Publicitat
Publicitat

S’albira un nou horitzó per als més necessitats

El 2016 la renda social garantida tindrà rang de llei, ha aprovat la Conselleria de Serveis Socials. Aquesta és només una primera passa en el llarg camí que queda per millorar les prestacions socials als ‘sense drets’, que els darrers anys no han conegut millora

Domingo, un cas de superació i optimisme: “Vull trobar feina”

L’any 2009 ningú no hauria dit que el reclús Domingo G. A. tornaria a fer vida normal, a parlar i a relacionar-se amb altres persones. Feia dos anys que havia ingressat a la presó i n’hi quedaven tres per endavant. Segons relata el mateix Domingo actualment, a 45 anys, des que havia ingressat al centre penitenciari se sentia “completament deprimit”. Amb prou feines se li podia sentir la veu i el seu rostre era una superfície indesxifrable en què no es podia detectar cap tipus d’emoció. Ell ho sintetitza amb les paraules següents: “Era un vegetal, un mort en vida”.

Abans de tot això, Domingo havia patit una addicció a la cocaïna. Per poder-se costejar la droga, va començar a cometre robatoris. Va ser per aquests delictes que el 2007 va ser condemnat a cinc anys de presó. Dos anys més tard, el 2009, tot i el seu estat d’ànim, Rocío -una de les educadores del Grup d’Educadors de Carrer (GREC)- no va dubtar a anar-lo a visitar per animar-lo a participar en les activitats que l’entitat realitzava per als reclosos, com el taller de cuina, el de manualitats o el d’expressió corporal. Al principi Domingo no va voler apuntar-s’hi, però gràcies a la insistència de Rocío finalment es va decidir a provar-ho. “Em va anar molt bé”, admet Domingo.

De llavors ençà, Domingo no ha deixat d’assistir als tallers del GREC, i també és un dels beneficiaris del programa de salut mental de l’entitat. Segons una de les treballadores del GREC, Carme, el seu procés de rehabilitació sociolaboral ha estat dels millors que han vist mai. Avui, Domingo és capaç d’explicar la seva història amb tota serenitat.

Rocío no ha deixat d’acompanyar-lo en qualitat de tutora i, segons Domingo, ella ha estat qui sempre l’ha ajudat quan ell es desanimava. “Quan vaig sortir de la presó, no tenia ningú. La meva germana, que em venia a visitar de tant en tant, no volia que anàs a viure amb ella, ja que no confiava en mi. Jo pensava: ‘Què serà de mi?’. Quasi preferia quedar allà, a la presó. Aleshores va ser quan vaig explicar a Rocío la meva situació. Ella em va portar a viure a l’alberg Casa de Família”, explica.

Domingo va viure dos anys en aquest alberg, i admet que sempre s’hi va trobar a gust: era un lloc ordenat, net, amb controls periòdics d’alcoholèmia i de drogues. “No era com altres on no hi ha cap tipus de control i on és molt fàcil recaure en la drogodependència”, agraeix.

El darrer repte abans del triomf

Des de fa un any, Domingo viu en un pis compartit de la Fundació la Sapiència. “Allà em sent més lliure, som més autònom que a l’alberg”, confessa.

Als matins, entre les 10 i les 13 h, assisteix als tallers del GREC. Dos dels que més li agraden són el de passejar cans i el de cuina. Als horabaixes, descansa i cerca feina. Ha reprès el contacte amb la germana, que torna a confiar-hi, i també amb la mare. Totes dues li fan costat. A més, ha fet diversos cursos de formació i pràctiques en dues empreses. “Vull trobar feina per poder independitzar-me. És la meva il·lusió i som optimista”, explica. Els educadors del GREC creuen que té moltes possibilitats de complir-la i li donen suport diàriament perquè ho aconsegueixi. De fet, la inserció laboral és l’únic repte que queda per completar el procés.

Domingo, després de tot aquest temps, no dubta en quin consell donar al Govern: “Que entitats com el GREC no es perdin i rebin subvencions, perquè ajuden molt i ofereixen molta esperança a les persones en situacions difícils”.

La desesperança d’Antònia: “Ja no crec que les coses millorin per a mi”

Antònia C. M. té 48 anys i un fill de 9. Es va separar del seu marit quan l’infant tenia vuit mesos: discutien sovint i no volia que el seu fill cresqués “entre crits”. “Vaig dir-li que tenia dues opcions: o canviava o me’n divorciaria”, explica. Fins llavors, els tres vivien a Manacor i feia quatre anys que Antònia treballava com a dona de neteja en un hotel de Cala Rajada. Era fixa, però les males condicions de feina i els abusos la van portar a prendre una segona decisió, igual de difícil i important: anar-se’n d’aquell lloc.

Des d’aleshores, les coses no han millorat. Antònia no ha tornat a trobar feina fixa i tots els treballs que ha realitzat han estat cobrint baixes o fent substitucions per algú que era de vacances. La setmana passada Antònia va començar a treballar en una botiga de Son Roca, ja que és amiga de la propietària i aquesta s’ha posat malalta, però sap que no serà per gaire temps i que això no soluciona els seus problemes. Aquesta inestabilitat econòmica, havent de criar tota sola un nin petit, li ho ha fet -i encara li ho fa- passar “molt malament”, admet.

Actualment, Antònia i el seu fill viuen a Son Roca amb la germana petita d’ella, que és qui més els ha ajudat tot aquest temps. Aquest suport familiar, però, no és suficient. Per això, Antònia ha hagut d’acudir a diferents entitats socials, com Càritas -l’assistenta laboral de la qual l’ha proveïda d’aliments cada 15 dies- i el centre socioeducatiu Naüm de Son Roca, que li ha facilitat xecs per a les despeses bàsiques. A més, cobra una ajuda per a majors de 45 anys amb fills i sense feina, però només de manera bianual, un fet que, a la pràctica, no funciona: “Un any menges i un altre no”, es queixa.

Formació

Les entitats com Naüm també l’han ajudada en l’àmbit de la formació. Antònia ha fet dos cursos, un de cuina i un altre de cuidadora per a gent gran. Ha realitzat pràctiques en empreses i està inscrita a la borsa de treball de Càritas, però les oportunitats no arriben. Després de tant de temps, Antònia té clar a què atribuir-ho: al sobrepès.

“Els darrers dos anys dec haver fet prop de 15 entrevistes. Veuen el currículum i em criden, però quan em present al lloc not que em miren molt, es fixen en el meu aspecte i no tornen a telefonar-me mai més”, explica. Ho il·lustra amb un exemple: “La darrera entrevista que he fet era per cuidar una nina que va en cadira de rodes. La senyora que m’entrevistava em va mirar de dalt a baix i em va demanar si jo seria capaç de manejar la cadira. En aquell precís instant ja vaig saber que no aconseguiria la feina”.

Per aquest fet, Antònia revela que pateix depressió i plora sovint. “Potser em veuen massa gruixuda, però jo som capaç de treballar. Sent molta impotència”, afirma.

El pas del temps i les dificultats han desanimat Antònia i li han fet canviar fins i tot la manera de pensar. “Jo no era racista, però m’hi han fet tornar. En situacions de pobresa com la meva, tenen més drets els immigrants que els espanyols. I s’excusen dient que és perquè ells, aquí, no tenen una família que els pugui ajudar, però és que encara que la tinguis, potser la família tampoc no et pot ajudar”, denuncia.

Per ara, Antònia no té gaires esperances. “Ja no crec que les coses millorin per a mi, a la meva edat”, lamenta. A més, està pendent d’una operació per un bioma a la panxa i la seva prioritat és deixar per escrit que, si a ella li passa alguna cosa, el seu fill no vagi amb el pare, sinó que quedi amb la seva germana.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF