al municipi d'Artà

El torrent de na Borges tornava a inundar completament la benzineria de Son Serra de Marina 29 anys després, i els veïns de la Colònia de Sant Pere, Betlem i l'Estanyol es van haver d'organitzar per fer front a uns carrers convertits en torrents, com relatava un testimoni. 

Cotxes copejats amb violència per l'aigua que arrabassà pedres i arbres sencers apareixien enmig del no-res sense conductors, plens d'herbes i fang. S'omplia una sensació d'estranyesa en veure aquelles escenes que recordaven el dolor i l'ensurt dels habitants de la Colònia de Sant Pere, on la gent frisava per tornar a la normalitat entre somriures irònics que tractaven de digerir aquella fatídica nit. Mentrestant, turistes en família i residents que no van patir cap ensurt passejaven pel passeig marítim i acabaven de brodar una situació anòmala que, sens dubte, trigarà més temps de superar la població de Sant Llorenç des Cardassar.
 
L'aspecte de la part baixa del poble d'Artà s'assemblava més a les imatges llorencines, amb cotxes aglomerats, hortes destruïdes i les restes del pont que uneix la vila amb la carretera Ma-12 cap a Can Picafort escampades per tot. Sens dubte, el municipi llevantí no oblidarà fàcilment aquella llarga nit. 

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF